L'ensaio de Nadal 2011

Per mi, l'ensaio de Nadal sempre ha estat especial. I enguany també: l'ambient, la rifa, que les festes estan properes... tot ajuda. Enguany, a més a més, Sancha es va dedicar a dir que calia tornar a les tradicions i sortejar un pollastre. Per sort la cosa va acabar com devia, sortejant caixes i botelles, que molts ja sabem com acabava l'animalet al C/ Casablanca.

Coses que contar, un poc les de sempre: des del canvi de domicili vaig acompanyat a la Filà: Jorde E., el Cunyat i Juan m'arrepleguen i així el camí es fa més lleuger.

A les 9, mentre anàvem ja pel Centre Comercial, em truca Jordi L. No tardeu que açò està a tope. I es que, a pesar dels sopars d'empresa, la Filà està a tope.

Dels nostres falten molts: Jordi P. (a València esperant a un “volgut” familiar de Nadia), Jaume (de sopar d'empresa), Antonio (cansat després de una dura setmana de feina), Michel i Vicent (sense senyals d'ells) i els Juarez (desapareguts en combat).

Això si, assistim els fixes: Jordi C. i Jordi L. i Esteban el de Montaverner, i, encara que no a la nostra taula Ximo, amb un convidat de luxe, el meu company de feina Toni.

Ara bé, i que conste que Jordi L. estava de testimoni, la conversa entre el Cunyat i Esteban, per a suïcidar-se. Entre els dos de “poble” ens donen per un tub: si es que un de Montaverner i del Madrid i l'altre, de Carcaixent i del València, ajuntant-los no en fem un. Menys mal que el tema futbolero acaba prompte i no arriba la sang al riu.

La música espectacular: quaranta i pico músics en ganes de tocar i de fer-ho, com sempre, bé. El repertori com sempre, amb un poquet de tot per que la gent no s'enfade.

Destacar la companyia a la nostra taula de la família Florencio: Natxo, Humberto i Paco. Tot un luxe compartir conversa amb ells.

El sopar estrany, encara que a mi em va agradar molt. No pot dir el mateix el Remugó, que quasi no va sopar. Botifarra d'arròs, una especie de rollet de ternera i albòndigues de bechamel, carn en salsa o uns llagostins ensartats. I del plat principal, el sopar típic d'aquest dia: Sardina, ou i bajoca, això si, en aquesta vegada acompanyat d'un bon plat d'embotit. A la fi, un bon sopar, acabat com no pot ser menys, i gracies al bon gust d'Agus, per uns exquisits pastissos de boniato.

Respecte a la rifa, aquest any es va fer massa tard, i com que no va vindre Antonio, que com nouvingut que era, ens haguera donat sort, no va caure res de res a la nostra taula.

I per últim, la frase que defineix el que actualment és l'estil de direcció de la Filà. Va ser la frase de acomiadament del Primer Tro. Després d'acabar el sorteig va dir, i cite textualment, “La Directiva vos desitja: que vos follen a tots!” Crec que açò no mereix cap comentari més.

I després cerveseta al Friends i cap a casa. Un any més s'acosta el Nadal i esperem, que per variar un poc, ens toque la Loteria.

Plantà del Betlem 2011 - 2

Per complementar l'entrada anterior, un vídeo cortesia de l'amic Mario. Com diu Jordi E.: "Un any fa risa, dos anys és un emprenyo, tres tradició" Així que l'any que ve, més!

Plantà del Betlem 2011

Un any més complim amb la tradició, un any més, i ja són uns quants, plantem Betlem a la Filà. Encara que crec que cal ser un tant crític i reconeixer que el Betlem en si, que no l'acte de plantar-lo, està anant a menys. Igual és la meua impressió, però cada vegada el veig més xicotet. I això que el nombre d'assistents es manté o, pot ser, cada any és més nombrós.

Abans cada any esperaves a veure que nou element incloïa: que si el castell d'Herodes, que si una Jaima, elements del nostre benvolgut Tirisiti... El que vindria a dir-se una ampliació cada any. Ara no, ara sempre és més o menys el mateix, i es que es nota molt que ja no hi han unes mans que, amb gust i amb il·lusió s'encarreguen d'aquest muntatge.

No entraré ara a contar altra vegada, que si no recorde mal ja ho vaig fer en un post anterior, els fets que van dur a aquesta situació, però les coses fetes per gust, i no per obligació, sempre acaben resultant millor.

Per la resta, com sempre, un 10 per aquest acte: molta gent matinera (nosaltres, que vam anar a peu, vam arribar deu i vint i ja quasi no quedava lloc), dos taulades llargues i una travessada, molts xiquets i molts majors, i, de nou, alguna absència més que destacada. I també com sempre, les xirimites del Rebuig tocant nadaletes.

Els dolços de l'esmorzar impressionants, encara que la dosi del xocolata era pràcticament letal: caracoles, fartons i croissants plens de xocolata, bé desfeta bé dura, remullats dins de gots plens de xocolata calenta. Magdalenes i napolitanes cobertes i alhora plenes de més xocolata... Al menys es vam poder fer un herberet per llevar-se la dolçor!

Després, i també com ve sent habitual, i aprofitant el bon temps que feia, a pegar una volteta, en aquesta ocasió al parc de Cervantes, on els xiquets van gaudir de jugar una bona estona i els majors de xarrar de diverses coses i d'una cervesa fresqueta per baixar la xocolata.

I a continuar menjant, els famosos gaspatxos de Agus i Isa. Uns gaspatxos acompanyats de un bon vermut que fa que eixa nit no calga sopar. Mengem, bevem i xarrem. És el que te anar un dia com aquest a la Filà.

I també, com tots els anys, cal posar una foto. Una foto que, pels que seguiu aquest blog, és ja una tradició i de la que qualsevol comentari sobra. Com diu la dita, una imatge val més que mil paraules.

Destacar també les “porcades” fetes pel cunyat, que fent-se el “gallet” va acabar menjant-se un montadito ple de sobres diverses i una magdalena de xocolata amb gaspatxo i all i oli. Crec que també sobren els comentaris.

Els meus fills, també un any més, van gaudir amb els seus “amics de filà”, fent castells de cadires, jugant amb el castell unflable o fent col·lecció de “boles” a base de traure-li diners a tios i amics.

I un any més, amb el Betlem muntat, a esperar l'assaig de Nadal, que enguany, degut al calendari, tenim ja al damunt!

Novembre: Missa i ensaio

Com és tradicional a la Filà, a novembre hi a missa de difunts a S. Jordi i, posteriorment, ensaio.
Però enguany al nostre benvolgut Primer Tro se li va ocórrer la brillant idea de que, com la missa es conjunta amb el Cordoneros, l'ensaio també podia fer-se conjunt. Més avant valoraré aquest assumpte, però anem a pams.
Per començar destacar la presencia a la missa i posterior ensaio de l'amic Jordi P., pare recent i primerenc que va vindre, entre altres coses, a negociar am D. Ismael la data del bateig de la seua filla Maaike. I destacar l'absència, una vegada més del ja quasi fester (fins que un no es vist no es fester) Xavi. Perquè? Doncs un poc pel de sempre. Com no hi havia al seu cole cap persona capaç d'anar-se'n de convivència en uns xavals, el van enganxar a ell. I clar, després de tres dies fora de casa... no anava a vindre d'ensaio. Bé, si que podia, però les conseqüències hagueren es tat dramàtiques. A la missa si que va vindre, i va llegir i tot, perquè ja se sap, que hi han certs oficis que mai es perden, però després a casa... i nosaltres a la Filà.
Sobre que es facen ensaios conjunts, com els que em coneixeu ja sabeu, no es que em faja gens de gràcia. I això que aquest era en el Cordoneros, on, a més del meu germà, tinc molts i bons amics.
Però no li trobe massa sentit, i més sols per compartir una missa, a la que anem quatre gats (contant les dos filaes i que sempre hi ha més cordoneros que navarros).
I el que encara m'agrada menys és la manera de fer les coses del meu Primer Tro. Si vols fer un ensaio conjunt, proposa-ho en la junta d'abans del Mig Any i deixa que siguen els festers els que decidisquen. Pareix que últimament les coses es fan perquè al Primer Tro li pareixen bé i eixe és el sentir de “tota la Fila”.
La veritat es que aquest últim comentari ja em cansa. Pot ser si que algunes de les decisions son compartides per una majoria de la Filà, però no per tota. I jo crec que tots tenim dret, al menys, a opinar i decidir entre tots el que volem. O al menys el que ve a dir-se el “dret al pataleo”
Si l'amic Remugó ho autoritza, en breu desclassificarem un papers al respecte del perquè es va fer així aquest ensaio i la resposta del mateix Remugó.
Pel que fa a l'ensaio, bon ambient, molta gent (si no fórem molta gent juntant dos filaes, i més una tant nombrosa com els Cordoneros, malament) i molt menjar. Això si, i aquesta es un altra de les raons per les que no m'agraden els ensaios conjunts, tot de plantat.
El Cordoneros flipant en el menjar, per quantitat i qualitat, i es que Agus sap fer-ho bé i, al Cèsar el que es del Cèsar, és dels pocs detalls que sap cuidar Alberto.
Curiosa la disposició de les taules, en angle sobre la paret de les finestres, per deixar lloc per formar. I curiosa la distribució dels festes: taules de Navarros, banda de música i taules de Cordoneros. Si es que per molt que vulguen els Primers Trons, al final la gent tampoc es mescla tant.
La banda de Beniatjar, com sempre, molt bé. Tocant peces al gust de Directius de les dues filaes i temes dels que tant agraden ara. Això si, per rematar un “Any d'Alferes” que va fer que alguns tingueren la pell de gallina.
En el plànol individual, una molt grata experiència de formar amb el meu germà dos marxes, una mora i un altra de cristiana. Va estar la primera volta a la meua vida, i espere que no l'última. També el retrobament en amics Cordoneros que feia anys que no veia i d'altre en els que tinc més relació, com el meu company Roberto. I alguna absència, com Pepe Toni, al que m'haguera encantat tornar a saludar.
A la nostra taula, amb un poc els de sempre i també amb les absències habituals, molt bon rotllo i converses variades. I la broma de la nit, especialment cada vegada que eixíem a formar, on està la meua cadira?
Per tancar la nit un gin-tònic pagat pel pare de la criatura, de nosequina ginebra, que estava de luxe, i mira que jo no soc de beguda blanca, i que els entesos diuen que és de les millors (Agus no deixa de sorprendrem).
I per acabar, i després de que el cambrer de torn ens convidara a anar-se'n per poder tancar, la recuperació d'un clàssic: a les 3 de la matinada, a uns 10º C, plantà de 1 hora de xarreta al cantó de S. Roc. És el que te recuperar eixir de festa amb Jordi P. (sumant-li a Jordi E.): ho hem fet sempre i ho continuarem fent: xarrar, xarrar i més xarrar...

Mig any 2011

Son les 4 i pico de la matinada, plou, el pont de Sant Jordi està ple de cotxes mal aparcats, de fons sona música que possiblement ve des de la plaça de Correus. Torne a casa, el dia ha estat llarg i intens. La pluja m'ajuda a posar en ordre el meus records del dia... a reflexionar breument sobre el que ha estat el dia del Mig Any.

Comencem la festa prompte: a les 12:45 van apareixent per casa alguns dels “presumptes” cavallers. Arriben primer dos dels Jordis, Constans i Lazaro, seguits al moment per Jaume. No tardaran en arribar Jordi E. amb Xavi i Juan. Tarden més degut a que Jordi, en el compliment dels seus deures, ha eixit de festa per la nit. Te certa ressaca i prompte reclama un omeoprazol. Aprofitem el encara bon temps per gaudir d'unes cerveses a la terrassa, acompanyades d'un típic vermut de filà: papes, cacaus, tramussos i olives. La coneguda mariscada que tantes voltes vam demanar al local del C/Casablanca.

Apareixen de seguida les converses sobre Festa: que si un ensaio conjunt amb els Cordoneros, que si el discurs del President del dia abans, “cotilleos” festers variats, tot açò ben barrejat amb bromes i barbaritats diverses. El temps passa volant i sobre les 13:30 passades truca Esteban dient que ja està a Alcoi. Ximo ha causat baixa per culpa d'una infecció, de Juarez no sabem res i Alfi envia uns quants sms en els que ens confirma que no arriba al dinar. Fallen un quants però continuem sent 8.

Es posem en marxa cap a la Tareta en un temps nuvolós que no promet res de bo. Arribem, es sentem i demanen. Morro, braves, sangueta i bona cosa de café. Ja hi som tots, i coneixem als de les taules d'alrededor: estan Luis i Paco, i un altra taula amb Navarros. Estem en família.

Aprofita el Cunyat per trucar a Jordi P.: tot està igual, així que si no hi ha novetats, el dijous que ve ja tindrem a Maaike entre nosaltres

Però no ha passat ni mig hora i comença a plovisquejar. Una pluja que va a més i que ens obliga a refugiar-se al meu piso del C/ Sta. Rita. Menys mal que hi ha confiança i van avisant-mos quan estan les tares i anem baixant per elles.

Al piset l'ambient es immillorable: més bromes, més Festa i un Jordi E. desmanotat que porta tot el dia tirant coses: primer unes papes, deprés una gasosa i no se quantes coses més.

Quan eixim ja no plou i decidim anar al Fabula a fer-se el café (tocaet de Bayles, per descomptat). La següent parada deu ser al pis del germà de Esteban, però decidim passar primer per la Glorieta. Allí ja estan els meus fills i la meua dona, en la qual cosa del projecte de última copa canvia. Baixem al Tot Mentira a fer-se la primera mentireta de la nit i de les últimes de la temporada.

De camí trobem a Jordi B. Que també s'apunta mentre farda de la seua nova màquina de fotos. Mentira a munt i avall i tornem a la Glorieta. Allí va acudint la gent: Antonio com a nou fester, Currillo i Paco, Jordi V, i mil festers més, de totes les filaes i públic en general. Al menys la pluja ha fet que no hi haja massa pols.

Un any més no guanyem i, contents, que tampoc cal donar-li importància al tema, cap a la Filà. Allí reunim la resta de gent: Ximo, Jorge i Alfi; Michel i Vicent (que em regala un bon puret) i la resta de festers que conformem la Filà. Hi ha bon ambient i molta gent. I com a grup som tants, que tenim que posar-se en dos zones diferents. Els joves per una part i la resta per altre. Al meu costat, Antonio i a l'altre Ricard Baño: peculiar i remugó, com quasi sempre. Enfront tinc a Efren, un altre espècimen digne d'estudi (des del carinyo). L'olla regular, no massa gustosa i caldoseta, però es deixa menjar.

L'esquadra del Mig (si, altra volta l'esquadra) fa sonar Viscains d'Onil i aprofiten per regalar un quadre de la mateix. Jo crec que no és el moment, que eixes coses es fan a una Junta, però no criticarem més. A vore si l'Esquadra acaba ja.

Eixim dotze i mitja, que al final son quasi la 1. La banda al complet, gent al carrer, un bon puro i a gaudir de la Festa. Que al menys una vegada cada sis mesos toca fer de cabo. Arranquem i cap amunt. Apareix Almu amb Claudia, que forma un ratet al braç de son pare, que no tarda en abandonar-mos. Aiiii, quina vellea faràs!!!

Continuem formant, un 90 % del temps amb els sons de Biscains d'Onil. Pareix que l'esquadra del mig ens perseguirà encara un poc de temps més. Compartim cabo Jaume i jo ja que la resta no vol fer-lo, amb l'excepció d'un xicotet tram on Jordi Colomina l'agafa. I el de sempre, Directius en pressa (i mala sombra) i festers en ganes de que l'entraeta dure el més possible.

Acabem a les dos passades. Alguns més, com Antonio o el Cunyat es retiren. A mi encara em queda corda i passe una bona estona amb amics i amigues dels de sempre, retrobant-me en amics que feia anys que no veia i gaudint d'una nit única a l'any.

Plou i ja va sent hora de tornar a casa... al campanar sonen les 4. D'ací 6 mesos S. Jordi ens espera.
PD: Alguna foto més gracies a l'amic Juan:

Presentació de càrrecs i S. Jordiet

No se perquè, però hui m'apeteix escriure un poc sobre festes. I supose que, és per una part, perquè aquest és un dia que em porta records, i per altra part, per la il·lusió de que aquest dia agafe, en propers anys, un significat encara més gran.

Aquesta nit és la presentació de Càrrecs, recorde els nervis de fa 8 anys, allà pel 2003 per culpa d'aquest mateix acte.

En principi era un dia de feina normal. Vaig anar com sempre al cole i, a mig dia, per no faltar a la costum, i per les mil feines previstes pel dia següent, vaig anar al mercat. De sobte un missatge al mòbil. Remitent: Jordi Espí. Missatge: Alguna cosa pareguda a: “He segrestat una Contestana i estic creuant la frontera, no em busqueu! Encara que òbviament no era veritat, demostrava, en clau d'humor, el nerviosisme que tots sentíem davant del reconeixement oficial com a Capità Cristià del 2004. Val que després del nomenament a la Filà tots sabíem ja qui era el Capità, però aquest acte es com un nou pont de partida, una confirmació que el càrrec va de bo, com diuen a les partides de pilota. Tot el que havíem viscut abans, que va ser molt, soles era un calfament. Ara sí, ara Jordi anava a ser Capità. Per la vesprada, ben mudat, vam assistir a l'acte, que aleshores es celebrava a la Llotja de S. Jordi. Tot van ser emocions, somriures i bon rotllo, sense importar detalls com els discursos de presidents o primers trons. Una il·lusió es feia realitat: la capitania estava a 6 mesos d'eixir al carrer. El sopar, la llarga nit, formar al Circul Industrial, acompanyar a Jordi en eixos emocionants moments va ser un orgull, una experiència inoblidable i, en certa manera, amb un punt d'enveja: qui poguera estar en eixe lloc!

I com ja vaig contar a l'entrada Des del Record al 2009, el dia següent, plovent i rabiant, muntant la nostra peculiar carpa, gaudint dels fruits del nostre esforç, gaudint del que representa ser cavaller d'un gran Capità....

I ara què? Ara amb un President en discursos més polítics que festers, intentant imposar la seu visió de la festa, que per a mi no és l'encertada, amb un primer tro que va a la seua, sense consultar decisions i recolzant únicament la part festiva de la Nostra Festa, que no negue que siga necessària o imprescindible, però que deu anar lligada a la part més formal, que deu de respectar a totes les maneres que els festers tenim de veure-la i de sentir-la. Això és el que tenim i, com diu Tonin, és el que es mereixem. I ja vorem com acaba el discurs d'aquesta nit. Demà Jordi E. ens el contarà en tot luxe de detalls.

I per acabar un desig: d'ací un any (o d'ací dos) espere tindre que assistir a aquest acte, espere que S. Jordi tinga a bé triar al meu fill com a S. Jordiet, que tinga'm un President com cal i que tots els meus amics i la gent que m'aprecia de veritat estiga al meu costat per gaudir d'aquestos moments.

I demà... demà que siga el que Deu vulga!!!

Més coses sobre el concurs de pintura al aire lliure

Per completar l'entrada anterior pose a continuació el vídeo de Pagina66 on ixen els meus fills (des del minut 0:52 fins el 1:01) i l'enllaç a la noticia on també hi ha una foto d'ells...

Concurs de Pintura a l'aire lliure

Per segon any, i a pesar que el temps no acompanyava tant com l'anterior, Jordi i Núria han participat al Concurs de Pintura que cada any organitza l'ASJ en motiu del Mig Any. Està bé, hi ha bon ambient, molts xiquets que es distrauen pintant i, en el nostre cas, poques possibilitats de guanyar, ja que hi ha xiquet que pinta de meravella i els meus fills deuen haver eixit als seus pares: molt poc artistes.

No guanyem, però el premi es la satisfacció de participar i portar-se cap a casa un bloc de dibuix i dos lots de pintures. Què més volem?

I com cada any, per que quede constància, ací va el dibuix de Jordi d'enguany. El de Núria no el va voler presentar, així que l'any que el presente l'inclourem també.

Curiosa la explicació de Jordi: el que hi ha baix son moros de veritat, no festers. Es que el dibuix és el que va passar de veritat quan va aparéixer S. Jordi! De fet si es fixeu, el primer moro, el dels turbant blanc, te una fletxa clavada: es ni més ni menys que Al-Azraq!

Junta Extraordinària o del Mig Any

Cada vegada em costa més esforç anar a les junts. Són estranyes, discorren per camins inesperats, sorgeixen temes que de vegades creies enterrats de fa temps, i, damunt, normalment no arribem ni al 25 % d'assistència. Però a aquesta calia anar.

Perquè? Perquè al primer punt de l'ordre del dia estava l'Admissió de Socis, i a la mateixa hi havien dos candidats de casa: el Cunyat i Antonio.

Antonio no havia dit ni mu fins eixe dia, però en canvi el cunyat havia estat fent “campanya” i es mereixia un poc de patiment per pagar tant de mail i tant de sms demanant el vot. I així va ser.

Per començar va rebre per mms una foto de la papereta de vot, amb tots els candidats a entrar amb un si i ell amb un NO. Què va fer ell? Preguntà per sms si això era el resultat de la votació. Contestació meua: No, es la meua papereta.

Desprès d'una xicoteta discussió al voltant de si hem arribat al nombre màxim de festers (depenent de si es conta a Majors de 55, Jubilats i Estudiants) es va procedir a la votació, Per descomptat que van entrar tots, alguns en 3 vots en contra i altres en 5. No li vam dir res al cunyat per que continuara patint...

La meua opinió al respecte del tema de la quantitat de gent es clar. Si el local està calculat per 170 festers, cal contar a tots els que poden fer us d'ell en dies de gran afluència(més que res Glòria i Dia de S. Jordi), contant en les famílies respectives i en els xiquets, que cada vegada en son més. I la veritat es que pagar el local es una prioritat, però 5 més que menys no crec que supose un gran estalvi, però son 10-15 persones més per un dinar o sopar. I a més a més, després no es queixem que fem esquadra cada 15 anys.

I eixe va ser l'altre tema estrella. En la meua Filà, cíclicament, algú demana la doble esquadra o la partida, i també cíclicament açò no va avant. Per començar el plantejament de la consulta està mal plantejat. Es basa en la suposició que més de la meitat de la filà vol aquest canvi. Doncs serà per poc, ja que en la votació posterior el resultat es de 13 per la partida, 15 per la doble i 20 que no votem, ja que no volem ni una ni l'altra. I ací comença el “lio”. Un dels festers nous demana un estudi sobre la gent que ha fet ja actes, ja que açò no es just. Pareix que mira a algú que normalment remuga, encara que últimament remuga menys. Quina finalitat te aquest estudi? Ni idea. Caldrà després dividir pel nombre d'anys que fa que ets fester? Fer una regla de 3 en el nombre de festers que érem l'any de fer aquest acte? Tindre una rebaixa a la fulla perquè fa més anys que estic “mantenint” la Filà.

I damunt amenaça en borrar-se per la perspectiva de no fer esquadra en 15 anys! Si com a molt en fas una cada 7-8 anys. A més a més eixir als Navarros no sols es fer esquadra, que a tots ens agrada, i a més no hi ha ningú que tinga avantatges per poder fer-la més vegades. De veritat que no entenc a certa gent. Hi ha certa discussió sobre el tema, que com passa últimament no arriba a taure ningú cap.

I per arredonir la junta Juan Santacreu, argumentant que ell ven molts dècims, demana que a ell se li cobren més barats. Costa Deu i ajuda que la gent entenga que així el que es produiria es que al vendre en dos preus diferents, quan algú se n'adonara del preu més baix, diria del que ven a preu més alt que és un lladre. Al final, com quasi sempre, s'estudiarà per més avant.

Acaba la junta i ja li toquem al Cunyat. Cal arredonir la venjança i li faig creure que s'ha quedat en portes d'entrar. És tan fàcil enganyar-lo que fins i tot perd prompte la gràcia i li dic que ja es fester: Xavi està més content que un xiquet en sabates noves.

També truque a Inma, que segur que s'alegra de la noticia més que Antonio i tot. I ara, perquè el cunyat ni diga, pronunciaré una frase mítica a la Nostra Festa:

Antonio, Xavi.... BINVINGUTS A LA FESTA!! (Cal recordar que aquesta frase la va pronunciar l'Alcalde Sanus el primer any d'eixir Núria als Alcodianos, encara estic esperant que li ho diga a la meua dona el primer any que va eixir!!)

I ara a preparar el Mig Any... que pareix que el dinar d'eixe dia ja està en marxa!

PD: Dona gust tornar a tindre al Senyor Constans al costat en les juntes!!

PD2: Després de la junta va haver Cervesa Alcoiana (Spiga: Na Valora i Gurugú) al Buy Café patrocinada per Claudia (neta de Jordi B.) on, a més a més, es va parlar de fotografia, vam rebre al Cunyat per donar-li l'enhorabona, a la meua cunyada per donar-li el nostre condol, i a Almudena i Claudia (que continua dient-me “tio polloso”) que van passar per arreplegar a Jordi.

Ensaio de setembre

Per començar dir que per a mi no es habitual açò de tindre un ensaio al mes de setembre. Sempre el primer ensaio era el de novembre, després de gaudir del Mig Any. Però pareix ser que al nostre Primer Tro li apetia un ensaio només començar el curs fester. I com que també pareix ser que Agus tenia que pagar-ne un, al final amb les despeses compartides per filà i reboster, hem tingut un ensaio de tardor.

Es un ensaio de reencontres, de tornar a veure a la gent després de les vacances, de gaudir un poc de la música, en aquesta ocasió per part de una xaranga de “La Primi”, i de la Festa.

I es que la gent te ganes de festa sempre, i, al contrari que a l'últim ensaio, que érem quatre gats, la gent si que s'ha decidit i érem un bon grapat de festers. Però hi ha alguna cosa que no em quadra, no se com explicar-ho, però l'ambient sembla últimament molt gelat. Pot ser siga sols una sensació, però fins i tot Jordi E. també ho va comentar. Falta alguna cosa, però no sabria dir el que.

Pel que fa a l'ensaio en si, algunes novetats. Només entrar abraçades i salutacions als dos nous aios Jordi B. i Santi V. Per descomptat que Jordi B. no tarda ni un segon en ensenyar les fotos de la seua neta al mòbil.

Més novetats, per fi, i degut al seu canvi de destí, Jordi C. Pot assistir a un ensaio! I se li noten les ganes i la il·lusió. I més que m'alegre jo, que gent així és la que ens fa falta a la Filà.

I com a part central d'aquest ensaio... el cunyat. No para ni un moment d'intentar (sense massa èxit) de fer campanya per que el voten per ser fester de la nostra Filà. Per sort tenim amics en trellat i tots pensen el mateix. Cal votar que no! Fins i tot Jordi L. amenaça en impugnar l'assemblea si arribara a ser admés. Poc a poc van fallant-li els recolzaments. Juanjo, que pareixia decidit pel si, canvia de parèixer. Pere reclama algun tipus de recompensa pel seu vot, i la conclusió, per molt que el Cunyat no vulga, és sempre la mateixa. Si sent soci no hi ha qui l'aguante, de fester serà pitjor. Però deixem aquest tema, que ja s'ampliarà convenientment al post que dedicaré a l'Assemblea de la setmana que ve.

I així, clavant-se tot el que podem en el cunyat, amb converses diverses en Esteban, esperant a vore si l'altre Esteban li toca a Tono per dir-li si ha parit (cosa que no passa) i amb alguna referència a las possibilitat o no de les dobles esquadres o partides, passem la nit.

Per cert, que si haguérem volgut arribar prompte ho haguérem aconseguit. A les 22:30 havíem acabat de sopar, i no per falta de menjar, que va haver prou i bo, sinó per la velocitat del nostre reboster.

I sense passar pel Friends, cap a casa, on arriben arremullats per culpa d'un inoportú ruixat de mitja nit.

A falta d'un any... (en aquest cas menys d'un any)

Un dels motius pels que vaig pensar en fer aquest blog, i d'ahí el seu nom, va ser pensant en la il·lusió que em faria tindre un fill S. Jordiet. Sí, fer càrrec també em fa il·lusió, però si em donaren a triar ho tendria clar: un S. Jordiet és un S. Jordiet.

La idea era escriure aquest post a finals de Maig, a falta d'un any per la Junta de Maig de l'ASJ del 2012, però entre unes coses i altres no he pogut i ho faig ara, a falta de 10 mesos per que es celebre la Junta en la que es triarà el S. Jordiet del 2013. I serà en aquesta ocasió la primera volta que presentarem a Jordi per a S. Jordiet.

Ell diu que li fa il·lusió, però jo crec que a mi encara em fa més. Tinc mil idees, mil projectes, mil propostes a fer i mil pors. Por a com reaccionarà Jordi si no es elegit (cosa prou probable per cert), por pel tema econòmic, por pel que representa ser el “pare del S. Jordiet”.

Però quan ho pense em pot més la il·lusió: dissenyar el traje junt en Michel (amb col·laboracions d'alguns amics més), acabar de definir un acte cultural que ja fa temps que em ronda pel cap i que alguna amiga ja sap i que se que ajudarà a preparar, pensar en els detallets, en la presentació del Cole i mil coses més.

I sempre em ve al cap una cosa, como no te que fer de S. Jordiet un xiquet tan fester, que li diuen Jordi i que va nàixer el dia de S. Jordi? Però també pense sempre que a la fi la decisió sols està en mans de S. Jordi, que sols ell pot dir qui deu fer de S. Jordiet.

Tant de bo totes este il·lusions es concreten algun dia en el que seria el segon S. Jordiet de la Filà (i crec que també el segon del cole), tant de bo S. Jordi tinga a bé concedir-mos aquest honor, ell sap que jo li ho demane molt, tant per mi com pel meu fill.

Bé, d'ací 10 mesos sabrem alguna cosa... i si es que no, tornarem a intentar-ho un any després, i si es que si, de bona fe vos dic que en aquest blog serà el primer lloc on podreu seguir el dia a dia d'un S. Jordiet i de son pare.

PD: Si per mi fora, si tinguera poders endevinatoris, m'agradaria saber-ho abans, encara que foren unes horetes, per poder convéncer a un Remugó per que continuara al Cos de Majorals i fora tutor d'aquest S. Jordiet. No vull ni pensar quin any tendríem!

La Dinà o “Ese toro enamorado de la luna”

Aquesta dinà ha tingut història, molta història...

Comencem pel principi. En ares a crear grup de cara al possible càrrec i també pel fet de que per a mi la Festa és, entre moltes altres coses, un bon ambient, vaig pensar que seria interesant quedar per anar a peu fins el “Tir de Pichón” que es on enguany es celebrava la dinà. A més a més matavem dos pardals d'un tir, fer ambientet i no agafar els cotxes, que ja se sap que la tornada sol ser conflictiva.

Així que vaig crear un “evento” en Facebook per avisar als “presumptes cavallers” i resta d'amics.

També cal afegir que era la primera vegada que venia a una dinà Jordi P., i tenint en compte que em venia de pas, doncs era millor anar quedant, que quanta més gent millor.

I mira que vam ser gent al final!

El primer en respondre, com no, va ser Jaume, que al igual que jo som de decisió rápida. Així que el recorregut va ser el següent:

Vaig eixir de casa, quasi al Collao, i vaig pasar per Jordi P. al C/ Sta. Rosa (al Bancaixa), baixadeta pel carrer Maestro Espí per arreplegar als Jaume's (pare i fill) i de refiló a Juan Santacreu i a Javier Baño. Ja com si estaguerem de manifestació, vam continuar per L'Alameda, allí està Agustín que en veure que no l'arrepleguen se'n ve amb nosaltres, i a l'altura de la Rosaleda arrepleguem a Efren i, per casualitat, a Tonin i el seu nebot Nando.

A un altre dels fixes i dels que s'apunten a un bombardeig, Jordi Lazaro, l'arrepleguem a la Màquina del tren, i fem parada i fonda al costat de l'Eroski, al costat de casa de Jordi E. on acudeixen també Jordi C., Currillo i Currillet. Gracies a Currillo gaudim d'un bon herberet en bacores en el jardinet de davant casa de Jordi E. I des d'allí, ja com a autèntica manifestació “d'indignats” anem cap al Tir.

Supose que la gent que ens veu deu de pensar en alguna cosa així, ja que fem un bon grapat.

La resta de gent, Michel i Vicent, Esteban o Ximo i Jordi J. Van apareixen al llarg del matí, uns per esmorzar i altres més tard.

Al Tir han col·locat les taules al aire lliure, baix de la uralita del aparcament. Fa prou bon estar i gaudim amb els altres companys de Filà del típic esmorzar de Filà, amb espencao, ous i embotit.

Després els coteros se'n van a jugar i els altres a xarrar i comentar les coses més diverses.

Arriba també la Banda de Beniatjar, que se'n van directes a la piscina. Al anar la banda, no se molt bé perquè, a molts es agafen les ganes de banyar-se, jo, com que soc de secà , passe del bany.

El dinar justet, per no dir pobre. Poc menjar i molt de beure, que pareix que es el que vol la gent. Més calor que al matí i, com sempre, bona conversa i bon ambient.

I aleshores arriba el problema. Apareix un camió de SEA, l'empresa d'esdeveniments de l'amic Tomás Tomás. Que faran aquestos ací? Em pregunte jo, hi haurà després boda?

No, descarrega un unflable. Quin? Sorpresa: un bou mecànic. Crec que no es una bona idea, però com no pense pujar... O això creia jo.

De sobte un individuo, per no dir-li alguna cosa pitjor, es posa “gallet”. Si, no podeu imaginar-se qui, es en el que menys heu pensat. Qui pot ser? Es preguntareu.

Doncs si, ni més ni menys que el Majoral Remugó. És ell el que diu, i cite textualment: “No teniu ous de pujar. - Si puje jo pujeu tots!”

- Que no, que jo em marege – conteste jo.

- Si vols ser Capità tens que pujar – sentència ell.

Bé, tu ves que ja aniré jo

Jordi tira cap on està el bouet i puja. No dura ni mig minut i cau a terra entre rises. Al moment tinc al meu costat al “comité de recepció” que en poques paraules em fan anar fins on està el bou i pràcticament em reballen dins. No dure massa, però més del que jo voldria, ja que per descomptat em marege prou. Tots pujem, amb més o menys fortuna.

A destacar que Esteban puja i aguanta prou, però de sobte li diu al que maneja el bou que pare.

- Què t'ha passat? - li preguntem

- Si no para, la resta no hagueren pogut pujar, s'hagueren esvarat, això o hagueren tingut que “mochar”.

Rialles i bon ambient, i en un apartat, sense que quasi ningú s'entere, Jordi E. li fa una consulta a Jordi P.

- Em fa mal la ma i se m'ha unflat un poc, pega-li una miradeta – li diu.

- Això no es res, serà un colp, si fins i tot ho tens com raspat, què has fet?

- Es que per no caure m'he rollat la corda.

- Seràs animal – li diem – si es que no tens una idea bona.

- Però en principi tens mobilitat, no crec que tingues res – sentència Jordi P.

Més rialles i molt de clavar-se en ell. Es fem una copa i Jaume, com no, proposa anar a fer-se una mentireta.

Anem al Fashion a fer-se un poal! - diuen altres.

I altra vegada, en pla manifestació, anem caminant fins aquest bar, on alguns es fem una cervesa, altres una mentira i altres utilitzen el poal el gel per clavar la ma, cada vegada més unflada.

Es fa tard, son les set i pico i, tenint en compte que hem començat a les vuit del matí, ja va sent hora de tornar a casa. Però no és com al matí, ara ja no apeteix anar caminant i, rememorant vells temps, decidim agafar el autobús Jordi P, Jaume i jo.

L'espera es fa interminable. El bus no apareix i anem desesperant-se. Jaume troba la solució.

- Voleu veure com ve de seguida? M'encenc un cigarret i ja voreu!.

Dit i fet. No ha acabat d'encendre el cigarro i apareix l'autobús. A la fi, entre unes coses i altres arribe a casa a les vuit passades. Es el que té la dinà...

Anexe al post.

Com va acabar el problema de la ma de Jordi? Doncs pitjor del que esperàvem: el dit xicotet trencat.

En principi no fa cas, però vist que la inflamació no baixava va anar, el dia següent, a la Residència i quan van veure la radiografia ho van diagnosticar clarament, estava trencat. Conclusió: un mes amb una fèrula en el dit i sense poder manejar el ratolí. I per descomptat catxondeo a raudals, tant en el implicat com amb el metge.

No vull fer sang, però no puc evitar recordar alguns comentaris sobre el dit de la Relíquia de S. Jordi, sobre on havia clavat el dit i sobre els seus propis comentaris al Facebook. Com el implicat diu: Bou 1 – Jordi 0.

I no puc evitar-ho, una cançó dedicada a l'amic Jordi, possiblement per la seua propera Diana:

La junta de maig

Crec que el que deuria de fer es copiar i pegar els comentaris de les últimes juntes. La veritat es que cada vegada son més surrealistes. Però anem a pams.

La crònica, com sempre que la fa Adrian, perfecta, amb al·lusions a temes clau de l'últim any fester, alguns fins i tot amb una fina ironia. Enguany, al menys m'ho pareix a mi, un poc més curta.

L'assistència molt fluixa, cosa que Jordi Sancha s'encarrega de recordar.

Els temes a tractar els habituals, pressupostos, sancions... Coses que la gent no li dona importància i que per al bon funcionament de la Filà si que la tenen.

Respecte als pressupostos, superàvit enorme (els que hem estat Directius no entenem que no es maquillen un poc els comptes) i algunes partides que tampoc acabem d'entendre que apareguen.

I després elecció de Primer Tro, que deuria reduir-se (tenint en compte que sols hi ha un candidat) a una xicoteta explicació del que vol fer la directiva els pròxims dos anys i poc més.

Però els temes deriven cap a terrenys prou escabrosos. Toni recorda el tema del calendari per mig d'una retailla de símils que fa difícil identificar el tema a tractar. Apareix també el tema de les dones, i una vegada més, el de la doble esquadra (o partida, o doble i partida, o per la Fot Roja, jo que se!) . José V. Jornet es posa pesadet en alguns temes amb ironies, per al meu gust un tant fora de lloc. No s'avança en res i la junta es fa llarga. Al final Alberto es reelegit com a Primer Tro i tot queda en res. A la pròxima junta vorem que es diu.

Un ensaio en Juny

Estic acostumat a que els ensaios d'estiu es facen en juliol, i és més, que es facen just quan jo estic de viatge, per la qual cosa enguany em vaig il·lusionar prou en anar en aquest ensaio.

Després vaig descobrir que era just el dia que tornava de La Manga d'estar tres dies amb els meus “fantàstics” alumnes i de dormir i descansar menys del que m'agradaria, i em va agafar un poc de perea.

Damunt li toque al amic Remugó i em diu que no sap si anirà, que no ve la banda de Beniatjar i que creu que es un de eixos ensaios que “paga” Agus i als que venen tres personatges al estil de pinet, en música enllaunada i que tant poc ens agraden. Més perea encara.

Però hi ha canvi de idea. All final és un ensaio normal, i els que venen son una xaranga de “La Primi” i Jordi s'anima. Jo continue sense saber que fer, més que res pel cansanci que tindre acabat d'arribar de viatge.

Posant en una balança les ganes d'anar d'ensaio (cal tenir en compte que enguany me n'he perdut un parell) i la perea i el cansament, guanyen les ganes de festa.

Així que arribe sobre les 7 de La Manga, dutxeta i cap a la Filà.

No recorde un ensaio en tan poca gent i tan poc ambient. Som quatre gats, això si, prou ben avinguts. I com que en som pocs sopem molts, perquè imagine que Agus ja te fet el sopar i no es qüestió de tirar menjar.

La xaranga prou bé, encara que alguns no entenem certes coses. A vorer, el repertori no dista gens ni mica de l'habitual: pas-dobles, marxes cristianes i mores de les que sonen a qualsevol ensaio amenitzat per la banda de Beniatjar. Però al contrari del que sol passar, critiques sobre d'interpretació i el repertori, aquestes peces si que agraden. Serà que hi ha gent que li te mania a la Banda i busca qualsevol excusa per criticar? L'amic Remugó memoritza el repertori per si algú te el poc trellat de tornar a dir que el que toca la Banda de Beniatjar es de concert (o de processó) i el que ha tocat aquesta xaranga si que és música.

Pel que resta, hi ha algun amic que em comenta aspectes relacionat amb la resta de candidats a càrrec i amb algun de les persones que considere properes a mi i que pareix que està fent campanya en contra meua. Jo, com es habitual en mi, preferisc ser prudent i no creure tot el que diuen, encara que també tinc que dir que en el fons no m'estranya. Temps al temps...

I com últim detall significatiu el convidat que aporten Vicent i Michel: tot un personatge, cunyat de Michel si no recorde mal, de Benidorm i amb unes xarrades dignes de menció, especialment les aportacions que fa sobre aspectes de les nostres festes...

I molt més prompte de l'habitual cap a casa, que alguns estem cansats i queden encara notes que posar.

PD: S'estranyareu que en aquest post no es nomene al cunyat, però es que no assisteix al ensaio per que te sopar del seu cole, i el primer es el primer.

El dia dels trons.

Amaneix mig nuvol, en molt bona temperatura per al disparo. Menys mal, perque sols de pensar en la calor del dia de l'entrà ja m'agafa un atac de pànic.

Enguany per a mi hi ha canvis significatius, per primera volta vaig a disparar sols pel matí. El perquè, una recomanació mèdica de l'amic Pastor. Després de l'intervenció medica de fa uns mesos pareix que és millor no prendre's enguany el tema del disparo molt a pit. I així ho faig.

Com sempre, i seguint el que sol ser la rutina d'aquest dia, m'alce, xicotet esmorzar a base de bolleria i café en llet, traje de navarro enfilat, peto de disparo, cantimplora, arcabus al muscle i cap al carrer. Primer l'estafeta i després l'ambaixada. Un any més bromes i comentaris sobre les poques possibilitats de que arriben a un acord i evitar aquesta guerra de pega.

Enguany detectem menys presència de Guardia Civil, encara que hi ha rumors de tot tipus. El disparo discorre tranquil i més bé ràpid, es nota que dispara menys gent, i sense cap cosa a resenyar. A l'arribar a la plaça em quede (una vegada més) sense pólvora. I es que amb dos quilos (si, dos, ja se que soc un il·legal) no hi ha prou per aquest recorregut. L'any que ve imagine que el problema serà el mateix o pitjor, ja vorem, però com sempre les possibles solucions arribaran tard i mal.

Dutxeta a casa i a la plaça de Dins a fer-se la tradicional mentireta post Alardo. I com no, la tradicional foto a la Casa de la Cultura.

I després a dinar. Un altra tradició: caldo en pilota i unes bones gambes a la plantxa.

Acaba l'any de l'Esquadra del Mig i per fer-ho, Tono te la gran idea a anar nomenant a cada un dels membres de dita esquadra fent un xicotet comentari de cadascun d'ells, en pla monòleg gracios. La veritat es que ho borda, li dona un to simpàtic que fa que la filà li ho agraixca amb crits de “Tono Primer Tro”. Però per a mi te un xicotet defecte, que a més a més, m'afecta directament.

Al nomenar al “Pegolí” deixa entreveure la possibilitat que siga el pròxim Alferes, a la cual cosa el grup d'amics responen am crits d'Alferes, Alferes!

No em pareix correcte perquè al dir-ho el Darrer Tro li dona certa oficialitat, quan a la Filà sols hi han rumors sobre possibles candidats a alferes i capità. De totes formes queda molt de temps i mai se sap com pot acabar açò. Però ni a mi ni a alguns dels meus “presumptes cavallers” ens sembla massa bé.

A partir d'açò els rumors augmenten i hi ha gent que s'encarrega de anar recordant-me que no tinc cap possibilitat. Sempre he dit que no se que llig aquest blog, però a partir d'ara no vull amagar més les meues il·lusions: vull fer càrrec. Si, repetisc, càrrec, no se si Alferes o Capità, però vull estar ahí fins el final.

Pot ser no tindré opcions, però ningú em llevarà la il·lusió de intentar-ho. Però crec que no sols no me la llevarà a mi, sinó que no pense deixar que li la lleven als meus amics, a tots aquells que creuen en aquest projecte i que els fa ganes de participar d'ell.

També hi ha un moment per l'homenatge i el record. Se li fa entrega a la família de Rafael del quadre que li haguera pertocat pels seus 50 anys com a fester. A Toni se li entrega, a banda del quadre, d'una rèplica de l'arma antiga de la Filà, la que ell va portar el primer any de vestir-se de Navarro.

Després de dinar el també típic gotet a qualsevol garito del carrer S. Josep fins mitjan vesprada. Em resulta estrany no anar a disparar i més encara pensant que aquest moment el volia compartir amb Jordi. A més a més el tema del “Pegolí” m'ha afectat més del que voldria reconéixer.

Que anem a fer, l'any que ve possiblement les coses seran d'un altra manera.

La vesprada transcorre en calma. Arriben a casa els xiquets i la meua dona, i tots junt anem a veure l'Aparició. Xiquets als muscles i Núria discutint amb un altre xiquet sobre qui era més major. Acbada l'Aparició, un castell de focs en pla piromusical molt guapet.

Les festes s'acaben i un altre any fester, ple d'incògnites comença. Espere que una vegada més S. Jordi mire per nosaltres i ens acompanye en el dia a dia.

El dia de S. Jordi

Encara que parega impossible, quan em desperte el dia de S. Jordi (en aquest cas i degut al canvi de dates, el dia de S. Isidro Labrador) disposat a fer segon dina, em trobe en un canvi radical del temps. Plovisqueja i la temperatura ha baixat considerablement. No se si despertar al xiquet o no... Em quede al llit parant orella. Per fi m'arriben sons de música dianera, m'acoste al llites de Jordi i li dic baixet si vol anar a la Diana. Pega un bot i mig dormint diu que si.

Como que ja han arrancat cal anar prou apresa: esmorzar alguna cosa de bolleria ràpidament, enfilar-se el traje de navarro i al carrer.

Arribem justets per agafar l'arma i formar. Sona la música i arranquem. Jo davant i Jordi a l'esquadra de darrere. Els dos fem el cabo i gaudim de aquest acte, que cada vegada m'agrada més.

Quan arribem a la plaça, per inèrcia, mire al termòmetre del Ideal: marca la mitat de temperatura que el dia d'abans. En aquestos canvis de temps es capaç que algú pille una pulmonia.

Arrepleguem a la resta de família i, amb els meus pares i els meus cunyats, rematem amb un cafenet a l'Autèntic (al cantó del pinyó). I a veure la processó de la relíquia, a veure els dissenys d'Alferes i Capitans, a veure per primera vegada al carrer a S. Jordiet. Continua plosvisquejant, encara que pareix que la cosa no anirà a pitjor.

Acabada la processó repetim un any més el fet d'anar Jordi i jo a pegar una volteta a soles. Enguany em decante per anar a veure paradetes, que estan situades al costat de la Torre Na Valora, cosa que aprofita Jordi per carregar en un joguet (la veritat es que li havia promés una “coseta”).

Acabat el xicotet passeig acudim a l'Església del Sant Sepulcre a veure si ja ha acabat la missa i comencem la cercavila.

Els que ixen de la mateixa ho fan espantats, pareix que el capellà ha estat sembrat i ha aprofitat la presència de públic per esplaiar-se amb una “interessant” classe de teologia.

I en mig de una gentada, comencem la cercavila cap al C/ S. Francesc, com sempre, per tal de fer temps i deixar que Agus acabe de preparar el dinar.

El dinar, per a mi correcte com sempre, s'allarga molt (també com sempre), al menys no fa calor i la gran quantitat de gent que som a la Filà no fa que ens acabe agafant una lipotímia (si, això que el dia de l'Entrà hi havia a dotzenes).

Acabant ja ens sona el telefon, Antonio (el pare de Carolina) no es troba bé i se'n van a l'Hospital.

Cal refer plans, preocupar-se de estar en contacte en ells i preocupar-se pel cunyat, que un any més es perdrà la processó de la vesprada. Així i tot anem a la professó, amb els xiquets més bé bascosos per la falta de descans. Aprofite els minuts d'abans d'eixir per trucar-li a Jordi P. Pareix que sa mare està un poc millor i el note un poc més animat. Esperem que tot continue anant a millor.

La processó es fa llarga, més pel cansament que pel recorregut. Els xiquets van pràcticament tot el rato caminant, encara que Núria reclama braç de volta en quan.

Quan arribem al final truquem altra vegada als pares de Carolina. Tot va bé, encara que Antonio es queda ingressat per seguretat. Correm cap a case i al C/ Mossen Torregrosa veiem passar l'imatge de S. Jordi, al que un any més li tinc que demanar moltes coses. Si continue demanant tant igual es cansa de mi, no ho se...

També truquem als meus pares, ells s'emporten als xiquets per que nosaltres anem a sopar a la Filà.

El sopar està bé, encara que nosaltres no estem del millor humor possible. Cap destacar un fet insòlit: Antonio es decideix a creuar, i pareix que l'any que ve si que serà fester Navarro...

I se n'anem a dormir... que el cos ja no està per massa coses.

El dia de l'entrà o que calor que fa!

Són les quatre i mitja, i ja es hora de despertar-se- Fa com sis anys que no ha faig, però avui dec d'anar a la missa. Eixa missa que abans era a les 5 i quart i ara és a les 5 per obra i gracia del president de l'ASJ que va decidir avançar la Diana.

I perquè dec d'anar? Per una promesa, aquestes festes per a mi han estat marcades per un fet: la malaltia de la mare de Jordi P. i vaig fer promesa de anar a aquesta eucaristia si es posava millor, i jo soc home de complir promeses.

Així que de bon matí estic vestit de Navarro observant com es desenvolupa de nou el ritus de començar les festes com aquell 1276, en la que la llegenda conta que els alcoians es van assabentar de l'atac musulmà mentre escoltaven missa.

Just després de la missa i abans de l'arrancà de Diana.

I després la Diana. Altra vegada la Dina que dona pas a la festa i a la música, un acte que per mi te un encant especial. Arranca la nostra diana Ximo, amb un pasdoble estrany però que la gent aplaudeix, nosaltres seguim el recorregut, un any més, pels destartalats carrers de la zona més vella de la ciutat fins el Casal, i pel mateixos carrers buits fina tornar a veure l'església del Patró.

I pel Terrer fins la placeta de Correus, on de sobte apareix Esteban en pla aparició. Somrient satisfet de veure's vestit de Navarro per primer cop. Ja a les 4 i pico l'han intentat despertar amb cridaes de mòbil el cunyat i Jordi E. sense èxit, però ara si, allí està ell fresquet i disposat a començar el seu primer dia de Navarro.

Sol hi ha un problema. La modista li ha fet mal les manegues i porta les ratlles verticals. Pareix una mescla entre Benimerí i Navarro. Quan li ho diem s'apura prou i entre tots es busca una sol·lució. Algú li deixarà la camisa per que puga baixar l'Entrà.

Continuem el recorregut fins arribar al Partidor. Allí és l'amic Juan qui arrancarà com a cabo als sons de “Els Llaneros Dianers”, en la seua experiència com a cabo. Per mi ho fa fantàstic, però millor que explicar-ho, veure-ho, encara que el meu pols i la gent que es creua facen que la qualitat no siga massa elevada.

I a esmorzar, que cal recuperar forces per aguantar un dia que, ja a aquestes hores es preveu caluros.

I es que aquestos esmorzars no tenen preu. Bon ambient, embotit, tonyina de sorra, ou fregit i creïlles. Un luxe per als sentits.

I arriba l'Entrà. El moment màgic en que al crit de “Per Alcoi i per Sant Jordi, avant l'Entrà” fa que els mecanismes de la festa comencen a moure. Però alguna cosa es diferent, alguna cosa no va tant suau com sempre. La música tarda en començar, hi ha nervis i es veu alguna cosa que no es coordina bé, i açò al final s'acabarà pagant.

Igual m'adelante als esdeveniments, i no és la manera més ortodoxa de contar-ho., però aquesta descoordinació, els boatets de filà desproporcionats, alguna carrossa que no arranca, cabos que necessiten dos “tocaes” de marxa per arrancar, i uns primer trons i directius de l'ASJ que no son capaços de portar l'entrà com cal, van sumant actor que desembocaran en una entrà Cristiana amb trencons i amb una esquadra de negres de l'alferes que arribarà tard i en mig d'un trencó que els fa baixar entre públic que s'alça i xiulets del public que encara queda a les cadires.

I a això cal sumar el calor. Molta calor. Esperant el nostre torn anem deshidratant-nos. Els xiquets es queixen, l'espera es fa interminable. Entre el retràs i el calor, es de les poques voltes que una entrada em resulta una càrrega més que una il·lusió.

Però per fi arranquem, i, per fí, veiem la nostra esquadra del Mig. Una esquadra que ens ha sorprés per seu comportament al llarg de l'any, i que ara ens sorprèn en el seu disseny. Un disseny que personalment m'agrada, amb plomes i materials naturals, i a la que si tinc que posar-li un però, és que te certes semblances amb el disseny presentat per Michel.

I baixem amb dones i xiquets, mal que li semble a algú, i, per primera vegada a la meua vida (i crec que a la vida de Jordi E.) baixe sense capa i casc, de vegades amb xiqueta, de vegades sol, i de vegades amb Aitana (que també és la primera vegada que es vist de Navarra) xarrant i comentat les millors jugades d'aquesta entrada plena de calor i que aconsegueix acabar amb les existències d'aigua i d'aigua llimó de molts bars.

Acabem i després de recuperar líquids, a dinar a casa, descansar un poc i, per la vesprada, gaudir de l'entrada Mora des de “El Trencat” amb la bona companyia de Michel, Carmina i demés.

I a sopar i a dormir, que és el que te tindre xiquets i haver d'alçar-se a segon diana...

El dia dels músics 2011

No voldria repetir-me, ja que hi ha coses que, la veritat, canvien poc d'any en any. Són poques les anècdotes d'aquest any: una vegada més vam dinar al piset del C/ Sta. Rita, una cegada més un pollastre a l'Ast de “Los Pollos”, i una vegada més es vam fer un geladet a Albina a mitjan vesprada.

Vam anar veient gent, saludant i comentant, com no, sobr el temps. S'acostaven núvols, però feia calor. Fins i tot, hores després, al himne, alguna goteta va caure. Tot bons desitjos, bones paraules i prou alegria. I dic sols prou alegria pel fet que la mare de l'amic Jordi P. estava ingressada a l'hospital, la qual cosa va fer que aquestes festes, pensades,dissenyades amb la il·lusió de veure per primer cop vestit de navarro a Jordi, no foren exactament com haguérem desitjat. Per sort quan escric aquestes línies açò ja és un problema resolt i tot ha anat bé.

I després, un any més, a veure (i cantar) l'himne de festes. Primer s'entretenim un poc veient passar alguna banda, especialment la de Beniatjar, de la qual cosa deixe constància al vídeo següent:

I cap a la plaça, més o menys per davant del Calderon, a esperar que entren totes les bandes. Mentre tenim temps de fer-se una bona mentireta, de “salvar” a un home que cau a terra producte d'una lipotímia i de, com ja va sent tradició, clavar-se un poquet, que no més un poquet, en el cunyat.

I per fi arriba el moment màgic que el S. Jordiet li fa entrega de la batuta al director de l'himne d'enguany, Joan Ponsoda, que dirigeix amb entusiasme a la coral que representa el poble d'Alcoi en aquestos moments. Si no teniu tendència al mareig, podeu vorer (i sentir) la gravació de video que va fer el meu fill Jordi amb el meu mòbil.

Acabat l'himen enfilem el cunyat i jo cap a la Filà. De camí trobem a Michel i Vicent i, sense presa, cap a baix. Tan en calma anem que quan arribem quasi no queden llocs, al menys nosaltres quatre podem sentar-se junts.

Efren ens comenta que al dia següent s'incorpora a l'UME (Unitat Militar d'Emergencies) així que ja és el segon fester nou que enguany no es vestirà de Navarro.

El sopar bé, l'olleta també, algo espessa, però de molt bon gust, i les culleres decorades amb l'emblema de l'Esquadra del Mig.

La resta el de sempre: formen Esquadrers i Dianers (al pobre de Juan li canvien el pasdoble de l'arrancà) i es fa entrega del Cullerot al cabo d'arrancà de Diana, l'amic Ximo Moltó.

I com que estem majors i tenim xiquets, sense formar en l'entradeta se n'anem a dormir, que el dia següent es preveu llarg i jo tinc una promesa que complir.

La Glòria Infantil

Enguany la Glòria Infantil ha estat especial per diversos motius. El primer i més important, el glorieret, Jorge Colomina, fill de l'amic Juan, i el segon la reedició de la Glòria dels majors, suspesa setmanes abans per causes climatològiques ja comentades a aquest Blog.

Comencem pel principi. Al ser Jorge el Gloriero la matinada va ser més important del que acostumava a ser els últims anys. Calia despertar a Jordi, arreglar-se i anar a arreplegar al Glorieret. I així ho vam f er, a les vuit ja estàvem a casa del gloriero disposats a menjar-se unes gambes a la planxa, bé, òbviament el tema de les gambes era pur catxondeo amb la mare del Gloriero. El que si que vam gaudir va ser d'un bon herbero i fantàstiques magdalenes, i de l'agradable sensació de bon rotllo amb els festers que hi van acudir.

Després cercavila pel pont de S. Jordi fins arribar a S. Mauro. Si, no m'he equivocat, a S. Mauro, ja que degut a l'exposició “La Llum de les Imatges” els actes religiosos s'han traslladat tots a aquesta Reial Parròquia.

I ací ve el problema. Encara que Jordi entra un ratet a Missa amb son tio Xavi (deu ser per la seua antiga feina), l'estona d'espera a que acabe la mateixa es fa interminable. Jordi bascós i nosaltres també. A més a més hi ha fam i això fa que el temps passe més lentament.

Per fi ix el Gorieret amb la seua Primera Comunió recent feta i, altra vegada en cercavila, cap a la Filà.

A mitjan camí arrepleguem a Adrian, amb la qual cosa ja ni m'entere de que tinc fill. Ells dos van a la seua, fins i tot entren abans que nosaltres a la Filà i li donen les jaquetes a Agus per tal que els les guarde i no embrutar-se.

L'esmorzar una vegada més espectacular, encara que el cambrer, un de nou, al demanar-li un poc més de coca en tomaca ens contesta que de seguida ens porta pizza, davant de la general sorpresa pel comentari.

I deprés, contant que els golosos han picat (o pecat segons es mire) compartint l'esmorzar dels xiquets (a saber: xocolata i dolços variats), a repetir vestida del Gloriero Oficial, repartiment de detallets del Gorieret i, a una velocitat desorbitada cap al Partidor. Es tanta la pressa que tenim que a la fi, Jordi, Xavi i jo es quedem darrere i acudim directament al C/ Sta. Rita on , poc després acudiran les xiques.

La Glòria es fa molt pesada. Fa molta calor i el eixir al carrer les dos Glòries juntes ho fa excessivament llarg. Quan passen els cristians quasi no queda gent al carrer. Per cert, em toca fer de aiguader per la Primitiva, ja que algunes de les músiques estan al borde de la lipotímia quan passen per on estem nosaltres.

I de ahí a veure (o sentir) la mascletada i cap a la Filà, on dinem prou bé i on seguim compartint moments de Filà, menjar i beure.

A la fi acabem tardissim el dinar, i corrent cap a casa que el dia següent cal fer feina...

Vídeo de Pagina66.com

Entradeta oficial 2011

En un poc de retràs vaig a comentar les meues impressions sobre aquesta entradeta. Cal dir que per a mi una entradeta sempre es bona. Sempre m'apeteix i quasi sempre gaudisc molt. I aquesta no va ser una excepció.

Moltíssima gent al sopar, més que a qualsevol ensaio. I prou bon ambient, encara que continuava notant a faltar a un poc més d'implicació de l'Esquadra de Negres en crear un ambient que, si bé no és d'any de càrrec, deuria de semblar prou. Recorde que fa 14 anys l'esquadra del Mig sempre anaven junts a tot arreu, que formaven a tots els ensaios i a les entradetes, i ací.. res de res. Ells a la seua i, per dir-ho de alguna manera, gaudint sols de les seues entradetes i aïllant-se de l'oficial.

Pel que resta a dir, poc que comentar. Musicalment el de sempre, molt Ambaixador, pel que fa a la Directiva, nerviosos en alguns moment, pegant accelerons i parades i sense massa sentit de quan enviar a les esquadres a la part de darrere. Respecte al Primer Tro, malament, a la seua i sense dirigir res.

En quant al meu ambient propi, una esquadra de cavallers, que al principi estava plena de gent que no feia fàcil formar, però que poc a poc va anar aclarint-se, i en la que hi havia un parell d'absències, la de Jordi P., per motius de força major, i la del Remugó, que primer va decidir portar un camí diferent a la resta, i després ens va abandonar per un altra esquadra. Però dona igual, perquè a la fi, l'important encara està per vindre i tots devem fer Filà, sense donar-li importància a aquest tipus de situació.

Una entradeta especial

Fa ja 50 anys que l'amic Toni Torregrosa va començar a eixir als Navarros, com ho acredita la insígnia d'or que se li va imposar fa no massa temps a la Filà, i ell, fester fins la mèdula,va voler celebrar-ho compartint en tots els navarros la seua visió de la Festa. I que millor manera que mitjançant una entradeta.

Però no va ser una entradeta normal: 60 músics, de Beniatjat, es clar, un repertori del més selecte (l'Ambaixador Cristià de Mullor, Als Cristians de Valls Satorres, i Aleluya i Àguiles i Cadenes de Blanquer ) i un bon grapat d'amics acompanyant-lo.

I la veritat és que jo vaig gaudir con un xiquet, de l'ambient i de la música, de fer el cabo amb aquestes peces, que com tots sabeu son del meu repertori preferit.Com ja li ho vaig dir a Toni al acabar la mateixa, enhorabona i gracies!

I es que totes elles tenen un significat especial per mi. L'ambaixador cristià va representar la meua entrada a la Festa, la marxa que sonava als meus primes ensaios, aquella que baixaven tararejant Jordi E., Juan i jo quan eixíem dels ensaios al carrer Casablanca. Un clàssic que no perd vigència a pesar que de tant sentir-lo de vegades pot cansar un poc.

Als Cristians, la meua arrancada d'esquadra de l'any passat, 15 minuts de glòria des del partidor fins la Font redona, que més puc dir...

Aleluya, primera marxa cristiana i marxa nupcial de la meua boda, per a mi un referent de la música de festes, una música que Toni en va ensenyar a apreciar.

Àguiles i cadenes, la marxa en la que vam baixar la capitania, última peça composada per Amando Blanquer, un record de l'any de càrrec que sempre estarà a la meua memòria.

Tot açò va ser el que varem sentir i gaudir.

Però abans un sopar amb bon ambient i amb un Luis Lazaro com als seus millors temps, repartint pessics i carxots per on anava, i per tant deixant morats a cames i braços.

I a l'entradeta, puro i prou de gent al carrer, amb menys ambient del que jo esperava, però a la fi el que passa tots els anys: les entradetes son una oportunitat de gaudir de la festa i de preparar-se per al que ens ve.

I la setmana que ve més...

La Mona

Com es tradició, i més de de que tenim xiquets, després d'acabar de dinar a la Filà a les cinc i pico, toca anar a casa, posar-se còmode i a les vuit estar altra vegada a la Filà disposats a tornar a menjar. No se com som capaços de passar-se eixe dia sencer menjant i bevent.

Comences en el café i herbero al “Mamella”, esmorzar a base de colesterol a la Filà, al que cal afegir un pastissets de boniato i un herberet que altre, després un viacrucis d'herberos, o aquest any degut a la pluja, “litro i litro”, garibaldinos i albondiguetes de bacallar, després el dinar, regat amb més café, i per acabar, la mona, amb embotit i xocolata, també acompanyada de vi en gasosa.

Però... i el que gaudeixen els xiquets (i no tant xiquets) d'aquest berenar? Vorer la cara dels “nanos” en obrir la seua mona, cada vegada més sofisticada, no te preu.

I un altre plaer, el trencar l'ou al cap d'algun desprevingut, fugir de les perverses intencions dels altres, especialment de Currillo, o provar l'esquisita sobrassada de la mare de Mari... son coses típiques d'aquest dia, que personalment, aprecie molt.

 

Lluny queden els temps de anar de rostida a Gayanes (eh, Jordi?) o de menjar-se la mona al Racó de S. Bonaventura o al Castell de Braxell, i es que es fem majors!!! (per cert, i alguns remugons)

Poc més que destacar fora de el record d'ous trencats al cap del Cunyat (a la fi vaig perdre el compte) i d'un fantàstic ambient de família. Una llastima que cada vegada en sigam menys i que després ja no hi haja entradeta per als menuts... 

Una Glòria passada per aigua

Ja ho anunciava la predicció del temps, i per desgràcia s'ha complit: hem tingut una Glòria de pluja i mal temps, però no es sols això el que ha passat, sinó una gran quantitat de disbarats i coses del més estrany. Però comencem pel principi.

Com a ja he comentat alguna vegada, tinc un cunyat que no deixa de sorprendrem, te una increïble capacitat de preguntar les coses un miler de vegades. Així que el dissabte d'abans de la Glòria hem va preguntar unes quantes vegades si aniria als Xiulitets. La meua contestació va ser sempre la mateixa: si m'alce i està plovent aniré directament a les vuit a la Filà, sinó aniré als Xiulites, és a dir a les 7 en el “Mamella”.

Així que a les 6:30 ja estava jo mirant per la finestra el temps: no plou, però esta tremendament nuvol.

Traje i corbata enfilats i cap al centre. Agafe el cotxe en idea d'aparcar a l'EPSA i a mitjan camí comença a ploure en ganes. Mal comencem!

Arribe al “Mamella” on estan ja Paco, Adrian, Toni i Xavi. De Jordi E., Currillo i Currillet no se sap res. Pareix que para de ploure i apareixen Jordi L., son pare i Juan Santacreu. Son ja les set i mitja i girem cua cap a la plaça de S. Francesc on ja està preparant-se l'encontre. És aleshores quan apareixen la resta de gent que se'n van de cap pels ciris de la professó. Jo me'n vaig en Jordi, Luis i Juan per gaudir del moment de la carrera de la Mare de Deu i de l'encontre en el seu Fill.

A pesar de que els adoquins estan banyats, tot transcorre en normalitat i acabada la professó se'n anem cap a la plaça en idea de fer-se un altre café, on ja s'incorpora Jordi P., molt matiner per cert.

El temps continua amenaçant pluja, però amb la sensació de que escamparà.

A la Filà, com sempre, un bon esmorzar, dels carregadets de colesterol. Per a mi sensacions estranyes, fa un any era jo el protagonista i ara ja sols és un record. Per sort els dos glorieros son bons amics i les bones sensacions continuen.

I clar, es fa l'hora de la vestida, amb bromes, bones xarrades i algun pessic que altre per part de l'amic Luis. Destacar, com no, la roba interior de Jordi E., amb ouets i llonganisseta incloses, de les que no posaré foto per respecte als lectors del Blog.

Altra vegada cap a fora, repartiment de regals per part del gloriero oficial, un clauer molt original, i cap al carrer.

Torna a ploure i els que tenim paraigües cobrim als glorieros a mode de hostesses de la F1. Hi ha bon ambient, però el temps no presagia res de bo.

Al arribar a S. Llorenç com sempre abraçades i bons desitjos entre gloireros i amics, i Jordi B. cap a l'Ajuntament i Jordi E. cap a l'autobús que el portarà en el seu periple com a Gloriero de l'Hospital .

La nostra idea, veure l'arrancà i pujar al Preventori. Però torna a ploure, i amb més intensitat.

I ací comença el desgavell. Pareix que volen arrancar, però no es decideixen. Arriben informacions diverses, cadascun diu una cosa diferent. Al final pareix que la decisió es prendrà a las 10:45.

Es refugiem a la Plaça de Dins i esperem. Continuen arribant informacions contradictòries. A les 11 sentim l'himne. Encara que parega increïble, en eixos moment plou prou, pareix que van a arrancar.

Però no, acaba l'himne, en mig de xiulets, i la banda se'n va. Què passa?

Pareix que les bandes s'han plantat. La Glòria està suspesa. Plouen ara crítiques, a les bandes a l'ASJ, a l'Ajuntament... a tots. No seré jo qui critique a les bandes, ja que per moments plou prou, però crec que aquestes situacions no es donarien si hi haguera previsió (les previsions de pluja era molt clares) i protocols d'actuació per part de l'ASJ.

Enllaç al video de Pagina66.com

Per altra part ens arriben noticies que l'altra Glòria, la de l'Hospital, va avant. Decidim aleshores no pujar al Preventori. Allò es xicotet i, en la que cau, formaran dins. Almudena truca i ens diu el mateix. Que fer ara?

El dinar es manté, però ens demanem que no anem fins les dues per la Filà, així que anem al Bar Victor i es fem un “litro i litro” amb uns “garibaldinos” i unes “albondigues de bacallar”, es parla de festa, de directives i entradetes.

Passa el matí i no para de ploure. Arriba també Esteban, sense veu, i tardet.

De sobte algú pregunta: Caldrà anar per Jordi? Es clar. Truquem a Almudena i diu que ja estan baixant, així que demanem en compte i baixem cap al Blau. Allí no hi ha ningú.

Passen els minuts i ni Glorieros, ni xaranga ni directius. Jordi L. li truca al Primer Tro i li pregunta si ve la banda. Alberto no sap res, ell està fent cotos a la Filà. Nosaltres anem calfant-se. No és normal que la Directiva de la nostra Filà actue així. Cada vegada plou més.

Gracies a alguns contactes en membres de l'ASJ aconseguim enterar-se de que el s Glorieros ja estan arribant, així que decidim anar per ells a l'Ajuntament.

L'escena es surrealista: Els glorieros ixen pel passatge de S. Mateu i arriben totalment banyats a l'ajuntament. Ningú els espera o acompanya amb paraigües. De Jordi ni rastre. Mentre el busquem jo acompanye al Llaganya i algú més amb el meu paraigües. Plou molt. I dic jo, tant costava parar els autobusos a la porta de l'Ajuntament si el trafic estava obert? No hi havien Directius de l'ASJ per acompanyar a aquestes persones? Un autèntic desastre.

Jordi P. va cap el Principal per vorer si troba a Jordi, truca al moment i die que els ha trobat, que esta al costat del Daily.

Deprés narraria la situació: Jordi, Adrian i Toni, sols, sense saber que fer i a punt de trucar al Primer Tro per vorer on estan tots. Jordi li diu que no truque, però no li vol dir el perquè “perquè soc el nou”... Al final ho conta: El Primer Tro està a la Filà (suposadament fent un coto).

Arribem ja tots, i organitzats en paraigües, anem al ajuntament on està Almudena amb la xiqueta i els seus pares. Com que diluvia, Jordi L. li truca un altra vegada a Alberto per dir-li que vinga a arreplegar al Gloriero en cotxe. Després d'un moments de tensió (perquè es talla la trucada) contesta que de seguida ve.

Han estat uns minuts estranys i esgotadors, baixem poc a poc baix la pluja comentant les jugades. A cap de nosaltres el que a passat ens pareix normal.

Pel que ens conten després, quan Jordi entra a la Filà estan ja tots dinant, i ell se'n va corrent a canviar-se. Mentre Jordi P. i jo arrepleguem a Nadia i als xiquets, i Carolina va a aparcar el cotxe.

El dinar discorre amb normalitat, amb comentaris sobre el que ha passat abans i alguna broma que altra. I cap al final, a les dones dels glorieros se'ls fa entrega dels rams de flors... no se, crec que aquesta directiva no sap cuidar gens els detalls.

I un comentari de passada, s'acosta Santi Valor i, sense vindre a compte diu: No, si al pas que anem, al final faràs Capità...

No se el perquè del comentari, però em deixa de pedra.

I per la vesprada la Mona... però aquest post ja es massa llarg i ho deixaré per un altre moment