El trofeu Filaes

Un any més el Trofeu Filaes, el trofeu en més prestigi que es disputa a Alcoi, segons un mitjà de comunicació local, es disputa a Alcoi.
Ja se que és la millor data per disputar-lo, que al mig any seria impossible, però continue pensant que és tremendament perillós jugar-se el físic dues setmanes abans de Festes.
És per això que vaig deixar els esports en un alt risc de lesió, com el bàsquet, per un altre esport de risc: la petanca.
Encara que l'any passat ja vaig pertànyer a l'equip de petanca dels Navarros, no vaig poder debutar per una lesió a l'espatlla. Enguany si que vaig jugar la pimera mitja partida de la meua vida, en resultats catastròfics, per cert.
De totes formes, i gracies a Déu, als Navarros la necessitat de guanyar és més bé relativa i ningú (o gairebé ningú) s'enfada si perdem.
Però anem per parts. D'aquest any cal destacar la sorprenent victòria davant els Cordoneros, equip que juga a la lliga local,que pareix que és dels equips punters de la mateixa i que a la fi seria el Campió del Trofeu.
Utilitzant el llenguatge periodístic esportiu, gran sorpresa ja que, a més de no ser els Navarros un equip “profesional”, tampoc contaven en eixe moment en l'equip teòricament titular. Una gran actuació sortint des de la banqueta de Jordi E., amb Julian Camarasa de “pegador” i Juanjo d'arrimador. Abans els titulars, comandats per Roberto, no havien pogut derrotar als Ligeros, però s'havien desfet, amb l'ajuda de l'amic Currillo i de Javier, d'una incomoda (i bufà, a pesar de l'hora) Filà Llana.
Ara pertoca reflexió, al Trofeu Filaes hi ha tres tipus d'equips: els professionals que volen guanyar per damunt de tot, els que van a passar-s'ho bé sense importar el resultat, però en intenció de guanyar alguna partida, i els que únicament van a beure com a descosits.
Si l'enfrontament es dóna entre els del segon tipus i la resta, no solen haver-hi problemes, però si s'enfronten els del primer tipus i el dels últims, especialment si els primers estan jugant-se alguna cosa, la partida pot acabar malament. Llana i Cordó quasi arriben a les mans per culpa principalment de l'actitud dels Llaneros i, per lo que es contava al dia següent, algun equip va acabar llançant-se les boles, i no per terra precisament.
La resta del nostre trofeu, un any més, entre la il·lusió de poder-se classificar, i el perdre la partida decisiva contra el Judios. L'última partida, contra els aragonesos i sense cap possibilitat de classificar-se, com ja he dit abans, un desastre.
En mig de tot açò, bon ambient, esmorzar al Poli i dinar a la Filà. I es que és el que te aquest Trofeu per a mi: el més importat és l'ambientet i passar-s'ho el millor possible, en herbero per a començar, cervesa per esmorzar i cafè per a dinar... i l'any que ve... més. I això que ja no som ni ombra del que eream!!