Arrancà d'esquadra.

(Per tal de llegir aquest post vos recomane que poseu en marxa els altaveus i acompanyeu la lectura amb “Als Cristinans” que sempre li donarà un caire diferent)

Indescriptible... És difícil plasmar en paraules el que es sent en una arrancà de cabo en el partidor.

Recorde l'emoció de baixar en la porra en la ma, gaudint del moment, repartir els puros, respirar fort... I de sobte, com si fos màgia, la música, la percussió que retrona al carrer, la Banda de Beniatjar que calfa motors... Estic nerviós, però no en el mal sentit de la paraula, més bé podria dir-se que el que estic es impacient, desitjant que arranque “Als Cristians”, desitjant baixar S. Nicolauet, desitjant viure de nou l'experiència màgica de fer esquadra en el meu poble. Eixa experiència que només qui l'ha fet pot entendre.
Des del balconet del Partidor anuncien l'esquadra: Avant l'Esquadra dels Navarros! Cabo d'Esquadra Gabriel Barrachina.!

Sona “Als Cristians” Mire el cel... Mire la gent que hi ha a les cadires, als balcons... Marque el pas i mire l'esquadra. He tingut sort, tinc una esquadra de luxe, una esquadra “mítika” com algú diria al Facebook. Som molt amics, alguns es postulen ja com a futurs cavallers en un futur càrrec... Una pena que en falten alguns, però quadrar una esquadra no es fàcil. M'agradaria algun dia fer esquadra en tots, especialment en Jordi i Juan, però l'esquadra d'enguany, pels seus components, no te res que envejar-li a cap que puga fer.

La música continua el seu ritme, puja per moments, inconscientment penses coses que no ets capaç de recordar fins que acaba l'entrà, tens records i enyorances, tens sentiments. No soc persona de plorar, però aquesta emoció que sent en aquest moment podria semblar-se molt a la que fa que la gent plore.


La meua esquadra marca el pas, armes baix esperant el fort de la música. Quan este arriba la mirada i l'arma busquen el cel, la música puja fins al màxim i les deu armes de l'esquadra, en perfecta sincronia, s'alcen sobre els muscles: Avant l'Esquadra dels Navarros!
Son 15 minuts, o més o menys, no sabria dir-ho, d'extasís fester, de cares que passen, de aplaudiments, salutacions a dreta i esquerra, de confeti des dels balcons, de un S. Nicolauet màgic que fa reverberar la música, que li dona força. No puc parar de somriure, estic, com sol dir-se, al mig del cel.
Vindran després altres trams, però cap com aquest. Encara que S. Llorens, ple d'amics i coneguts, torna a donar-me ales, a fer-me gaudir: allí està Julia i Reyes, Carmina i Yolanda, els meus sogres, que em veuen en el somriure en la cara i al cor.


L'entrà acaba ràpid, massa ràpid diria jo, i al acabar abraçades i felicitacions mútues, quina esquadra, quin goig..! Pot ser açò siga, com deia la pel·lícula, el començ d'una gran amistat... o qui sap sinó serà el preludi d'alguna cosa més... sols el temps ho podrà dir.