Tornant a casa

Al igual que vaig fer un post sobre el preparatius, crec que dec fer-ne un de la tornada. De la dura tornada a casa i a la realitat.
El dia del descans, per als que el tenim, te poc de descans. Al menys per a mi.
M'alce quan em desperte i pense “un any més açò s'ha acabat”. Encara al llit reflexione sobre les sensacions que deixa la Festa d'enguany: records de fragments de l'esquadra, converses, anècdotes, sensacions... I no queda més remei que alçar-se. Si no és festiu cal preparar coses per avançar i que done temps a aprofitar el matí: preparar per una part la roba per la tintoreria, per altra rollar l'arcabús per portar-lo a netejar. Cal també veure que queda per la nevera per tal d'emportar-se a casa el que es puga fer roin, que les coses que poden caducar més avant ja les arreplegaré un altre dia.
Fas bosses i més bosses, tantes que penses que caldrà un camió per endur-se tot. Pareix que t'ha fet falta mitja casa per tres dies de festes. I ara en els xiquets encara cal sumar joguets, toalletes i bolquers que deuen retornar a casa.
Cal aleshores anar a recuperar el cotxe, que als últims anys està aparcat al parking de la Politècnica, i tornar fins el C/ Sta. Rita, aparcar a S. Nicolau, ja que ara tenim a l'entrada del carrer uns pilons que sols un conegut regidor te clau, junt en altres festers que fan les mateixes tasques, i anar cap a casa a descarregar.
Per sort, des de fa anys, després d'estar tot el matí d'ací cap allà, a casa de ma mare ens espera un reparador dinar d'arròs caldós, el que a ma casa anomenen “olla de notari”, que et fa recuperar el sentit.
Anys arrere, abans de tindre xiquets, gaudia d'un tradicional dinar que fan els meus amics a Benilloba, a “La Ponderosa”, però reconec que ara em ve costera amunt deixar-me dona i xiquets i desaparèixer un dia més.
I depenent de l'any encara queda un xicotet acte que complir: la creuà. Eixe gest de tornar a posar una xicoteta quantitat de diners com a paga i senyal de que, un any més, tornes a ser Navarro. I dic depenent d'anys ja que si la creuà és a mig dia, fixe que no arribe, però si es a la vesprada, amb el meu fill Jordi al darrere, per descomptat que vaig a complir en aquesta tradició.
Així que un any més, en aquest senzill gest, torna a començar la roda festera, l'any fester que vet tu a saber que ens portarà. Per començar una Esquadra de Negres, un any diferent i que marca just el mig de la roda cap als anys d'Alferes i Capità