La Dinà

No se per on començar ni com acabar. La Dinà 2010 ha tingut un poc de tot, de bo i de roin, de anècdotes i d'amics, de Festa i de coses que l'envolten. Així que, per començar d'alguna manera, narraré els fets en ordre cronològic.
Punt primer: la dinà és a la Piscina Municipal, no es que estiga lluny, però cal plantejar-se com vaig. El cotxe descartat de primer moment, no es qüestió de agafar-lo en un estat lamentable. Així que a peu. Ix de casa i nomé arribar al carrer de dalt en trobe en Tonin “Catorra”. Perfecte, sempre es millor pujar xarrant en algú. Sols una pega, Toni te un ritme de caminar propi dels que estan acostumats a eixir cada dia a fer-ho, així que vaig en la llengua fora, per altra part part te com a positiu que en 20 minuts hem arribat.
Arribem i xarrem un poc mentre esperem la gent que va arribant: Vicent i Michel, els diversos Jordis, els Juarez i el Currillo i poc a poc la resta de gent.
I com és costum, a esmorzar, que cal agafar forces ja que el dia es preveu llarg.
Respecte a l'esmorzar sols puc dir que molt bé. Típic amb embotit, espencao i vinet en casera. La cosa promet, pareix que el retorn a la Piscina comença en bon peu i que el dinar també acompanyarà.
De totes formes ja es senten queixes, ens havien dit que la piscina estaria plena i se l'hem trobada totalment buida. Serà que no es fien de nosaltres?
I ara ve la part més llarga del matí: els cotos. Supose que per al que juga passa el temps volant, però per als que no... uff... passa prou lent. Al menys som un bon grapat els que no juguem i al menys xarrem. I entre unes coses i altres arriba el dinar.
Un dinar en un servici molt lent, poc menjar i d'escassa qualitat. Espere que la Filà no haja pagat una barbaritat per ell. Per rematar la picaeta una fideuà que, al menys per a mi no val res. I ni siquiera tenim de postre el típic gelaet que ens solien regalar per completar el dinar.

Al menys la música, una recull de músics de diferents bandes, ens regala grans composicions. Faig ací un punt i apart sobre el tema musical. Aquest músics interpreten, per al meu gust de manera un poc estrident, grans peces: Tino Herrera, Musical Apolo, Als Cristians, ... moltes d'elles de les habituals a la nostra banda, la de Beniatjar, peces que quan sonen a la Filà son motiu de critica, acusades de ser “marxes de processó” i que a la dinà son encumbrades com a “la millor marxa que mai he sentit”. Es curiós, però els Navarros som així, rarament valorem el que tenim a casa.

De totes formes hi ha un punt en el que ja comencen a sonar peces desconegudes per la majoria i d'escassa qualitat, es el que tenen aquestes bandetes.
Ja que no tenim gelat, decidim fer-se un cafè i una copa, pagant per descomptat, ja que a la “barra lliure” sols hi ha ginebra.
I ací ve el primer moment surrealista de la Dinà en estat pur. Michel està per baix fent el cabo (intentant no obrir-li el cap a ningú), una any més hu ha gent fent esquadres dins la piscina buida, i Vicent, Jordi E. i jo xarrant a l'interior del bar quan apareix Natxo Lara, que sense més em solta: - Tu vols fer Capità?
La meua reacció és un tant tardia, òbviament no esperava la pregunta.
- Home, dit així sona un poc fort, però si, m'agradaria fer càrrec.
- Però càrrec o capità? - pregunta ell.
- La veritat és que em fan il·lusió les dos coses...
Jordi intervé i comenta que el que vull es fer càrrec, el que siga, Alferes, Capità, ambaixador o Mossèn Torregrosa, el que siga, i S. Jordiet perquè no em deixen...
- Podries fer Alferes...
- Hi han més candidats...
- Qui?
Li comente el rumors sobre el Pegolí , a la qual cosa contesta:
- Home, però ell es estranger! Et recolzaríem a tu!
En eixe moment entra Adrian i ens talla la conversa, Natxo desapareix i jo li pregunte a Jordi, de que va açò?
Ell sols em contesta: “Al que te envia dí”

Per desgracia les noticies que ens porta Adrian son molt roïns.
Juan Constans ha faltat, ho acaben de comentar uns membres de l'Associació que no se a que han vingut.
A partir d'ací no sabem ja que fer, ni s'aclarirem molt. Dubtem si trucar-li a Jordi C. Poc a poc van confirmant-se els fets i decidim anar-se'n per tal d'anar a veure'l al Tanatori. És un trist final per la Dinà, però els amics deuen d'estar per damunt de tot.
He dit al principi que no sabria com acabar el post i així és. Sols puc que enviar-li de nou una forta abraçada a Jordi i a la seua família i tindre, una vegada més, un record per a Juan. Descanse en pau.

PD: Un altra vegada més, gracies a Jordi Verdú per penjar les fotos a Facebook... tio eres un crack.