Felicitació Nadalenca

Des del meu humil Blog, tant jo com la meua família, vos desitgem
Bon Nadal
i que l'any vinga ple de tot allò que en el més profund dels vostres cors desitgeu.

I si podeu, feu-me un xicotet favor... aneu demanant-li als Reis una Alferesia o una Capitania.

L'ensaio de Nadal

Encara que per al que escriu açò el mes de desembre està fent-se-li interminable, i les ganes de eixir son mínimes, el ensaio de Nadal (o del pobre, o del pollastre, o com vostés preferisquen) sempre te un caràcter especial. No se... deu ser que com al final mai ens toca la loteria necessitem alguna alegria per tancar l'any.
Per començar dir que va haver una absència destacada, la del cunyat, que va enviar un lacònic missatge de text per comunicar la no assistència. Hores d'ara continuem sense tindre noticies del perquè d'aquest succés, encara que en la ment de tots està el possible motiu.
Enguany vaig començar l'ensaio un poc més prompte del que ve sent habitual, ja que primer vaig acompanyar a l'amic Jordi P. a provar-se la túnica de navarro. Xe, li para bé i tot, i això que només està embastadeta ! I clar, vam tindre sort buscant lloc per aparcar i vam acabar més prompte del que pensàvem i massa tard per tornar a casa a fer temps, així que vam decidir anar a fer-se una cervesa al Buy Cafè. I clar, no va ser una, van ser un parell entre bona conversa i fer temps. Afegir el detall de la cervesa que vam beure. Per començar una Alhambra, però per continuar vam degustar una Estrella Damm Inedit, una encertada creació de Ferran Adrià que val la pena provar. I a més a més, la vam acompanyar amb uns embotits d'autor (llonganissa al cabrales, botifarra amb dàtils i un fuet en no recorde el que) que va tindre a bé en convidar-nos el cambrer.
I de cap a la Filà, pagar el ensaio, posar montepio, agafar la loteria del “niño” i a sentar-se en els amics. A part de la ja senyalada absència tampoc va aparéixer Jordi V. (que ja s'ha perdut dos ensaios seguits) que pareix que el seu cap no el va deixar anar perquè treballava al dia següent. La resta crec que tots, encara que en taules separades per motius d'espai.
El sopar va estar bé, típic per la data, amb la sardina, l'ou i la bajoca, i tot regat amb una quantitat més que considerable de cafè. (Si, Remugó, el Pastor calia remenar-lo perquè no es notes els polvets de nescafe que gasten per a fer-lo)
La música molt bé. No sabem molt bé el perquè però la Filà va contractar 30 músics, en la qual cosa sonaven de cine. Les partitures bé també, prou comercials fins que, en un moment determinat, just després del sorteig, que ara passaré a contar, van decidir dedicar-se un homenatge (i fer-li-lo a algú) interpretant de manera consecutiva “Al·leluia” i “Àguiles i Cadenes”, per desesperació dels que havien agafat l'arma pensat que anaven a interpretar algun “Greatest Hits”. Si vos tinc que ser sincer quasi m'agafa un atac veient les caretes...
Respecte al sorteig, un any més es va complir la tradició que fa que quan hi ha algú nou al grup ens toca alguna cosa. Enguany estava Jordi P. i va caure un lot de begudes alcohòliques. A saber: botella de Whisky, un altra de Conyac i una de un licor de caramel. Acompanyaven les botelles unes baralles, uns daus i unes fitxes de les de jugar a poker. I mira que aquestes bobades podes donar joc.
Les fitxes van se emprades fins i tot com a “apirines”, la botella de licor de caramel, en alumini, va servir per fer immersions (i sinó que li ho diguen a la camisa de Jordi E.) i com a coctelera, i la caixa per amagar dos botelles de Pastor.
Però... on es la caixa? Eixa va ser la última pregunta de la nit. Algú ens havia furtat la caixa amb les botelles, els daus i les fitxes. Fins i tot el remugó es va queixar al Primer Tro que estava indignat.
Després, i per no perdre les bones costums, vam anar cap al Friends on, cosa estranya, es vam acabar fent una botelleta d'aigua cadascun i vora les 4 a casa.
Va haver un altre xicotet detall, però més intim, més lligat a la possibilitat de fer càrrec. Pareix que al final serà possible fer un dinar de “presuntos caballeros” allà pel més d'abril (per això del bon temps, dels que juguen a futbol ja han acabat i que, total, les Festes son en Maig). Es preveu una mega rostida i un anar fent ambient. A més a més, si es confirma, pareix que Alfonso Juarez també comença a fer montepio. Cavallers... açò va avant!
PD: Com es nota que no estava Jordi V., no hi han fotos!!!
PD2: Si ens toca la loteria hi haurà post especial... sinó Bon Nadal i fins l'any que ve.

La plantà del Betlem.

Any estrany per açò del Betlem. Fins ara estàvem acostumats a contar amb el mestre Luís Lazaro en el muntatge del nostre Betlem, i enguany, per diversos motius, molts d'ells més bé aliens a ells, no ha estat així. Ni ha estat ell, ni cap membre de la seua família. I això es nota.
Cal dir que mai he estat al 100 % d'acord en la manera que Luís va conduir la Filà mentre va estar al càrrec de Primer Tro, però si una cosa he de reconéixer es el seu bon gust pels detalls, pel quedar bé en propis i estranys, per donar-li “calidesa” a tots els actes que es feien a la Filà, en resum, per el que ara sol dir-se “posar-los en valor”.
De vegades una simple felicitació nadalenca diu més d'una entitat que moltes coses pot ser més espectaculars, un detall pels xiquets o una activitat muntada en il·lusió més que un bon esmorzar o el posterior dinar. I aquest acte sorgia d'aquesta intenció de fer Festa en els més xicotets.
Per sort som una Filà jove (i pel que es veu, fèrtil) i abunden xiquets i xiquetes. La Festa també cal que siga per ells, que pot ser són en els que menys pensem, això sí, se'ns plena la boca quan diem que son el futur de la Festa. Si volem que ho siguen caldrà cuidar-los, donar-los peu a sentir la Filà com casa seua, fer-lo cada cert tems xicotets activitats que creen grup i sentiment de pertinença a alguna cosa. I per desgràcia aquestos actes son més bé poquets.
Repassem: plantà del Betlem, Glòria Infantil, i per alguns, berenar de Pasqua, que és més una reunió familiar que un acte de Filà en si mateix (cal recordar que es va llevar l'entradeta dels xiquets per la crisi). Poc, i no serà que no paguen fulla.
Quedaria en un tema apart la Segon Diana, però segons les previsions escoltades avui de boca del Remugó, mal futur li veig.
I amb este quatre bovades volem fer Festa, convertir als nostres fills en grans festers? Mal ho veig. Crec que em repetisc més que l'all, però a la Filà cal quedar bé en tots, i per descomptat en els xiquets també.

Passant ja a temes més propis d'aquest dia, una vegada més en una bona xocolatada per esmorzar, herberets i (com no podia ser d'un altra manera) pastissets de boniato. El meu fill encantat de retrobar-se en el seu amic de Filà, Adrian , i la meua filla, també contenta de poder gaudir de la llibertat de córrer i jugar a un espai conegut i de veure a la seua companya de classe Lea.
L'assistència a aquest acte un poc més baix del normal, però amb una garbera de xiquets i xiquetes.


El Betlem també més xicotet del normal i un poc menys de gust. I tornant al tema d'abans, amb l'absència del primer tro, que deuria estar en aquest tipus d'actes, li agraden o no. Son coses que van en el càrrec.
Com a novetat, aprofitant el seu pas per Alcoi i que Elena dominava el tema, hem anat a veure el Betlem de Bancaja: nosequantes figures, nosequants litres d'aigua i un muntatge prou bo. A la fi, entre uns i altres uns 40 s'han apuntat al tema.
Per descomptat que ens ha eixit la vena criticona i se'm queixat de tot, però sinó no seriem alcoians.
El més impactant la pobra de la “burra” del portal, cap per abaix perquè els responsables del Betlem han considerat que l'animalet tenia picors i estava refregant-se per terra. I com no podia ser d'un altra manera ha sorgit la pregunta: què no haurà caigut? Haurà begut massa cafè? Estarà morta?
No podem evitar-ho som així.

El dinar de lujo com sempre, massa picadeta per a després menjar-se un bon plat (o coca) de gaspatxos i amb un preu més que raonable. I una vegada més, com ja es tradició una de les coques ha acabat al meu cap. El que deia la meua ex-jefa Tere, si en aquest poble una cosa es fa dos anys seguits ja és tradició. Ara bé, enguany, aprofitant que el cunyat a dinat en nosaltres a ell també li ha tocat (per bocut) així que com l'any que ve li toque... ja és per sempre.

PD: Son les 21:06 hores, per si algú Remugó ho pregunta després.

Ensaio de novembre 2010

Dins de les peculiaritats d'aquest ensaio tenim, com ja vaig dir l'any passat, la missa de difunts. Enguany, per desgracia, ha estat més emotiva del que sol ser habitual. Per una part el record a Juan Constans, i per l'altra el recent falleciment de Rafael Miró, “Rafelet”, al que fa menys d'una setmana l'imposaven la insígnia d'or de la Filà. Són coses de la vida, però afecten molt, especialment quan es gent que sempre l'has vista ahí, callat, però sense clavar-se en ningú, donant la seua opinió quan tocava, però sempre discret. En fi... descanse en pau.
I després ensaio.
Enguany Jordi E. no va tindre la visita del Vicari de l'Associació, que tenia actes diversos en altres filaes. Què perquè dic això... qui no sapia de que va el tema que mire el post de l'any passat.
Per el que fa al ensaio en si, un poc el de sempre. No massa gent, però en el fons tampoc poca, poc menjar, peces encertades i comercials en el 75 % dels casos (supose que es nota quan no està el que mana), per cert, destacar un “Daniel Juan” sentat i meravellós, i una falta de sentit de l'oportunitat per part de la Directiva. El minut de silenci per Rafelet, correcte, però no en el moment adequat.
Continuem sense anar tots els que som als ensaios, i quan no falta un és un altre. En aquest no hem tingut fotògraf (Jordi V. Estava de cap de setmana en la novia), Jordi P. en València, Alfi desaparegut i Jaume un poc del mateix.
Però per altra part molt bé pels que anem. Jordi E. en la seua línia de posar-me coses al cap (aquesta vegada un polvoró, si Juan passa les fotos ja les penjaré), bona conversa en Michel i Jordi L. (cadascun a un costat meu) i un bon rato de Filà.
Esteban es va destapar com a Cabo, tant en navaixa com en porra, i com li deia a algú, per ensenyar-se cal fer això: perdre la por i decidir-se.
Per tancar el tema, també un parell de Visca el Capità! Per part de Santi Valor i un comentari del mateix veient-mos a mi i al Majoral junts de l'estil de: “mira, dos capitans junts! Serà que ell sap alguna cosa que jo no se.... demostra el seu recolzament? En aquesta Filà mai se sap.
I pronte a casa, que alguns tenen xiquets, altres reunions de majorals i jo tinc la sort que la meua dona m'arreplega en el cotxe i m'evita pujar tot Oliver.
PD: algun dia vos contaré com va estar censurat el post...

Sopar de convivència...

Si en una cosa estic d'acord en l'àmic Remugó és en el nom que ha adquirit aquest sopar i en la transformació del mateix al llarg dels anys que porte com a fester.
Recorde els primers anys, allà pels anys 90 i pico que es feia al Reconquista, amb el nom encara políticament correcte de “Cena Homenaje a la Mujer”. Jordi en novies ocasionals i que no sempre venien, jo sense novia, Juan ja en Emma, tots ben mudats i amb il·lusió per anar. Els detallets per les dones, normalment triats en poc gust pel primer tro de torn, a la tenda de Jaume O. (pare), i que acabaven com a regalet per la mare corresponent. Tot tenia un caràcter especial, diferent...
Van passar els anys i tots vam anar tenint novia. El sopar es va desplaçar al Circul, en concret a la Gruta. Allí van ser els millors anys. Elles gaudien de vestir-se per l'ocasió, l'ambient era immillorable, així com el lloc i el menjar. Començaven ja a gaudir del bon vi, que com estudiants no es podíem permetre, d'una ocasió que per nosaltres era única, a pesar de que els detallets continuaven tenint poc gust.
I aleshores va arribar el problema. Fer-li un homenatge a les nostres dones ja no era correcte, tot el contrari, era una humiliació cap a la dona, era menysprear-la i convertir-la en un objecte de decoració. Se que açò no és el que pensen les nostres dones, però enmig de tot el que va passar al voltant del tema de “la dona i la Festa”, la Filà va decidir canviar-li el nom. I mai ha tornat a ser el que era.
Ara pareix un sopar “postís” que cal fer per continuar en aquella tradició que ja no te sentit. El lloc també ha canviat, açò motivat en tindre un local que si que reuneix condicions (el del C/ Casablanca era xicotet i en una cuina diminuta i el del C/ Gurugú millor ni recordar-lo). Així que, mal que em pese tinc que dir que, en aquest cas, si que es compleix el dit de “cualquier tiempo pasado fue mejor”
Però entrem en matèria sobre el sopar d'enguany. Jo feia al menys 5 anys que no anava, el mateix temps que fa que tinc xiquets, i vist els antecedents que em comentaven alguns amics em feia por el que anava a trobar-me.
Però al final, i no em cansaré de repetir-ho, el més important es la companyia, així que el sopar, un 10.

Si l'analitzem part per part, podríem dir que de menjar un poc fluix, tot estava bo però sense grans quantitats ni massa varietat, l'organització de taules estranya, però supose que hi havia gent complicada de col·locar, l'assistència un notable pels pels i l'ambientació musical L-A-M-E-N-T-A-B-L-E.
Per altra part, i en línia al que comentava al començament, la presencia (sense parelles) de Ximo, Alfonso, Jorge J. i Jordi V. em va recordar aquells primers anys de alguns de nosaltres. Què bé s'ho passeu, gamberros!!!!
I un altra crítica al voltant de l'acte que deuria ser central d'aquest sopar: la imposició d'insígnies. Va ser gelada i sense trellat. Cal cuidar aquest tipus d'acte i donar-li rellevància i si una insígnia de plata comporta haver estat 25 anys a la Filà, la d'or deuria de ser un reconeixement a tota una vida de Fester. I això comporta discursos per part del Primer Tro i per part del qui rep la insígnia. Per desgràcia ja fa anys que la Filà a perdut el bon gust i els detalls xicotets, que al igual que passar-s'ho bé, també fan Filà i Festa.
Per rematar el tema, des d'aquest humil blog, la meua més sincera felicitació a Jordi B. i a Toni T. per el reconeixement a la seua trajectòria com a festers. Sense gent com vosaltres no hi hauria Filà.
I com anècdotes varies el de sempre: jo en un pa al cap, Jordi tocant les maraques, i per damunt de tot, bona conversa, bons amics i festa (al Friends com no) fins altes hores de la matinada.


I l'any que ve si Deu vol més (I que s'apunten també al sopar Jordi i Nadia, Jaume i Jordi L. que els vam trobar a faltar)
PD: Ala Remugó (i Xavi, per descomptat), ara digues que tarde en actualitzar el Blog.

El Mig Any: La Glorieta, el sopar i l'entraeta

Després de canviar-me i en més bon estat de l'esperat, i amb el cunyat, enfilem cap a la Glorieta. Allí estan ja esperant-nos Carolina i els xiquets (Jordi ja en un estat de nervis considerable), els sogres i la cunyada, Nadia i el nou i flamant fester Navarro Jordi P.
Comentaria sobre el dinar, abraçades i besades i cap al lloc reservat de la Filà. Allí ens rep la pancarta de l'esquadra del mig i un bon grapat d'amics i festers.
Al poc arriben també Jordi E. i Juan. Em sap mal tornar al tema, però Jordi E. rep per tots els llocs, especialment quan apareixen Jaume i Jordi L.
No se molt bé com, però sense voler acabe en un plisplai de Pastor en casera en les mans que per no fer-li un lleig al “Remugó” acabe bevent-me sense adonar-me'n. Les dones se'n van i al poc nosaltres també decidim tirar cap a la Filà. Més bromes i bobades fins la Filà on quan entrem pràcticament no hi ha lloc per seure.
Busquem i busquem... i per fí trobem a Michel i Vicent que, a pesar de ser uns gallines i no vindre al dinar, han tingut el detall de guardar lloc. Em sap mal no sentar-me en Jaume i companyia, però es el que te tardar tant en arribar.
I per no parar, i tenint en compte que el senyor Pastor te que posar-se al dia en el referent a café, comencem de nou a fer-se el plisplais.
Una vegada més en reafirme en que m'encanta el Mig Any, l'ambient, la música (la banda de deu), l'olla... tot acompanya. I per damunt de tot els amics.
Tinc la gran sort de tindre en mi a la Filà als meus millors amics i és per això que aquest Mig Any ha estat diferent. Poc a poc les coses a la Filà m'han anat rodant a millor. I no vull que ningú pense que mai ha estat així. Des de sempre, des del mateix moment que vaig entrar als Navarros m'he sentit en mig d'un gran grup d'amics. Ara recorde grans moments de fa ja 18 anys en Luis Lazaro, en Jaume (pare), en Currillo... ensaios memorables, el de Nadal dels xupitos de xocolata, el dels xupitos de litro al Charlies (ja també en Jaume fill), les escales dels aseos del carrer Casablanca, tancar la Filà i baixar S. Nicolau cantant L'Ambaixador Cristià... tot gracies a la fantàstica gent de la meua Filà. Però ara, a tot això, s'ha sumat que Michel, Vicent i Jordi P. també son Navarros. I com deia el desaparegut Andrés Montes: “¡La vida puede ser maravillosa!”
Després de menjar-se una olleta la mar de bona toca la següent fase... l'entraeta.
Formem els amics, Currillo fa el cabo i passa l'arma, Jordi P. i el Cunyat no es decideixen... ho se.. ho he dit mil voltes... m'agrada fer el cabo fins i tot a les entraetes. Gaudisc de la música, de la festa i del puro... I encara falta el millor: arriba el meu fill i s'uneix a la Festa amb la seua espasa que fa llum.
Encara que per ell es pesat aguanta fins la plaça sense problemes.
Sobre el sopar i sobre l'entraeta em falta un comentari: l'esquadra del mig
Quan vam entrar a la Filà vam vorer una taula buida... com ja he dit la Filà estava a tope i vam anar a sentar-se, però, sorpresa! Era una taula reservada per a l'Esquadra del Mig. No em pareix mal, però l'estrany del cas es que hi havien més de dotze places, no se si per el reserva o per els amics, i damunt al final sols hi havia mitja esquadra allí. I a l'entareta? Ni idea, ningú va veure formar als esquadreros. Això si, al Primer Tro si que el vam veure per allí... però com deia un famós llibre.. això és un altra història.
Un últim detall per tancar el post: l'actuació del meu fill. Una de la matinada, Núria morta de son. Carolina diu d'anar-se'n a casa i li ho comuniquem a Jordi.
On anem? - pregunta el xiquet.
On tenim que anar? A casa. No voldràs anar a fer-te'n una per ahí? - conteste jo.
Anem a fer-se'n una papi!
I de ahí no va haver manera de baixar-lo del burro. Vaig tindre que anar a fer-me'n una al Blau (la veritat es que ell es va fer un “agua limón” compartit en Nadia i jo res de res). No vull ni pensar en quant tinga 14 anys!

Mig Any 2010: El dinar

Mig Any 2010: El dinar o com diria algú: Un dinar Mitik

Pese a qui li pese el dinar va anar avant. A la una i mitja estaven a la plaça de dins per començar el dia, que es preveia llarg i divertidet. L'ambient a la plaça brutal, digne del dia de S. Jordi, i damunt no se perquè regalaven amb la cervesa una tapa i una samarreta (que no se qui va acabar regalant a uns xiquets marroquins que hi havien bambant per allí). Jo vaig començar en certa prudencia ja que havia pasat la nit en seriosos problemes estomacals (típic virus 24 hores), però en veure que la cervesa m'entrava bé vaig començar a somriure i a beure en tranquilitat.

Vam ser tots puntuals, menys els que treballaven o estudiaven, per raons obvies, i de seguida es vam posar a xerrar. Calia explicar-li a Jaume i a Jordi L. el perquè de les absències. A partir d'ahí laes converses van anar derivant cap a temes diversos fins les dos i alguns minuts que vam decidir pujar cap a La Tareta.
La primera: millor vore la foto, per quedar-se gelat!



Vam demanar unes cerveses i uns gots (tots menys Ximo que va continuar en el de la plaça de dins) i als poc minuts ja teníem entre nosaltres a Esteban, que va ser rebut amb un fort aplaudiment. De seguida sorgeixen els dubtes: apareixerà Alfi o no? Esperem 5 minuts i sinó demanem ja que hi ha fam.
Alfi no apareix... no apareix.... SI!!! Arriba també acompanyat d'un form aplaudiment. Es palpa el bon ambient i les converses es diversifiquen, es parla de Festa i de feina (es clar, ara tenim un empresari entre nosaltres... o era un autònom?), de dones i d'amics, d'anècdotes d'altres Mig Anys i de personatges que ja no son a la Filà. Per descomptat tot açò acompanyat de les tradicionals fotos dels nostres Solroques particulars: Jaume i Jordi V.
En un moment determinat Jaume te una idea brillant: caldrà trucar-li a Jordi a veure com els va el seu dinar. Però no te gracia que li truque un soles no? Ala... conforme acaba un d eparlar truca un altre. Al final ja no ens agafa el mòbil i l'apaga... pobriu!! Em sap mal, de veritat.. però com bé va dir Jaume... T'ho has guanyat! Això si, de bon rotllo.
El dinar continua entre botelles de Pastor, alguna tareta i uns montaditos, rematat tot en el meu cas, amb un cafenet tocat de Bailyes.

I també, per descomptat, apareix el tema estrela dels últims temps: els futurs Càrrecs
La veritat es que em sorprèn el que vaig sentint: continuen apareixent i confirmant-se candidats, tant per l'Alferes com per al Capità. A aquest pas hi hauran tants com fester som. Hi ha filaes preocupades per perdre individuos i nosaltres cada any som més i, a més a més, no tindrem cap problema en trobar un que faça de càrrec.
La única cosa que hem preocupa és que alguns d'eixos candidats estan jugant brut. Ja van dos vegades que m'arriben comentaris de que estan “tocant” als meus possibles cavallers, dient que hi ha més possibilitats.
A vorer, cadascun és molt lliure de fer el que vulga, però no em pareix correcte anar per darrer fent mal. Si un vol fer Càrrec, que ho diga, que il·lusione als seus, que faja projectes, però sense anar en contra dels que tenen la mateixa il·lusió que ell. I si jo tinc que fer eixe joc brut, la veritat es que mai faré de Alferes o Capità als Navarros.
Per altra part també va eixir a conversa el quan fer l'elecció del Càrrec. L'opinió va ser unànime: el més prompte possible, més que res per que aquestos mal rotllos podrien anar a més i fer mal a la Filà. Jo per la meua part encantat, quant abans sapiem alguna cosa millor, pel projecte en sí i perquè a nivell econòmic també sabria per on tinc que tirar, tant si es que si com si és que no.
I per acabar, perquè estant Jaume no podria ser d'un altra manera, a fer-se'n l'última. Anem els de sempre, els perduts: Jaume, Xavi, Jordi V., Esteban i jo mateix, que la resta tenen que posar-se guapos.
La conversa continua pels mateixos temes i també per temes econòmics, que també son importants per fer un càrrec. Un bon Ron en cola, ben preparat per la cambrera del Fabula (que ens comunica que està embarassada) i a canviar-se per preparar-se per la següent fase: La Glorieta.

El Mig Any 2010 : (Consideracions prèvies)

La veritat és que quan Jaume i Esteban van dir de fer un dinar pel Mig Any em vaig apuntar de seguida. M'apetia molt tornar a gaudir d'aquesta experiència com ja ho havia fet en anys anteriors, amb la única diferència que seriem més gent. Ja ho havia posat Jaume al facebook, quants més serem millor ho passarem!
Tot pareixia fàcil. Confirmem quants som, reservem pel centro i au. Com que ningú opinava, la tria del lloc va ser cosa meua, i al final hem vaig decidir per La Tareta. Ben situat i en un menú sobre els 20 €.
Aleshores van començar els problemes... algú va decidir que aquest dinar no era el que ell esperava.
Reconec que quasi s'havia convertit en tradició anar-se'n a dinar el dia del Mig Any Jordi, Toni, Juan i jo mateix, però les circumstancies canvien i també cal dir que per diverses causes, que no venen al cas, aquest dinar s'havia fet en altres dates i en més assistents (Jaume va vindre un parell de voltes)
No vull entrar en polèmiques ni en divagar sobre qui te raó o quina era la solució ideal. Sols vull deixar clar que em sap molt mal que Jordi (però també Juan i Toni) no vinguera al dinar i se'n anaren a la seua. I em sap mal perquè son els meus amics i perquè crec que dins una Filà cal fer-se en tots (bé, en quasi tots) i que tots els que anàvem (i vam anar) som i serem amics. I aquestos dinars uneixen mol més que els ensaios i les Festes en sí.
I ,a més a més, crec que cal ser sincer, el que més mal en sap es que Jordi es veguera atrapat entre dos aigües. Saps que per mi mai hi haurà cap problema, vages en qui vages i faces el que faces. En això consisteix l'amistat, mai en condicionar, sinó en donar llibertat.
I una última cosa: a Jaume i a Jordi L. també es va doldre, i si el dol sols pot ser per una cosa, per l'apreci que et tenen.

Dinar Homenatge a Nemesio

Començaré aquest post en una reflexió al voltant de Xavi. Jo comprenc que el meu cunyat te (i fa) poca feina, i creu que mantindre un blog actualitzat es senzill... Doncs no, i més amb dos fills, molta feina del cole, una classe de 26 energúmens, un altre blog que intente actualitzar un parell de voltes a la setmana i un cunyat pesat que envia missatges al mòbil per dir bovades sobre el seu equipet de futbol (no se si serà casualitat, però el dos remugons son del mateix equip). Si a açò li sumem que l'idea de fer el dinar va ser d'ell, però al que escriu li va tocar encarregar-se de tot, la conclusió és que no tinc temps d'escriure al blog.
Feta aquesta consideració passem al dia dels fets. Per començar a fer ambient, vam preparar unes pegatines, amb la ma experta de Jordi P. al Photoshop en les que, com podeu veure apareix Nemesio, el nostre benvolgut amic, caracteritzat per l'ocasió.

També Xavi i Elena van col·laborar amb unes agulletes que representaven els fillets de Nemesio.

El dinar, a la Braseria La Rosaleda, va discórrer entre bromes, acudits i un continuo clavar-se en el abandonador de gossos. Òbviament els hòmens participants vam cuidar que el interfecte begues el menys possible per evitar les conseqüències que en ell sol tindre la beguda (si algú no sap quines son aquestes conseqüències, no te més que veure el post: Despedida de solter de Xavi)




La veritat que aquest tipus d'ajuntades tenen la seua gràcia i el seu encant. No es que es deguen de fer tots els meso, però de volta en quan s'agraeixen. Reforcen les amistats i, al no tindre als xiquets rondant, dona per bones converses de tot tipus.

El dinar es va allargar en unes mentiretes a la plaça de dins, on desgraciadament jo vaig abandonar la festa. El perquè, una inoportuna migranya de la meua dona ens va fer retirar-se prompte a casa. Se que el cunyat dirà que si som no se que o no se cuantos, però les migranyes son així, apareixen als moments més inoportuns. De totes maneres, més oportunitats hi hauran i, sense voler que sone a amenaça, segur que Carolina es venjarà (si... de Xavi i de no haver pogut gaudir del sopar).

Junta del Mig Any

No se que passa últimament, però les juntes de la meua Filà son cada vegada més estranyes. Per començar érem poc, molt pocs. De fet quan vaig arribar jo, a la Filà, i contant que la Directiva estava per dins, érem 4 o 5. Pensareu que vaig arribar molt prompte, doncs no, la segon convocatòria era a les 16:30 i jo vaig arribar a les 16:15. Poc a poc va arribar algú més per comptabilitzar una vintena de festers. Contant delegacions uns 38 si no recorde mal.

Segon tema, admissió de socis. Va haver moguda. Jo esperava que fora com sempre, un tramit més, però no. Luis Lazaro va esposar les seus reserves per tal d'admetre a 4 dels sol·licitants. Els 4 antics festers i que no va eixir de la forma més adequada. No entraré en detalls, però al finalitzar les votacions els quatre es quedaven fora. Per sort açò no va influir en l'entrada de la resta d'aspirants, quedant així confirmat que Esteban i Jordi P. Ja son Festers Navarros (bé, si llegim el nostre reglament detingudament, fins que no es visquen en Festes no ho seran oficialment).

Un altra bona noticia es que, prèvia consulta amb la Directiva, pareix que Inma també es vestirà de Navarra enguany. Segur que si s'entera algú pensa que m'he fet bigam!

Un altre motiu d'alegria va ser el nomenament de Jorge Colomina com a glorieret oficial per les properes festes. Espere (i se cert que ho farà) que ho gaudisca molt.

Per acabar dos temes complicats: la pólvora i el Betlem.

Del primer parlaré més extensament en quant tinga temps de serenarme i de pensar bé el que vull escriure. De fet no descarte una carta al Director del “Ciudad” i altres mitjans de comunicació al respecte.

Respecte al Betlem, va haver una intervenció de Adrian respecte a que l'any passat va haver problemes amb el mateix que han pogut condicionar que continue posant-se enguany. Luis, gran artífex del nostre Betlem, està fart de veure-lo relegat a cosa (o moble) sense importància. Els que s'il·lusionen amb alguna cosa i lluiten per fer-la millor, en moltes ocasions, acaben desmoralitzats veient el poc interes que desperta. Si, a més a més, des de la institució (en aquest cas la directiva de la Filà) no hi ha recolzament, pitjor encara.

Jo espere que açò acabe bé i que continue la curta, però pense que arrelada, tradició de posar el Betlem el 8 de Decembre, perquè, de veritat, que a molt de nosaltres si que ens importa, i molt.

Concurs de Pintura Infantil a l’aire lliure Silvestre Vilaplana Molina

De vegades et dones compte que hi ha actes “festers” que desconeixes totalment. Supose que els que em coneixeu pensareu que això es pràcticament impossible, que jo soc, com algú em va batejar, un “animal d'actes”, es a dir, com un fester dels que no es perd cap acte. Doncs encara hi ha actes als que mai havia assistit. Un d'ells el “Concurs de Pintura Infantil a l’aire lliure Silvestre Vilaplana Molina”. Es clar que quan tens fills xicotets és quan comences a descobrir un altra faceta de la Festa. No és la primera vegada que ho dic al blog, gaudisc com un xiquet, em cau la baba veient als meus fills participant en tot allò que envolta a la Nostra Festa. I encara que també ho he dit en altres ocasions, la Festa no son tres dies, és un seguit d'actes i experiències que es desenvolupen al llarg de l'any i d'això una vegada més done fe en aquest blog.
Pel que fa a l'acte en concret, bon ambient, gran participació i el pobre del meu fill que no va poder guanyar. Es va disgustar ja que diu que mai guanya res. La vida es així i ell sols acaba de començar a descobrir-ho.


Ah! i com les noves tecnologies donen gust, vos penje el vídeo de l'acte en el que surten Núria i Jordi pintant (minut 6:13)

Blog actualitzat

Ho sé, m'ha costat... però el blog està actualitzat al 100 % Ara intentaré que no torne a desactualitzar-se i intentaré anar penjant coses en certa periodicitat i sempre que hi haja alguna cosa que contar. Gracies al lectors... i per acabar un regalet per al Majoral Remugó... que ja te una edat i segur que el necessita per llegir totes les novetats!!

Un divendres de setembre

Per fi arriba setembre!
No, no ho dic perquè he de tornar a treballar ni res d'això, sinó perquè hem retrobe en la Filà.
I normalment no contaria res d'aquest primer dilluns de campionat de Cotos, en el que un any més Jordi i Juan no passen de la primera ronda. No contaria que els dos van patir acosament per part d'un membre de l'altra parella que els va fer proposicions deshonestes, no contaria que vam sopar la mar de bé i que em vaig fer una bola de cafè per tal de començar el curs, si no haguera un fet diferenciador. Aquest any, i per primera vegada, va vindre Jordi Pastor com a membre (pendent d'aprovació per part de l'assemblea) de la Filà Navarros. I espere que açò es repetisca en certa periodicitat.
Ara a pensar en un altra excusa per ajuntar-se, que si tot va bé serà el “Memorial Nemesio”. Vos tindré informats.

La Dinà

No se per on començar ni com acabar. La Dinà 2010 ha tingut un poc de tot, de bo i de roin, de anècdotes i d'amics, de Festa i de coses que l'envolten. Així que, per començar d'alguna manera, narraré els fets en ordre cronològic.
Punt primer: la dinà és a la Piscina Municipal, no es que estiga lluny, però cal plantejar-se com vaig. El cotxe descartat de primer moment, no es qüestió de agafar-lo en un estat lamentable. Així que a peu. Ix de casa i nomé arribar al carrer de dalt en trobe en Tonin “Catorra”. Perfecte, sempre es millor pujar xarrant en algú. Sols una pega, Toni te un ritme de caminar propi dels que estan acostumats a eixir cada dia a fer-ho, així que vaig en la llengua fora, per altra part part te com a positiu que en 20 minuts hem arribat.
Arribem i xarrem un poc mentre esperem la gent que va arribant: Vicent i Michel, els diversos Jordis, els Juarez i el Currillo i poc a poc la resta de gent.
I com és costum, a esmorzar, que cal agafar forces ja que el dia es preveu llarg.
Respecte a l'esmorzar sols puc dir que molt bé. Típic amb embotit, espencao i vinet en casera. La cosa promet, pareix que el retorn a la Piscina comença en bon peu i que el dinar també acompanyarà.
De totes formes ja es senten queixes, ens havien dit que la piscina estaria plena i se l'hem trobada totalment buida. Serà que no es fien de nosaltres?
I ara ve la part més llarga del matí: els cotos. Supose que per al que juga passa el temps volant, però per als que no... uff... passa prou lent. Al menys som un bon grapat els que no juguem i al menys xarrem. I entre unes coses i altres arriba el dinar.
Un dinar en un servici molt lent, poc menjar i d'escassa qualitat. Espere que la Filà no haja pagat una barbaritat per ell. Per rematar la picaeta una fideuà que, al menys per a mi no val res. I ni siquiera tenim de postre el típic gelaet que ens solien regalar per completar el dinar.

Al menys la música, una recull de músics de diferents bandes, ens regala grans composicions. Faig ací un punt i apart sobre el tema musical. Aquest músics interpreten, per al meu gust de manera un poc estrident, grans peces: Tino Herrera, Musical Apolo, Als Cristians, ... moltes d'elles de les habituals a la nostra banda, la de Beniatjar, peces que quan sonen a la Filà son motiu de critica, acusades de ser “marxes de processó” i que a la dinà son encumbrades com a “la millor marxa que mai he sentit”. Es curiós, però els Navarros som així, rarament valorem el que tenim a casa.

De totes formes hi ha un punt en el que ja comencen a sonar peces desconegudes per la majoria i d'escassa qualitat, es el que tenen aquestes bandetes.
Ja que no tenim gelat, decidim fer-se un cafè i una copa, pagant per descomptat, ja que a la “barra lliure” sols hi ha ginebra.
I ací ve el primer moment surrealista de la Dinà en estat pur. Michel està per baix fent el cabo (intentant no obrir-li el cap a ningú), una any més hu ha gent fent esquadres dins la piscina buida, i Vicent, Jordi E. i jo xarrant a l'interior del bar quan apareix Natxo Lara, que sense més em solta: - Tu vols fer Capità?
La meua reacció és un tant tardia, òbviament no esperava la pregunta.
- Home, dit així sona un poc fort, però si, m'agradaria fer càrrec.
- Però càrrec o capità? - pregunta ell.
- La veritat és que em fan il·lusió les dos coses...
Jordi intervé i comenta que el que vull es fer càrrec, el que siga, Alferes, Capità, ambaixador o Mossèn Torregrosa, el que siga, i S. Jordiet perquè no em deixen...
- Podries fer Alferes...
- Hi han més candidats...
- Qui?
Li comente el rumors sobre el Pegolí , a la qual cosa contesta:
- Home, però ell es estranger! Et recolzaríem a tu!
En eixe moment entra Adrian i ens talla la conversa, Natxo desapareix i jo li pregunte a Jordi, de que va açò?
Ell sols em contesta: “Al que te envia dí”

Per desgracia les noticies que ens porta Adrian son molt roïns.
Juan Constans ha faltat, ho acaben de comentar uns membres de l'Associació que no se a que han vingut.
A partir d'ací no sabem ja que fer, ni s'aclarirem molt. Dubtem si trucar-li a Jordi C. Poc a poc van confirmant-se els fets i decidim anar-se'n per tal d'anar a veure'l al Tanatori. És un trist final per la Dinà, però els amics deuen d'estar per damunt de tot.
He dit al principi que no sabria com acabar el post i així és. Sols puc que enviar-li de nou una forta abraçada a Jordi i a la seua família i tindre, una vegada més, un record per a Juan. Descanse en pau.

PD: Un altra vegada més, gracies a Jordi Verdú per penjar les fotos a Facebook... tio eres un crack.

La junta de Maig.

Vaig a intentar que aquest post reflectisca el que va ser aquesta junta.
Per Alcoi i per S. Jordi s'obre la sessió. Lectura del acta anterior. Lectura de la Crònica de Festes 2010, encertada i amb bona prosa i criteri per part, un any més, de Adrian Espí. S'informa dels comptes. Hi ha superàvit i es pagarà l'esmorzar de la Dinà. Es crearà una comisió de reforma del reglament de la Filà.També s'informa que Juan presenta a Jordi a S. Jordiet (per desgracia no eixirà al sorteig de l'Associació). Senyors, alguna cosa més? No, doncs es tanca la sessió.
Temps record per aquesta junta: hora i poquet.
La junta de Maig més curta de les que he assistit jo, i crec que no serà per temes que es deurien de tractar.

Tornant a casa

Al igual que vaig fer un post sobre el preparatius, crec que dec fer-ne un de la tornada. De la dura tornada a casa i a la realitat.
El dia del descans, per als que el tenim, te poc de descans. Al menys per a mi.
M'alce quan em desperte i pense “un any més açò s'ha acabat”. Encara al llit reflexione sobre les sensacions que deixa la Festa d'enguany: records de fragments de l'esquadra, converses, anècdotes, sensacions... I no queda més remei que alçar-se. Si no és festiu cal preparar coses per avançar i que done temps a aprofitar el matí: preparar per una part la roba per la tintoreria, per altra rollar l'arcabús per portar-lo a netejar. Cal també veure que queda per la nevera per tal d'emportar-se a casa el que es puga fer roin, que les coses que poden caducar més avant ja les arreplegaré un altre dia.
Fas bosses i més bosses, tantes que penses que caldrà un camió per endur-se tot. Pareix que t'ha fet falta mitja casa per tres dies de festes. I ara en els xiquets encara cal sumar joguets, toalletes i bolquers que deuen retornar a casa.
Cal aleshores anar a recuperar el cotxe, que als últims anys està aparcat al parking de la Politècnica, i tornar fins el C/ Sta. Rita, aparcar a S. Nicolau, ja que ara tenim a l'entrada del carrer uns pilons que sols un conegut regidor te clau, junt en altres festers que fan les mateixes tasques, i anar cap a casa a descarregar.
Per sort, des de fa anys, després d'estar tot el matí d'ací cap allà, a casa de ma mare ens espera un reparador dinar d'arròs caldós, el que a ma casa anomenen “olla de notari”, que et fa recuperar el sentit.
Anys arrere, abans de tindre xiquets, gaudia d'un tradicional dinar que fan els meus amics a Benilloba, a “La Ponderosa”, però reconec que ara em ve costera amunt deixar-me dona i xiquets i desaparèixer un dia més.
I depenent de l'any encara queda un xicotet acte que complir: la creuà. Eixe gest de tornar a posar una xicoteta quantitat de diners com a paga i senyal de que, un any més, tornes a ser Navarro. I dic depenent d'anys ja que si la creuà és a mig dia, fixe que no arribe, però si es a la vesprada, amb el meu fill Jordi al darrere, per descomptat que vaig a complir en aquesta tradició.
Així que un any més, en aquest senzill gest, torna a començar la roda festera, l'any fester que vet tu a saber que ens portarà. Per començar una Esquadra de Negres, un any diferent i que marca just el mig de la roda cap als anys d'Alferes i Capità

Dia de trons

Mai plou a gust de tots, i si el dia de l'entrà solem queixar-se si plou o fa fred, el dia de l'alardo, jo particularment, em queixe si fa calor. I per desgracia en sol fer.
No faré cap comentari sobre la pólvora i el disparo ja que vaig dedicar un post anterior a aquest tema i no vull ser repetitiu.
Sols el record de la típica foto a la “Casa de la Cultura” que adjunte a continuació.

Si que vull comentar dos fets curiosos, un al dinar i l'altre el sopar.
Respecte al dinar, el tradicional i reparador “caldo en pilota” poc que dir, però si que van haver unes quantes coses curioses.
Primer es va nomenar a l'esquadra de negres del mig, un grup inconnex de persones que després d'altes i baixes la veritat es que pocs sabien qui eren.
Entre ells el primer tro, que no sabem com s'ho arreglarà la directiva l'any que ve, bé, ells sabran.
La segon cosa és el ja constant moviment de “candidatos” per fer càrrec: uns més descarats i altres a l'ombra.
Jo no vaig a amagar la meua il·lusió per fer càrrec, de fet crec que ja és un tema de domini públic, però no em pareix bé que es parle d'aquestes coses en un any de “càrrec” com es el Mig. L'esquadra deu ser la protagonista, i l'any que ve ja veurem. I ho dic perquè al nomenar un dels esquadreros, el conegut Pegolí, van sonar alguns crits de “Visca l'Alferes!”
Posteriorment a festes vaig parlar del tema amb el Primer Tro, i crec que pensem el mateix, es massa prompte per parlar de càrrecs, però a aquest pas em veig presentant candidatura oficial l'any que ve. De nou repetiré la frase que més utilitze a aquest blog: el temps dirà.
Respecte al sopar, al que varem tornar després d'anys d'absència per tindre xiquets xicotets, un fet destacable. Supose que recordeu les converses iniciades entre el Majoral Remugó i Jordi Pastor (millor dit en la seua Representant Legal, Nadia) per tal de convèncer-lo per creuar pels Navarros.
Bé, aquesta nit les negociacions van continuar a bon ritme (la nit anterior, en perruques posades ja va haver un acostament de postures) i per fi Jordi P. Va proposar un ultimàtum: si em traeu ara mateix els paper per fer-me Navarro els signe.
Jordi E., eficient per damunt de tot, i després d'afegir un lot de mostretes de cremes, va anar a secretaria i va traure els papers.
Damunt de la taula, per fer més pressió un llibre regal de Dani (de Ca'l Dani) titulat ·No hay huevos”. A Jordi sols li quedaven dues opcions; ser considerat un gallina o signar. I ho va fer, va signar i, a falta de ser acceptat per l'assemblea, es va convertir en membre de la Filà. Així que, si tot va bé, l'any que ve tindrem un fester més, un altre Jordi, i per descomptat un altre possible cavaller. Ah! I per descomptat que també tindrem una Navarra més, ja que Nadia també pensa vestir-se l'any que ve (corren rumors sense confirmar que Carmina i Yolanda poden també decidir-se per el disseny femení, a veure si en tornar del estiu tenim més noticies).
Acaba així l'any fester i comença un de nou. Què ens portarà? Ja ho veurem, però de ben segur que Festa, amics i bons ratos junts.

El dia de Sant Jordi

Deia una directora meua que en aquest poble quan una cosa es fa dos voltes ja es tradició. Això espere jo que em passe, ja que enguany, per segon vegada, he aprofitat el matí del dia de S. Jordi per passejar pels carrers del centre en el meu fill. Per als que no el coneguen, Jordi te 5 anys, millor dit, compleix 5 anys el dia de avui. Faig l'aclariment perquè pot parèixer que te més edat i no vull donar lloc a malentesos.
Dona gust passejar en ell, xerrar, contar-li coses sobre les festes i sobre S. Jordi. Ell escolta amb atenció, fa preguntes, demana quantitats ingents d'informació, supose que interioritza el que creu més interessant, processa dades que després reflexa als seus dibuixos, és un autèntic pou sense fons que vol rebre informació.

Però també gaudeix d'arreplegar caramels a les diferents cercaviles, de compartir “gusanitos” amb el seu amic Adrian i, ja en tota la família, de la pròpia cercavila de la Filà. I això que fa calor i hi han moments de crisis, amb típics plors de cansament. Però s'anima prompte, dinem a la Filà i això per ell ja es més que un premi.
I per la vesprada un altre acte que distingeix aquestes festes meues: el cop de la Processó.
Pot ser hi ha gent que pensa que soc “masoca”. Dur el cop (amb corresponent ram de flors) que pesa un desgavell, i en capa i casco, es quasi com fer promesa. Però a mi em feia il·lusió, i més encara portar a Jordi i a Jorge Colomina portant-me la capa. I d'ací uns anys, si pot ser, pense repetir però amb Jordi i Núria portant-me-la.
I per rematar el retorn a un altra tradició, el pujar a casa Luis per veure arribar a S. Jordi. Allí es parla de càrrecs, pareix que a Luis estan embolicant-lo per fer d'Alferes dels Miqueros... però pareix que no està per la labor...
Un últim detall d'aquest dia, millor dit, d'aquesta nit. Com pareix que hi ha superàvit, ens reparteixen al sopar unes “fantàstiques” perruques que causen sensació. Però millor que descriure-les, tanque el post en una xicoteta galeria d'imàtgens per la posteritat...

Arrancà d'esquadra.

(Per tal de llegir aquest post vos recomane que poseu en marxa els altaveus i acompanyeu la lectura amb “Als Cristinans” que sempre li donarà un caire diferent)

Indescriptible... És difícil plasmar en paraules el que es sent en una arrancà de cabo en el partidor.

Recorde l'emoció de baixar en la porra en la ma, gaudint del moment, repartir els puros, respirar fort... I de sobte, com si fos màgia, la música, la percussió que retrona al carrer, la Banda de Beniatjar que calfa motors... Estic nerviós, però no en el mal sentit de la paraula, més bé podria dir-se que el que estic es impacient, desitjant que arranque “Als Cristians”, desitjant baixar S. Nicolauet, desitjant viure de nou l'experiència màgica de fer esquadra en el meu poble. Eixa experiència que només qui l'ha fet pot entendre.
Des del balconet del Partidor anuncien l'esquadra: Avant l'Esquadra dels Navarros! Cabo d'Esquadra Gabriel Barrachina.!

Sona “Als Cristians” Mire el cel... Mire la gent que hi ha a les cadires, als balcons... Marque el pas i mire l'esquadra. He tingut sort, tinc una esquadra de luxe, una esquadra “mítika” com algú diria al Facebook. Som molt amics, alguns es postulen ja com a futurs cavallers en un futur càrrec... Una pena que en falten alguns, però quadrar una esquadra no es fàcil. M'agradaria algun dia fer esquadra en tots, especialment en Jordi i Juan, però l'esquadra d'enguany, pels seus components, no te res que envejar-li a cap que puga fer.

La música continua el seu ritme, puja per moments, inconscientment penses coses que no ets capaç de recordar fins que acaba l'entrà, tens records i enyorances, tens sentiments. No soc persona de plorar, però aquesta emoció que sent en aquest moment podria semblar-se molt a la que fa que la gent plore.


La meua esquadra marca el pas, armes baix esperant el fort de la música. Quan este arriba la mirada i l'arma busquen el cel, la música puja fins al màxim i les deu armes de l'esquadra, en perfecta sincronia, s'alcen sobre els muscles: Avant l'Esquadra dels Navarros!
Son 15 minuts, o més o menys, no sabria dir-ho, d'extasís fester, de cares que passen, de aplaudiments, salutacions a dreta i esquerra, de confeti des dels balcons, de un S. Nicolauet màgic que fa reverberar la música, que li dona força. No puc parar de somriure, estic, com sol dir-se, al mig del cel.
Vindran després altres trams, però cap com aquest. Encara que S. Llorens, ple d'amics i coneguts, torna a donar-me ales, a fer-me gaudir: allí està Julia i Reyes, Carmina i Yolanda, els meus sogres, que em veuen en el somriure en la cara i al cor.


L'entrà acaba ràpid, massa ràpid diria jo, i al acabar abraçades i felicitacions mútues, quina esquadra, quin goig..! Pot ser açò siga, com deia la pel·lícula, el començ d'una gran amistat... o qui sap sinó serà el preludi d'alguna cosa més... sols el temps ho podrà dir.

22 d'Abril... Maleïda pluja.

Silenci... Passa algú pel carrer... de fons un soroll que no identifique... Quin hora serà?
Per fi sona el despertador. Minuts antes he sentit baixar algú per l'escala, i pel soroll que feia no dubte que és el cunyat que va a Missa.
Enguany, per obra i gràcia del President de l'ASJ, la Diana comença a les 5:45, crec que açò mereix comentari apart, i per tant la Missa comença a les 5. Després de molt pegar-li voltes he decidit alçar-me per l'arrancà de Diana i no a la Missa, que si no el dia es fa massa llarg.
M'alce i intente localitzar el soroll que em preocupa, puje la persiana i, efectivament, els pitjors del meus pressentiments s'acompleixen: està plovent, i el soroll és la pluja sobre la lona del Bar Victor.
Que faig?, em vist de Navarro i me'n vaig o no..? Cada vegada plou més, pose Radio Alcoy i no diuen res. Jo crec que no arrancarà la Diana, seria una barbaritat... però a les 5:45 comença a sonar la música. No m'ho puc creure, en l'aigua que cau!! Continue indecís, què faig? Al final, sobre les 6:30 no puc més, em vist i, posant-me l'impermeable, que previsorament m'havia comprat el dia abans, isc al carrer. Plou. La Diana discorres en normalitat a pesar de la climatologia. Baixe S. Francessc i País Valencià, on trobe als Navarros. De seguida critiques per part del cunyat: on estaves?, que barbaritat! Jordi i jo t'hem posat falta!
Per a que donar explicacions, plou i jo tinc esquadra, i no era qüestió de llançar a la brossa el traje nou.
Acompanyem la Diana dels Navarros fins el Partidor, on pareix que al menys deixa de ploure.
Es curiós, no se si per la pluja o perquè enguany hi ha una successió de casualitats estranyes, però Juan es traga el recorregut sencer perquè a la plaça un fester ha aparegut en una capa que no li arribaven les cadenes al cinto, i al Partidor falten festers. Si arribe a portar capa encara faig un tram de carbonato.
No puc entendre com, havent-nos vist passar per davant de sa casa han calculat tan mal i han arribat tard. Per poc, però tard. En quant Jordi arranca es col·loquen els que faltaven i cap a baix.
Com sempre anem a esmorzar a la Filà un bon reconstituent a base de ous, embotit, creïlles i cansalada, que ens prepara per al llarg dia que tenim per davant. No deixem de mirar les finestres, pareix que la gent torna a obrir els paraigües. Per una volta que em toca esquadra i encara me la desgraciarà el temps.
Eixim de la filà Juan i jo, i xino xano enfilem cap al partidor entre una fina pluja que para i torna per moments. Passem per la plaça d'Espanya i aprofite per comprar-li un sac de confeti per a la carrossa de les xiquetes a unes gitanes que remuguen també per temps que els desgracia el negoci.
Ja no plou, però els núvols asusten prou. Poc a poc pugem, es senten comentaris sobre el temps, però un any més es sent un ambient festiu, la gent es prepara per l'entrada de Cristians, veus Aragonesos, Alcodians, Maseros i molts Andalusos, que enguany tenen Capità.
El nostre objectiu és buscar un raconet resguardat per veure el Capità.
Igual plou que para... quina tensió!
Quasi en el partidor, a raó d'un comentari que no se si faig jo o Juan sobre que no pararà de ploure, un home ens mira i solemnement ens diu: a les dotze canvia la lluna i deixa de ploure.
Juan i jo es quedem parats. - No s'ho creeu? Ja veureu com tinc raó.
Això esperem - li dic jo. Diga'm on estarà, perquè si te raó li tinc que pegar una abraçada.
Jo vaig d'ací cap allà – em contesta ell.
Més raó que un sant: a les dotze deixa de plore i no ho torna a fer en totes les festes. La pena es que no el vam tornar a veure per agrair-li la predicció.
El capità dels Contrabandistes no és gens lluïdor, queda fosc, sense massa gràcia i en un boato poc original. Però bé, suposem que serà per la crisis.
L'espera fins que arranquem els navarros es fa llarga. Tenim la carrossa de les xiquetes controlada, i esperem baix dels soportals del col·legi S. Vicent fins que el Primer Tro ens mana posar-se en formació.
Cadascun al seu lloc, els esquadreros ja estem maquillats i en ganes de sentir la música, les parelles de davant, el banderí, el boatet i les carrosses del més xicotes... L'entrà dels Navarros està a punt de començar.

La Glòria Infantil

Upss! Amb les presses se m'havia colat el post de la Glòria Infantil... així que fora de lloc.. però ací va...
Aquest blog no deu de convertir-se en una repetició de fets que passen quasi tots els anys, ni tampoc en una crònica festera, que eixa feina ja la vaig fer en el seu dia per la Filà. I la veritat és que hi ha actes que generen poques coses “noticiables” i la Glòria Infantil es un d'aquests actes.
No hi ha “viacrucis” d'herbero, no hi ha arrancà a la Plaça, ni tampoc “xiulitets”, no hi ha el mateix ambient que a la Glòria dels majors, tot es diferent.
Però també hi ha coses que li donen un encant especial. En primer lloc el rememorar un fet que va passar ja fa anys, quan encare érem solters, quan encara en els preparatius de les festes s'incloïa la compra de caramels per al dia del Patró. No entraré en detalls, no seria elegant, però els que podeu llegir açò em comprendreu de seguida. Cada any, el dia de la Glòria Infantil li recordem a algú unes ulleres de sol que ocultaven les poques hores de son, un somriure en la cara i, per damunt de tot, una olor ben particular: la de xiclets de poma verda. I no serà que no han passat anys, però sempre ho recordem en certa nostàlgia, els anys han passat, i tot canvia, i pot ser els que més hem canviat, quasi sense adonar-se'n, som nosaltres.
I es que l'altra cosa que ha canviat en la meua vida, especialment en aquest dia, es tindre un fill que, i de veritat que no faig jo de més per que siga així, és més fester que el Cavall de S. Jordi.
I des de fa dos anys anar a la Glòria Infantil te un punt més d'interès, que es anar amb Jordi. Encara que li costa alçar-se, no remuga per que sap on va: a la seua Filà i això per ell ja es un motiu extra de motivació. A més a més, i per sort, ara està començant a relacionar-se en altres xiquets de la Filà, especialment en Adrián, el net de Santi Valor, el que fa que encara vulga anar en més il·lusió.
Primer li costa fer-se en la gent, de ben segur que preferiria sentar-se en son pare, però poc a poc es fa, i després traure-lo d'allí costa Déu i ajuda. Cal anar convencent-lo i explicant-li que es un Glorieret, que fa, com es comporta i, no se si serà massa prompte, preguntant-li si a ell li farà il·lusió... Ell diu que si, però encara falta i mai se sap cap on poden anar les coses.
Un altre detall del meu fill en eixe dia, referint-me encara al esmorzar (si eixe a base de xocolata i rebosteria que tant agrada als xiquets... i als no tant xiquets), es que si bé li pot costar sentar-se en la taula dels xiquets, ell, en la seua prodigiosa memòria, sap que el seu amic Adriàn (i no em referisc al net de Santi, sinó a Adrián Espí) estarà en eixa taula. Es digne de veure el carinyo que li te a Adriàn i a Currillo, cosa de la que no podeu imaginar com m'alegre, per que es una manera més d'aprendre que es la Festa i com es pot viure la mateixa. Espere que siga sempre capaç d'escoltar als major i aprendre d'ells que significa esta Festa que és la que jo conec i reconec.
I clar, si parlem de Glorierets parlem de S. Jordiet... i clar, Jordi diu que si que li fa il·lusió, i a son pare li cau la baba... Però també li preocupa a son pare il·lusionar-lo massa i que desprès no isca... que és la cosa més fàcil.
I és que no es fàcil buscar l'equilibre en els sentiments festers i els fills. Però seguirem treballant i parlant en ell, perquè si vol ser S. Jordiet (i ho desitja ell i no sols son pare), al menys es mereix tenir l'oportunitat de intentar-ho, i isca o no, gaudir de aquesta experiència.
I per als que puguen criticar-me que sols parle del xic perquè soc un fester retrogrado, masclista i no se quantes coses més (a banda d'un lladre d'esquadres), sols dir-los que en la mateixa il·lusió que vaig en el meu fill el dia de la Glòria Infantil, ho faré en la meua filla. I sinó temps al temps...
PD: Si, Remugó, seré el Càrrec de la Tolerància i el Respecte (o alguna cosa així).

Els preparatius.

Al igual que en un post anterior parlava de litúrgies, crec que és de llei parlar del que representen els preparatius per la Festa.
Recorde quan vaig començar a ser Navarro, els preparatius es basaven en que ma mare prepararà el traje i en comprar els detallets del dia de S. Jordi. Es clar que també calia arreplegar els tiquets dels corresponents dinars i la pólvora, però la veritat es que no suposava un plus d'esforç.
Ara, en dos xiquets i un piso en el centre els preparatius es multipliquen per mil.
Respecte als detallets enguany van haver novetats: per primera volta vam decidir ajuntar esforços (i diners) i comprar un sol detall per les dones per cada una de les nostre parelles. Michel i jo vam ser els encarregats de decidir el que, tasca força difícil, que va ser una polsera que a la fi pareix que va agradar prou. Comentant el tema en el Majoral Remugó recordàvem en molta enyorança la tenda de Jaume Olcina (pare). Que temps aquells en els que anàvem a Regal Idea i no sols ens aconsellava, sinó que també ens advertia del que havien comprat els altres per evitar repeticions!
Ara la cosa s'havia complicat i no era fàcil decidir el que comprar, a més a més, que el nombre de gent que som va creixent i per tant el pressupost s'ampliava any a any. L'idea pareix que ha agradat, així que supose que de cara al any que ve continuarem en ella... sols espere que hi haja un valent que em substituïsca al front d'aquesta complicada feina!
Més preparatius, el menjar per a Festes. Clar, abans jo solia menjar pràcticament sempre a la Filà, però en els xiquets no sempre es fàcil i, al menys per al dia de l'Entrada cal portar dinar.
I també cal esmorzar, així que el dia dels Músics, o el dia 20, segons com caiga, acaba convertint-se en un tràfec cap al centre carregat de productes del més variat.
I això que per evitar el tràfic dels últims dies ja he fet mil viatges amb productes bàsics: llet, coca-cola i refrescos diversos, licors habituals, i per descomptat alguna botella de Cafè (Pastor, que si algú vol Cerol que el compre!), també amb productes ja preparats i congelats per el dia de l'Entrada.
També he anat fent viatges de roba, bolquers per la xiqueta, i mil coses del més inimaginable.
Un altra cosa que ja ha esdevingut en tradició per mi és encarregar els dolços per l'esmorzar a Rebosteria Gràcia, al mercat de S. Roc: magdalenes de xocolata, croissants (amb i sense xocolata), fartons, i unes ensaïmades farcides de xocolata que son per a caure de cul. La comanda es complementa en articles salats, be per esmorzar o bé per dinar, quiche, cocotets de tomaca, tonyina i ceba i alguna tartaleta de verdures.
Pareix que el 21 al matí ja està tot preparat, i partim cap al piso. Encara portem les coses d'última hora i algun trasto dels xiquets. Deixem el cotxe al pàrquing de l'EPSA i a gaudir dels dies de Festa.
Prèviament hem encomanat un pollastre a Los Pollos per dinar sense fer res al pis, ja que encara no tenim la cuina en condicions. Jordi i Núria gaudeixen del pis, escales amunt i abaix, dinen bé i encara tenim temps d'anar a pegar una volteta i comprar impermeables, que les previsions no son massa bones...
I els preparatius deixen pas a la realitat, la Festa ja està ací, un any d'espera i ja s'acosta, i els tres dies passaran volant i deixaran pas al camí de tornada de tos els preparatius... però açò es tema d'un altre xicotet post...

La polèmica pólvora.

Arreplegar la pólvora pot convertir-se en una autèntica aventura.
Enguany hem arribat a quotes desproporcionades de surrealisme. Comencem pel principi.
De tots els que es menegem en el món fester, i especialment als que ens agrada disparar, sabem des de fa anys que el problema de l'Alardo es cada vegada més greu.
Les normatives són cada vegada més restrictives: que si sols es pot portar damunt un kg, que si permís d'armes, que si la cantimplora ha d'estar homologada, que si l'arcabús te que passar la seua particular ITV... un munt de complicacions, importades de les normatives europees, que fan cada vegada més difícil disparar.
Pense, i no m'he amagat mai de dir-ho, que per damunt de tot és un problema polític. Tenim uns polítics ineptes, que sols es preocupen de la Festa en fins electorals, buscant posar el dit en la llaga, buscat el vot per mig de la confrontació.
En el tema de la dona, i en el “calendari”si que alguns es van mullar, son temes polèmics i que pareix que cal remoure cada cert temps i poden donar redits (encara que també pot fer perdre molts vots, de fet algun dia, si tinc ganes, rememoraré aquell episodi fester del “Calendari”), però es veu que la Festa del dia a dia, del fester que li agrada participar de tots els actes, eixa no interessa tant.
El que puga passar en l'Alardo no pareix importar-li a ningú, especialment als polítics del PP i PSOE, que estan més preocupats en tirar-se els trastos al cap que en escoltar al poble.
Per altra part si qui cal agrair els esforços del BLOC, que encara que infructuosos, han servit per menejar un poquet la consciencia dels altres.
Escriure tant de temps després te les seues avantatges, i es que no sols veus el proces de l'abans, paradigma del surrealisme, sinó també el del propi dia de l'Alardo i el del després, quan portes l'arma a netejar.
1.- L'arreplegada de la pólvora.
A la junta de Rams, com crec que ja vaig escriure al corresponent post, no es va fer cap comentari sobre la pólvora, però per tots els llocs corren rumors. Pareix que l'Associació a dit als Primers Trons que comuniquen als festers que sols podran retirar un kg, i que si volen dos (per si volen disparar matí i vesprada) que busquen un amic que els firme una autorització i que l'acompanye de fotocopia del carnet de conduir.
Primer problema, jo he demanat tres quilos i a mi ningú m'ha dit que he de fer per tal d'arreplegar-los. Li ho comente a Jordi Lazaro que hem diu que no em preocupe, que en cas de que no me'ls done ell pot aconseguir. No les tinc totes en mi.
Més rumors, pareix que si et pillen en més d'un quilo la multa pot ser considerable, especialment si duus més d'eixa quantitat al cotxe. Solució: Fer tres viatges a la Piscina. Clar, tenint en conter que un treballa i que hi ha sols un dia i mig per replegar-la la cosa es fa difícil.
Que fem? Eixa es la pregunta que es fa més d'un.
Arriba el dia i en eixir de cole, acompanyat del meu fill, enfile cap a la piscina per tal de veure com en meneja per allí la cosa. No més aparcar veig festers remugant per tot arreu. Sols es pot arreplegar un quilo de pólvora, encara que portes autorització, ja que al cotxe sols pot portar un kg. La gent va fent viatges i utilitzant tècniques de camuflatge per que no el reconega el Guàrdia Civil de la porta. Fins i tot un alcodiano arreplega 3 kg de la següent manera: El primer en roba de feina, el segon sols en camisa i el tercer en camiseta d'esport i ulleres de sol. Supose que el Guàrdia Civil pensarà que els alcoians estem bojos. De fet recorde en aquest moment la famosa frase d'Asterix: aquestos romans estan bojos!!
Jo arreplegue un kg en Jordi i no se que fer. En eixe moment apareixen Michel i Carmina. Ell pot fer dos viatges, i arreplegar el segon quilo, així que Carmina es fa passar per la meua dona i arreplega el segon kg. En queda un, què faig? M'arrisque i posant-me la caçadora (i suant la gota gorda), mentre Jordi es queda en Carmina, arreplegue el tercer quilo. Ara sols queda tindre sort i que no em paren al baixar. Javi Pereda tira davant. Bromes típiques del moment: si veus Guàrdia Civil em truques al mòbil. Això, i així que m'empaperen pel mòbil i no per la pólvora!!
No tenim problemes ni ell ni jo en arribar a casa en la pólvora, però si que tenim constància que als que arrepleguen en la mateixa impunitat un parell de quilos eixa vesprada i al matí següent està esperant-los la Guàrdia Civil per requisar-los la pólvora i posar-los un bon multot. Afany recaudatori? És molt possible. La gent està cabrejada i molesta, açò ens pareix una pressa de pel comunitària. I el problema no ha fet més que començar.
2.- El dia de l'Alardo
Un any més faig el que solc fer aquest dia, un dels millors moments de la Festa. M''alce després d'haver estat mig dormint des de l'hora de començ de les Guerrilles, esmorze suau i acabe de revisar que tinga la cantimplora en ordre i els pistons a les caixetes verdes de tota la vida (les noves no son còmodes per tal de passar els pistons a la butxaca del peto). Em pose el traje més vell, els manguitos més antics i el peto. Carregue el arcabús al muscle i a veure l'Estafeta. I al finalitzar aquesta, a sentir l'Ambaixada.
Fins aquí tot normal. Al mateix lloc de sempre, per davant del Calderón, el de sempre: Jordi i Adrián, José Juan, els meus pares... i en acabar continuem fins darrere del castell per calfar l'arcabús...
I ací tornen a començar els problemes: efectius de la Guàrdia Civil ens vigilen.
Òbviament no soc l'únic en portar dos quilos a la cantimplora, així que tots anem mirant-se de reüll. La Guàrdia Civil porta una bossa tipus portàtil al costat, que resulta ser una bascula (homologada es clar). El Primer Tro ens recomana seriositat i anar en molt de compte, encara que a ell li ha desaparegut la (obligatòria) manta ignifuga.
Com va comentar més d'un eixe dia, disparar així no val la pena, et sents un delinqüent, vas mirant per tot arreu, i, a més a més, corren rumors que hi ha Guàrdia Civil de paisà.
Això si, a la plaça ni un vigilant que la gent no fume.
Al dinar a la Filà continuen els rumors, especialment sobre la quantitat de les multes (fins 3000 €) i que ja han caigut diverses filaes.
El disparo de la vesprada (molt més lent que el del matí) reafirma les sensacions de que, en qualsevol moment, podem fer que abandonem el disparo. Corren rumors, que després es confirmaran, que els Maseros han entrat sense disparar a la Plaça.
La conclusió és prou lamentable, es confirmen les multes, la majoria per autèntics disbarats i imprudències i la sensació de que sols es vigila el disparo en Alcoi, ja que som els que més pólvora tirem, però a canvi els que menys accidents produïm, mentre que a altres pobles, que fan barbaritats, com la quantitat de pólvora és menor, no es preocupen tant.
3.- Els dies de després de Festes.
A raó de les denuncies i de les abundants queixes dels festers l'Associació dóna explicacions, vagues i sense trellat, com solen ser últimament, però dona la impressió que continuen sense posar-se a treballar per a solucionar-lo de cara al any que ve. I els polítics, com deia al principi, tampoc s'han posat les piles.
Jo, un any més, porte l'arcabús a netejar i m'emporte l'última sorpresa: Armas Climent em comenta que segurament tindrà que enviar l'arma a Irun per tal d'homologar-la, que la “broma” ens costarà uns 30 €. Este és el moment que encara no se res, però m'imagina que el final caldrà fer-ho. Jo al menys ho preferisc així. I si cal traure'm un permís d'armes també. El que siga per poder fer un bon Alardo, però per l'amor de Déu: deixeu-me disparar tranquil!!
PD: Aquest any en la Carta als Reis posaré que em deixen disparar tres quilos pel matí i un parell per la vesprada, que sinó no arribe a l'Església de S. Jordi