La Glòria (II): Els Xiulitets.

Son les sis del matí, un hora indecent per despertar-se, fins i tot dubte que els carrers estiguen posats. Perquè em desperte? Fàcil: al carrer retrona una mascletada a mode de despertà.
Ara ja serà difícil dormir, més bé el que faré serà pegar voltes al llit fins les 6:30, en que em decidisc a alçar-me.
M'alce, mig dormint, em pose relativament mudat, però sense corbata, i al carrer. Només arribar a la porta sent baixar al cunyat. Mire el cel, pareix que hi han núvols i fa fred, ja veurem com discorre el dia.
S. Francesc cap amunt i al “Mamella” a fer-se un cafenet que acabarà de despertar-me. Ah, i un herbero, que és el que mana la tradició.
Allí estan esperant-se ja el Currillo, Paco, Jordi, Juan, Adrian y Toni. Els habituals. Jo ja feia anys, crec que des de que va nàixer Jordi, que no anava als Xiulitets.
Jordi torna a comentar que es un detall que cedisca el Gloriero a l'amic Cots, i que de totes maneres per si de cas que cuide l'esquena.
Repetisc, fa fred i cada vegada es veuen més núvols.
S'acostem cap a S. Mauro per veure eixir les imatges i, els més devots agafen el ciri.
La veritat es que és un acte curiós: es mescla la part religiosa, el final de la Setmana Santa, la Resurrecció del Nostre Senyor, l'encontre amb la Mare de Déu, amb una part més profana, més festiva, en una especie de pregó a la Glòria, a l'arribada de les Festes. Per molt que es vulga, a aquest poble, la festa ho impregna tot. Per a bé i per a mal, com critiquen els que estan fora del poble i ho veuen tot des de la distància.
De totes formes és un acte entranyable, te un encís especial, no se si per l'hora, pels xiulitets de fang o per l'ambient que es genera. Enguany he vist menys gent que l'última vegada que vaig anar, no se, igual és que a la gent cada vegada li agrada menys matinar, igual es que el caràcter religiós li resta públic...
Recorde quan era xicotet, bé a casa dels meus iaios al carrer Sor Elena Picurelli, bé al Baradello. Tos els anys ma tia Elvi intentava convèncer-nos d'anar, sempre dèiem que s'alçaríem i a l'hora de la veritat no hi havia qui ens alçara del llit.
Recorde un any, des de la caseta, que si que vam anar, no érem massa majors, pot ser tinguera 8 o 9 anys, i per tant el meu germà tindria un 5 o 6 anys. Al arribar a les corbes del Salt (per descomptat que encara no estava construït el túnel) Alcoi estava tapat per la boira, encara que al damunt es veia el cel blau. Tots mig dormits encara vam sentir asombrats a Pablo dir:- “Parece la creación del Universo” Si es que Pablo sempre ha estat de parlar poc, però quan parla ho sol fer en pro trellat!
Records a banda continue en la narració dels fets. Es posa en marxa la processó, tots en el ciri i jo, que no se perquè però es de les poques processons que no he eixit mai, contemple en segon pla l'ambient. Colles de xavals que és possible que no s'hagen gitat, persones de prou edat, alguna família en xiquets (fins i tot hi han molt xicotets) i gent que, de segur, assistix des de fa anys.
L'encontre entre el Nostre Senyor i la Mare de Déu, que com es tradició puja el carrer S. Nicolau corrent es produeix sense cap problema, i dóna pas a al processó.
Ara el temps es pitjor encara, cauen gotetes.
No estic encara decidit si dir-li a la gent d'anar al C/ Sta. Rita a fer-se un herberet i unes galletes (de xocolata per al Majoral Remugó) quan rep un missatge. Núria ja s'ha alçat, així que podem anar-hi.

I així ho fem, després de deixar els ciris anem al piset, on s'uneix Jordi Pastor, i compartim un ratet (curtet per la falta de temps) de herberos, d'Adrian fent l'Ambaixada des del balconet de l'escala i de rialles i destrellats.
Per cert, en eixir pareix que el temps ha canviat i els núvols escampen. Així que content i feliç (i vigilant la meua esquena) se'n anem a la Filà.