La Glòria (VI): Sant Nicolau

Un Moble Més. Sant Nicolauet. El sol. El públic. Elements que es combinen. Alquímia festera que dóna com a resultat un conjunt increïble de sensacions irrepetibles. La Glòria avança pel carrer entre aplaudiments, en mig de la música acompasada, en parades previstes a les cases representatives dels càrrecs: capitans i alferes, i com no, a casa del S. Jordiet. Allí es repeteix un altre ritus, el puro, l'abraç, l'encaixada de mans, la felicitació mútua. La Festa avança sense parar esperant que arribe la Trilogia.
Les sensacions que em produeix son difícils d'explicar, com ja he comentat. No son comparables a cap acte que haja fet. Però te part de tots. Te part de l'arrancà de Diana de l'any de Capità, amb el matí que dona pas a la Festa més esperada, te part de la meua primera entrada, amb els nervis i el bategar del cor al moment d'enfilar S. Nicolauet, te part de l'esquadra de negres, per ser una acte singular, que pràcticament segur mai repetiré, i te el record de Glóries passades, d'herberos i Biri-Biri, d'amics en els que és un plaer compartir Festa.
La baixada, a pesar que no es ràpida, a mi m'ho sembla. El temps vola, i quasi sense adonar-se, estem a la plaça.
Tot el que és bo s'acaba i açò no ha estat bo, a estat més que magnific. Ni entenc, ni entendre mai, a aquells que no volen gaudir d'aquest acte. Però ja se sap, cadascunes cadascun i sis mitja dotzena.
En quant acaba l'acte el Primer Tro m'arreplega i anem al Blau, on està concentrada la Filà. Abraçada immensa en l'altre Gloriero, Que ara ja és l'Oficial, encara que ell diga que em queda tot el dia, besades a la família i alegre cercavila fins la Filà. Fins i tot d'aquest senzill acte un pot gaudir fins l'extenuació.