El dia de l'entrà o que calor que fa!

Són les quatre i mitja, i ja es hora de despertar-se- Fa com sis anys que no ha faig, però avui dec d'anar a la missa. Eixa missa que abans era a les 5 i quart i ara és a les 5 per obra i gracia del president de l'ASJ que va decidir avançar la Diana.

I perquè dec d'anar? Per una promesa, aquestes festes per a mi han estat marcades per un fet: la malaltia de la mare de Jordi P. i vaig fer promesa de anar a aquesta eucaristia si es posava millor, i jo soc home de complir promeses.

Així que de bon matí estic vestit de Navarro observant com es desenvolupa de nou el ritus de començar les festes com aquell 1276, en la que la llegenda conta que els alcoians es van assabentar de l'atac musulmà mentre escoltaven missa.

Just després de la missa i abans de l'arrancà de Diana.

I després la Diana. Altra vegada la Dina que dona pas a la festa i a la música, un acte que per mi te un encant especial. Arranca la nostra diana Ximo, amb un pasdoble estrany però que la gent aplaudeix, nosaltres seguim el recorregut, un any més, pels destartalats carrers de la zona més vella de la ciutat fins el Casal, i pel mateixos carrers buits fina tornar a veure l'església del Patró.

I pel Terrer fins la placeta de Correus, on de sobte apareix Esteban en pla aparició. Somrient satisfet de veure's vestit de Navarro per primer cop. Ja a les 4 i pico l'han intentat despertar amb cridaes de mòbil el cunyat i Jordi E. sense èxit, però ara si, allí està ell fresquet i disposat a començar el seu primer dia de Navarro.

Sol hi ha un problema. La modista li ha fet mal les manegues i porta les ratlles verticals. Pareix una mescla entre Benimerí i Navarro. Quan li ho diem s'apura prou i entre tots es busca una sol·lució. Algú li deixarà la camisa per que puga baixar l'Entrà.

Continuem el recorregut fins arribar al Partidor. Allí és l'amic Juan qui arrancarà com a cabo als sons de “Els Llaneros Dianers”, en la seua experiència com a cabo. Per mi ho fa fantàstic, però millor que explicar-ho, veure-ho, encara que el meu pols i la gent que es creua facen que la qualitat no siga massa elevada.

I a esmorzar, que cal recuperar forces per aguantar un dia que, ja a aquestes hores es preveu caluros.

I es que aquestos esmorzars no tenen preu. Bon ambient, embotit, tonyina de sorra, ou fregit i creïlles. Un luxe per als sentits.

I arriba l'Entrà. El moment màgic en que al crit de “Per Alcoi i per Sant Jordi, avant l'Entrà” fa que els mecanismes de la festa comencen a moure. Però alguna cosa es diferent, alguna cosa no va tant suau com sempre. La música tarda en començar, hi ha nervis i es veu alguna cosa que no es coordina bé, i açò al final s'acabarà pagant.

Igual m'adelante als esdeveniments, i no és la manera més ortodoxa de contar-ho., però aquesta descoordinació, els boatets de filà desproporcionats, alguna carrossa que no arranca, cabos que necessiten dos “tocaes” de marxa per arrancar, i uns primer trons i directius de l'ASJ que no son capaços de portar l'entrà com cal, van sumant actor que desembocaran en una entrà Cristiana amb trencons i amb una esquadra de negres de l'alferes que arribarà tard i en mig d'un trencó que els fa baixar entre públic que s'alça i xiulets del public que encara queda a les cadires.

I a això cal sumar el calor. Molta calor. Esperant el nostre torn anem deshidratant-nos. Els xiquets es queixen, l'espera es fa interminable. Entre el retràs i el calor, es de les poques voltes que una entrada em resulta una càrrega més que una il·lusió.

Però per fi arranquem, i, per fí, veiem la nostra esquadra del Mig. Una esquadra que ens ha sorprés per seu comportament al llarg de l'any, i que ara ens sorprèn en el seu disseny. Un disseny que personalment m'agrada, amb plomes i materials naturals, i a la que si tinc que posar-li un però, és que te certes semblances amb el disseny presentat per Michel.

I baixem amb dones i xiquets, mal que li semble a algú, i, per primera vegada a la meua vida (i crec que a la vida de Jordi E.) baixe sense capa i casc, de vegades amb xiqueta, de vegades sol, i de vegades amb Aitana (que també és la primera vegada que es vist de Navarra) xarrant i comentat les millors jugades d'aquesta entrada plena de calor i que aconsegueix acabar amb les existències d'aigua i d'aigua llimó de molts bars.

Acabem i després de recuperar líquids, a dinar a casa, descansar un poc i, per la vesprada, gaudir de l'entrada Mora des de “El Trencat” amb la bona companyia de Michel, Carmina i demés.

I a sopar i a dormir, que és el que te tindre xiquets i haver d'alçar-se a segon diana...