Es curiós que en la distancia dels fets un sols recorde detalls, pot ser aquells més significatius, i deixe de banda uns altres que pot ser son aquells que al llarg dels anys es repeteixen.
Soc (i seré sempre) un enamorat de les entradetes. M'agrada la música i fer el cabo, i pot ser en aquestes circumstancien un es troba més relaxat i gaudeix més i millor d'aquest “assaig general” de la Festa.
Si, es podria dir que les entradetes son una espècie de assaig o de pre-estrena que serveix per mostrar la Festa al públic, per calfar motors i per sentir l'aplaudiment del públic. Per saludar coneguts i per retrobar sensacions un tant oblidades, que des d'octubre no sents. Supose que partim de la premissa que a tos ens agrada sentir-se protagonistes, centre d'alguna cosa, i en eixos moments encara que a xicoteta escala, no deixa de ser un avanç del que viurem, de com podem sentir-se a la Diana o a l'Entrada.
M'agrada per damunt de tot l'ambient que és crea al sopar d'abans, les converses amb músics, encetar el puret de cada mig any, les bromes de sempre, i les noves situacions que es creen any darrere d'any. I, perquè no dir-ho, de les noves converses al respecte de les il·lusions que comencen a envoltar els anys de càrrec. És com si una màquina que està totalment parada començara a engrasar-se, a posar-se a punt, a apuntar a alguna cosa. Ja es veurà el que passa, temps al temps...
Però anem al gra del post, què va passar a les entradetes d'enguany? Que ha passat de diferent?
En realitat poca cosa. La primera és que, contràriament als últims anys, hem tingut dos entradetes. El perquè es fàcil: l'any passat ens van donar el Premi a la Millor Filà del Bàndol Cristià, i a part del diploma acreditatiu que ho certifica, hi havia un gran premi: triar una segon entradeta. I encara que pot ser jo no compartisc el criteri utilitzat pel Primer Tro a l'hora de triar els dies i hores per les entradetes, la veritat es que el sistema per fer-les oficial (una debades, com sempre, i l'altra a escoti, però a un preu “popular”) em pareix fantàstic.
Un altre motiu de curiositat va ser la irrupció a mitjan entradeta d'un cotxe de la policia, que a modo de “estafeta” ens va fer apartar per dues vegades del carrer. I damunt la segon sols va se per posar la sirena per tal d'arribar al carrer La Cordeta. Per molt que els dies següents va intentar esbrinar quin era el tan urgent assumpte que els ocupava, no van haver referències ni en premsa ni en les emissores locals. Així i tot, aquesta situació no es nova en els Navarros. No sabria dir l'any, però crec recordar que va ser quan vam estrenar les boines roges, que també ens van dissoldre les forces de l'ordre públic. Recorde fins i tot els comentaris d'un dels Biosca (no recorde qui dels tres), sobre que, al parèixer l'Ertxaina, ens havien dissolt per si de cas.
Un altre tema que va donar joc va ser, una vegada més, el amic i cunyat meu. Si, un altra vegada Xavi.
El sopar va discórrer en bon ambient i sense massa coses que ressenyar, i l'entradeta també. En pocs cabos i bona música, en amics en l'esquadra que espere algun dia es decideixen a fer el cabo, i que gaudien de les seues primeres entradetes com a Navarros.
De sobte, Michel i Vicent desapareixen no més arribar a la plaça de S. Mauro. On estan aquestos? - es preguntem molts. La resposta és molt senzilla: fent les seues necessitats, que per a beure cal saber pixar! Quan tornen entren en l'esquadra a pressió, tots sabem que a l'entrada de S. Nicolau s'estreta el carrer, espentons, bromes i desgavell d'esquadra. Tots riem i ... on està Xavi?
Misteris de la natura... Però al final és va resoldre el misteri. Xavi s'havia cabrejat per el desgavell de l'esquadra i se'n havia anat on estaven Currillo i la resta. Per descomptat que ell ho va negar tot, però en paraules de algú: “pareixia Ratzinger acabat d'alçar!!!” Si es que no cal prendre's les coses tant seriosament... si en una entradeta les coses es desgavellen... doncs a gaudir i a riure... que la Festa també te moments per a descontrolar-se. De fet consisteix en açò, en passar-ho bé. Que moments per estar formals també hi han, per descomptat, però cal saber distingir-los clarament.
Per finalitzar una última reflexió, entradetes cal fer les justes, ni moltes ni poques... que si hi han moltes la gent no ix i si hi han poques ens quedem en ganes de més...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada