La Glòria (V): Des de l'església de S. Jordi i País Valencià fins el Partidor

Pot ser aquest tram és el més fluix de tota la Glòria, hi ha menys gent, perds el encant dels llocs significatius, es estret però sense sonoritat, i damunt, la paradeta al Terrer fa que siga un poc desllavassat.
A més a més el pasdoble tampoc acompanyava massa, reconec que cal anar apresa i alegres, però per la Glòria es necessiten grans pasdobles, i Pimavera es guapet, però no és per aquest acte.
Al final del carrer S. Jordi te cert encant la girà davant de les manises amb el Sant, però pot ser per estar un tant “amagat”, no hi ha gent per gaudir-lo.
Altra volta arrancà a P. Valencià, amb una estrena en el pasdoble: Llevantins, premi del concurs de l'ASJ. La veritat es que la peça està bé, es agradable i conforme vas sentint-la guanya prou. I així, poquet a poquet però sense parar encarem País Valencià i S. Llorenç fins el C/ S. Francesc.
Els nervis del matí, la matinada, i el recorregut comencen a pesar, i la pujadeta es fa llarga i pesada. A més a més, encara que no fa massa calor, el traje comença a recalfar-se i comencem a suar.
Però també te encant, S. Francesc te una sonoritat diferent i es respira ambient de festa. Hi ha gent als balcons, el anar dos festers davant del que seria la esquadra, per dir-li d'alguna manera, fan que vages diferent, relaxat, gaudint amb tu mateixa del que estas fent, del que estas vivint i esperant amb expectació el remat final que tot el mon et diu que es el millor: la baixada per S. Nicolau.
Per fi arribem a la Plaça de la Creu Roja i parem. Ara cal pujar S. Mateu fins el partidor. Encara que el Sergent de la Filà ajuda amb la capa i el casc, es fa penós pujar pel mig d'un carrers mig caient, en solars abandonats i dels que, cal ser sincer, sols se'n recordem una volta al any.
Al arribar dalt un altra sorpresa, hi ha preparat un xicotet refrigeri al col·legi S. Antoni. Dóna el temps just de menjar quatre papes, un tros de cuixot i beure's una cervesa per recuperar forces. Ii altra volta cap a fora. Cal reconèixer que la Glòria és un acte fantàstic, però esgotador.