La Glòria (IV): Des de la Plaça d'Espanya a l'Església de S. Jordi

Cada acte te les seues singularitats, els seus moments, les seues sensacions. Els moments d'arrancà són màgics, especials, tenen un caràcter que si un no els ha viscut no es fàcil que els entenga.
I la Glòria no és una excepció. La gent als dos costats del carrer, pendent de tots els moviments, esperant amb ansia i amb un fort esperit crític el moment que el Sergent baixe el arma... La llum del sol, l'alegria a la cara dels festers, i per damunt de tot, la música, la interpretació magistral per part de la Primitiva de Mi Barcelona.
Sonen els primers compassos i s'eriça la pell. El Sergent evoluciona, per a mi en falta de gest, de transmetre al public sensacions, però amb decisió. Puja la música, baixa la llança i s'alcen a una les armes dels 14 cristians. La Glòria ha arrancat, la Festa ha arrancat.



Mires i casi no veus, busques en la mirada als teus fills, a la teua dona, als teus pares. Mirades que s'encontren i somriure als llavis. El Gloriero dels Navarros baixa pel carrer Major.
A la placeta del Fossar reunió de Navarros com sempre, aplaudiments i bromes.
- Pareixes el clauer del Tomasina!! - Que tenim que fer si un és xicotet?!.
Arribem al Casal. El temps passa ràpid, fotos en la familia i tornar a arrancar per tal de recorrer el deteriorats carrers de l'antic centre d'Alcoi, que per unes hores (i no com a la Diana), torna a recobrar la vida.
Carrer S. Blai i girem cap a S. Jordi. Altre moment màgic, en fila d'un, davant de l'església del Patró, presentant armes, rendint homenatge al sentit últim i principal de la festa, demanant un any més, i aquest des d'una posició privilegiada, que ens guie, que ens cuide i que ens ajude com a festers i com a persones. I recordant als que no estan, als que ens han llegat aquesta Festa tan gran i que es fan molt presents en aquestos moments.

La Glòria (III): Esmorzar i cercavila abans de l'arrancà.

Tots sabeu que soc home de bons esmorzars i que el de la Glòria (junt en el del dia de l'entrà) és un dels millors de l'any: ous fregits, cansalada i llom adobat, embotit, creïlles fregides, tonyina de sorra (que no es diu així per que alterne molt), “espencao del terreno” i vinet en casera. Un autentic luxe rematat pels fantàstics pastissets de boniato que porta Agus.
Doncs bé, enguany quasi ni els probe. No se si pels nervis, per la matinada o ves tu a saber perquè, però no tenia gens de fam. Així i tot alguna coseta vaig menjar però no el que és habitual en mi. El que pareix va gaudir d'aquest fantàstic esmorzar va ser Michel, com bé va confessar després.
No es que esmorzarem ràpid ni lent, però anava fent-se hora de vestir-se i el Primer Tro no pareixia tindre pressa. Recordant l'any anterior, en el que Luis va estar pendent dels dos glorieros tot el temps, la veritat és que a Jordi i a mi ens estranyava un tant que no ens diguera res. De totes maneres i per si de cas, vam rematar l'esmorzar en dos pastissets i un cafè i vam enfilar cap a dins a vestir-se.
Una vegada més bromes i pessics, comentaris poc afortunats sobre tios en malles, i uns pocs nervis més.
I ja vestits de Navarros cap a fora a repartir detallets.

No cal remarcar molt més dels detalls ja que vaig dedicar un post sencer a ells, sol que vaig tindre una colla poc efectiva de ajudants, que van anar abandonat-me en pos d'un cafenet, que bona falta feia. Per que quede constància i que quan d'ací un any Jordi B. vulga recordar quants detallets te que fer, sols dir que a nivell de filà en vaig repartir uns 120, més alguns compromisos més que van caure al dinar d'amics que no havien acudit al esmorzar. Sobre aquest últim tema, es nota la joventut d'alguns, que per la nit acaben a les tantes i pels matins no saben el que és un esmorzar.
Remarcar ací el detall de la Filà, de convidar a algun dels meus amics que encara no son Navarros (i que espere que ho siguen prompte, encara que siguen com a soci, com el senyor doctor) a gaudir dels ous i les creïlles.
Vestits i contents, i ajudats per lleials escuders portant capes i cascos, intentem eixir de la Filà.
– Espereu que falta la traca.
– Com que falta la traca?
– Si, es que resulta que estava massa prop de la dels Vascos i al botar-li foc han rebentat les dos.
Si es que el que no ens passe a nosaltres!!

Per fi sona la traca i comença la música. I plens d'emocions carrer País Valencià cap amunt, comentant, xarrant i gaudint del moment.

Al arribar als autobusos, que estan convenientment preparats per als glorieros de l'hospital, forta abraçada amb Jordi B., i seguint a un més que despistat Primer Tro, enfilem cap a l'Ajuntament.
Allí hi ha un considerable rebombori, ple de festers, acompanyants i els corresponents “xupopteros” que solen aparèixer en aquest tipus d'actes.
Ala, a maquillar-te – em diu, i desapareix.
– Primer als moros que arriben tard, diu la “afamada” maquilladora Mari Rosa.
Doncs haver arribat tu abans a organitzar aquest desastre ! Pense jo. I es que els que vau fer esquadra en mi sabeu perquè li tinc tanta estima.
De totes formes deixe passar al Benimerí, un altre bon element, l'amic Gabi Solbes, i espere pacientment que em maquillen.
Jo reconec que em costa estar en aquest tipus de situacions, però tindre que pujar a fer el “paripé” a la zona de despatxos de alcaldia, a veure gent bevent com desesperats i sentir bobades, és per mi un autèntic esforç.
Així que ho fem curtet i baixem al vestíbul onde manera immediata ens trauen al carrer i ens posen en formació seguint el pertinent ordre... (continuarà)

La Glòria (II): Els Xiulitets.

Son les sis del matí, un hora indecent per despertar-se, fins i tot dubte que els carrers estiguen posats. Perquè em desperte? Fàcil: al carrer retrona una mascletada a mode de despertà.
Ara ja serà difícil dormir, més bé el que faré serà pegar voltes al llit fins les 6:30, en que em decidisc a alçar-me.
M'alce, mig dormint, em pose relativament mudat, però sense corbata, i al carrer. Només arribar a la porta sent baixar al cunyat. Mire el cel, pareix que hi han núvols i fa fred, ja veurem com discorre el dia.
S. Francesc cap amunt i al “Mamella” a fer-se un cafenet que acabarà de despertar-me. Ah, i un herbero, que és el que mana la tradició.
Allí estan esperant-se ja el Currillo, Paco, Jordi, Juan, Adrian y Toni. Els habituals. Jo ja feia anys, crec que des de que va nàixer Jordi, que no anava als Xiulitets.
Jordi torna a comentar que es un detall que cedisca el Gloriero a l'amic Cots, i que de totes maneres per si de cas que cuide l'esquena.
Repetisc, fa fred i cada vegada es veuen més núvols.
S'acostem cap a S. Mauro per veure eixir les imatges i, els més devots agafen el ciri.
La veritat es que és un acte curiós: es mescla la part religiosa, el final de la Setmana Santa, la Resurrecció del Nostre Senyor, l'encontre amb la Mare de Déu, amb una part més profana, més festiva, en una especie de pregó a la Glòria, a l'arribada de les Festes. Per molt que es vulga, a aquest poble, la festa ho impregna tot. Per a bé i per a mal, com critiquen els que estan fora del poble i ho veuen tot des de la distància.
De totes formes és un acte entranyable, te un encís especial, no se si per l'hora, pels xiulitets de fang o per l'ambient que es genera. Enguany he vist menys gent que l'última vegada que vaig anar, no se, igual és que a la gent cada vegada li agrada menys matinar, igual es que el caràcter religiós li resta públic...
Recorde quan era xicotet, bé a casa dels meus iaios al carrer Sor Elena Picurelli, bé al Baradello. Tos els anys ma tia Elvi intentava convèncer-nos d'anar, sempre dèiem que s'alçaríem i a l'hora de la veritat no hi havia qui ens alçara del llit.
Recorde un any, des de la caseta, que si que vam anar, no érem massa majors, pot ser tinguera 8 o 9 anys, i per tant el meu germà tindria un 5 o 6 anys. Al arribar a les corbes del Salt (per descomptat que encara no estava construït el túnel) Alcoi estava tapat per la boira, encara que al damunt es veia el cel blau. Tots mig dormits encara vam sentir asombrats a Pablo dir:- “Parece la creación del Universo” Si es que Pablo sempre ha estat de parlar poc, però quan parla ho sol fer en pro trellat!
Records a banda continue en la narració dels fets. Es posa en marxa la processó, tots en el ciri i jo, que no se perquè però es de les poques processons que no he eixit mai, contemple en segon pla l'ambient. Colles de xavals que és possible que no s'hagen gitat, persones de prou edat, alguna família en xiquets (fins i tot hi han molt xicotets) i gent que, de segur, assistix des de fa anys.
L'encontre entre el Nostre Senyor i la Mare de Déu, que com es tradició puja el carrer S. Nicolau corrent es produeix sense cap problema, i dóna pas a al processó.
Ara el temps es pitjor encara, cauen gotetes.
No estic encara decidit si dir-li a la gent d'anar al C/ Sta. Rita a fer-se un herberet i unes galletes (de xocolata per al Majoral Remugó) quan rep un missatge. Núria ja s'ha alçat, així que podem anar-hi.

I així ho fem, després de deixar els ciris anem al piset, on s'uneix Jordi Pastor, i compartim un ratet (curtet per la falta de temps) de herberos, d'Adrian fent l'Ambaixada des del balconet de l'escala i de rialles i destrellats.
Per cert, en eixir pareix que el temps ha canviat i els núvols escampen. Així que content i feliç (i vigilant la meua esquena) se'n anem a la Filà.

La Glòria (I)

Per tal de contar les meues impressions respecte a la Glòria vaig a seqüenciar-la en diversos moments: els Xiulitets; esmorzar i cercavila abans de l'arrancà; des del moment de l'arrancà fins l'església de S. Jordi; País Valencià fins el partidor; Sant Nicolau i per últim, el dinar de Glòria.
Perquè aquesta separació en tants fragments, molt fàcil, el format del blog fa que els articles massa llargs pareguen una botifarra en conter d'un text, més encara si s'adjunten fotos. A més a més crec que es important diferenciar certs moments, que, al menys a mi, em transmetent sensacions molt diferents.
Per rematar aquesta presentació un altra prèvia, la de la nit del dissabte. Soc una persona que controla prou bé els nervis, però reconec que, conforme anava passant la vesprada, si que anava notant un cert xiuxiueig a la panxa.
Vam aprofitar la vesprada per fer un mini-trasllat al piso del C/ Sta. Rita on vam muntar el quartell general i que va servir en certa mida d'inauguració oficiosa de la reforma del mateix.
Per sort un bon sopar amb els amics Jordi i Nadia va servir per relaxar-me un poc i per tranquil·litzar un poc al meu fill, que més bé pareixia ell el Gloriero que jo. No vull ni pensar en el dia que siga ell el glorieret!
Per descomptat que després de sopar, per cert molt bé a las Tasqueta del C/ Sta. Rita, se'n vam anar a dormir, que al dia següent el pesat del meu cunyat tenia que arreplegar-me (vaja, encara que continue pensant que si ell dormia al pis de dalt no feia molta falt aquedar en arreplegar-se sinó més bé veure's a l'entrada) a les 7 del matí per anar al “Mamella” a fer-se el tradicional herberet i el cafenet de costum.
Després d'alguns moments de xiquets descontrolats, silenci i a intentar dormir (que encara que siga de manera subconscient, els nervis sempre fan que un no puga dormir igual que una nit qualsevol).

Desventures d'un Gloriero: On està el meu traje de Navarro?

Fa dos anys, en saber oficialment que era gloriero de l'hospital, vaig decidir que per la Glòria oficial calia ferme túnica, manguitos, capa, cinto i malles noves.
Les sabates les vaig estrenar en previsió que pogueren fer-me mal i el casc va passar la ITV en Santi per a la Gloria de l'Hospital.
Com que saps en un any d'antelació que vas a fer de gloriero, i sabent de l'eficàcia dels artesans d'aquest poble, vaig decidir anar prompte a parlar en Isabel, Maysa, per veure si ella podia fer-me tot el que em feia falta.
Per descomptat que no va haver cap problema i allà pel mes de juliol em vaig deixar encomanat tot el que feia falta menys les malles.
Al mes de novembre vaig passar per "Mallas Francés" per tal d'encomanar-les, més que res per si SS.MM. els Reis d'Orient tenien a bé regalar-me-les.
Satisfet i content vaig pensar que cap allà finals de febrer com a molt tendria el traje a casa. En febrer vaig arreplegar les malles i li les vaig portar a Isabel per que cosira la sobremanega. Broma cap ací, broma cap allà... a vorer si no ho tindre acabat per a la Glòria... Que no et preocupes... Bé, el que sol ser habitual en aquestos casos.
Per fi, cap a S. Josep tinc en traje en casa. Dies després me'l probe i ... que còmode, no pesa gens, però les manegues estan mal cosides. La sobremànega m'arriba quasi al canell i caben dos braços com el meu.
Tornada a veure a Isabel...
- Mira que açò està mal... que fem?
- No et preocupes, portam una malla teua i així que ho mire la modista.
- El dilluns la tens ací.
Passen els dies i jo sense saber res de la malla... Un dia Carolina de casualitat sent el contestador i descobrix que la malla ja està acabada.
Passe un altra vegada per Maysa, arreplegue malla i m'oblide d'ella. Segur que ja està bé.
Al cap d'un parell de dies em pose a preparar les coses per portar al C/ Sta. Rita, trac la malla i, SORPRESA!!, la malla no te cosit el borde de cuiro!!
A tot açò és Divendres Sant, així que fins dissabte matí, dia abans de la Glòria, no puc fer-me en Isabel.
A la fi, i com passa als contes de fades, tot acaba bé. A les deu i mitja, hora d'obertura del comerç, en deu minutets m'ho cusen, i cap a la filà a deixar el traje i els detallets per al dia següent.
Ja en tot preparat puc gaudir d'una cervesa en l'altre gloriero, el senyor Jordi Baudin, que també ha anat a deixar els seus “trastos” i en l'amic Currillo. I a preparar-se per al dia de demà... que segur que serà llarg i emocionant.

Desventures d'un Gloriero: A la recerca del Patxaran Perdut.

Pareix estrany començar una crònica d'una Gloria en la paraula “desventura”, però el que vaig a narrar a continuació es tot allò que m'ha passat abans d'un dia tan especial com el de la Gòria i que narraré en tindre un poc de temps per escriure.
Comencem la història al mes d'octubre, quan després de diversos e-mails i contactes en productors de patxaran, des de Patxaran “La Navarra” es posen en contacte en mi per dir-me que si que és possible aconseguir miniatures de tan preuat licor.
Parle en un tal Mariano, representant de la marca per aquesta zona, que no sols em facilita la comanda, sinó que s'interessa per que és la Filà Navarros i diu que intentarà regalar uns mocadors per la mateixa.
Jo li dic que encara es prompte i que em fa falta per al més de març, que en passar Nadal seguim en contacte.
Passa Nadal, passa gener i no se res de Mariano, així que li truque per telefon i m'apareix una nova veu. Em diu que és Juan Carlos i que Mariano ja no treballa per la Navarra, però que no em preocupe, que farà les gestions i que com a Alcoi te distribuïdor no hi haurà cap problema. Però això de que no hi hauran problemes no te re a veure en el suplici des de febrer fins una setmana abans de la Glòria.
A finals de febrer em diu que el distribuïdor local es posarà en contacte en mi. Així ho fa i en diu que en una setmana el tinc ací. Tres dies després em truca per confirmar preu i que segurament el dilluns li arribarà.
Passa el dilluns, i el dimarts... i el divendres desesperat truque al magatzem: que no em preocupe que dilluns següent arriba.
Però de nou passa el dilluns i no se res del patxaran. Li truque a Juan Carlos i em diu que em contestarà en breu.
I vaja que em contesta: que “La Navarra” no fa enviaments de menys de una palet. Podeu imaginar la meua cara.
Però no et preocupes – em diu – que tenen que enviar un palet de vi a Gandia i si no hi ha cap problema m'ho carregaran allí.
A tot açò estem a 22 de març i em diu que el palet arribarà en un parell de dies i que ell me'l portarà a Alcoi la setmana següent, es a dir , tres o quatre dies abans de la Gloria.
– Ni parlar d'això, li dic jo, en quant arribe a Gandia m'ho dius i jo baixe a arreplegar-lo.
– Cap problema, com a molt dimecres - dijous està allí.
Òbviament ni dimecres ni dijous, al final el divendres 26 a les 13:30 hores en confirma que al patxaran està en Gandia.
Baixem Carolina i jo eixa mateixa vesprada a Gandia i trobem relativament fàcil el magatzem.
– Bona vesprada, venim a arreplegar el patxaran.
– El patxaran? Quin patxaran?
– Unes botelletes de miniatura.
– A, si... però, qui es vostè?
– Es que el paquet no va al meu no...
Trucada de nou a al representant, més complicacions i a la fi patxaran cap a casa.
Per rematar la història: menys mal que tinc a Michel que en temps record em va fer unes fantàstiques etiquetes que van estar pegades en temps record i el dissabte, poques hores abans de la Glòria, van ser depositades a la Filà.


Però no acaben ací les histories... pròximament un altre capítol de “Desventures d'un Gloriero”, aquesta vegada en un altre clàssic: On està el meu traje de Navarro?

El trofeu Filaes

Un any més el Trofeu Filaes, el trofeu en més prestigi que es disputa a Alcoi, segons un mitjà de comunicació local, es disputa a Alcoi.
Ja se que és la millor data per disputar-lo, que al mig any seria impossible, però continue pensant que és tremendament perillós jugar-se el físic dues setmanes abans de Festes.
És per això que vaig deixar els esports en un alt risc de lesió, com el bàsquet, per un altre esport de risc: la petanca.
Encara que l'any passat ja vaig pertànyer a l'equip de petanca dels Navarros, no vaig poder debutar per una lesió a l'espatlla. Enguany si que vaig jugar la pimera mitja partida de la meua vida, en resultats catastròfics, per cert.
De totes formes, i gracies a Déu, als Navarros la necessitat de guanyar és més bé relativa i ningú (o gairebé ningú) s'enfada si perdem.
Però anem per parts. D'aquest any cal destacar la sorprenent victòria davant els Cordoneros, equip que juga a la lliga local,que pareix que és dels equips punters de la mateixa i que a la fi seria el Campió del Trofeu.
Utilitzant el llenguatge periodístic esportiu, gran sorpresa ja que, a més de no ser els Navarros un equip “profesional”, tampoc contaven en eixe moment en l'equip teòricament titular. Una gran actuació sortint des de la banqueta de Jordi E., amb Julian Camarasa de “pegador” i Juanjo d'arrimador. Abans els titulars, comandats per Roberto, no havien pogut derrotar als Ligeros, però s'havien desfet, amb l'ajuda de l'amic Currillo i de Javier, d'una incomoda (i bufà, a pesar de l'hora) Filà Llana.
Ara pertoca reflexió, al Trofeu Filaes hi ha tres tipus d'equips: els professionals que volen guanyar per damunt de tot, els que van a passar-s'ho bé sense importar el resultat, però en intenció de guanyar alguna partida, i els que únicament van a beure com a descosits.
Si l'enfrontament es dóna entre els del segon tipus i la resta, no solen haver-hi problemes, però si s'enfronten els del primer tipus i el dels últims, especialment si els primers estan jugant-se alguna cosa, la partida pot acabar malament. Llana i Cordó quasi arriben a les mans per culpa principalment de l'actitud dels Llaneros i, per lo que es contava al dia següent, algun equip va acabar llançant-se les boles, i no per terra precisament.
La resta del nostre trofeu, un any més, entre la il·lusió de poder-se classificar, i el perdre la partida decisiva contra el Judios. L'última partida, contra els aragonesos i sense cap possibilitat de classificar-se, com ja he dit abans, un desastre.
En mig de tot açò, bon ambient, esmorzar al Poli i dinar a la Filà. I es que és el que te aquest Trofeu per a mi: el més importat és l'ambientet i passar-s'ho el millor possible, en herbero per a començar, cervesa per esmorzar i cafè per a dinar... i l'any que ve... més. I això que ja no som ni ombra del que eream!!

El dinar des frares

Hi ha coses inherents a la Festa en general i d'altes pròpies de cada Filà.
Hi ha filaes que funcionen per montepios, altres per penyes i d'altres que, com la nostra, no hi ha cap organització clara.
Així i tot, si que hi ha dos penyes a la filà, que encara que no influeixen al funcionament de la mateixa, si que es fan presents en moment determinats.
Una és el montepio dels festerets, que formen part del grup de l'anterior Alferes, i que habitualment sols es sabia d'ells en festes, bé perquè demanaven una entradeta, bé perquè organitzen la participació de la Filà a la retreta.
L'altra Penya, la dels Frares, te més història. Fa un poc més de 25 anys un grup de festers, en xiquets xicotets, van decidir fer el que ara va a anomenar-se una “roponà”. Van tindre la genial idea de vestir-se de frares i llogar dos burretes, pujar damunt d'elles a dos xicotets navarros, que ara ja estan un poc més crescudets, i nomenar un “Pare Prior”, l'amic Ernesto, per dirigir convenientment la congregació.
Actualment la Penya ha crescut, Juan i Jordi, els dos xiquets Navarros de fa veintipico anys ja trauen xiquets a l'entrada i, un any d'aquestos, tindrem que plantejar-se repetir l'experiència i traure-los, damunt de burretes, en una nova versió dels frares.
Jo vaig tindre la sort de ser acollit per aquesta fantàstica gent fa molts anys, si no recorde mal, el mateix any que vaig creuar als Navarros, de la qual cosa sempre estaré agraït. Des d'eixe moment en que em vaig convertir en “novicio” he estat un més de la Penya i en ells he compartit actes e il·lusions, esquadres i fins i tot una Capitania en un del frares com a Capità. I per molts anys que siga endavant...
Respecte al dinar d'enguany, sols remarcar que, apart del bon ambient que sols haver, vam tindre una interessant conversa amb el “novicio” Sergio (Cap de música de la Banda de Beniatjar) sobre les diferents peces que podíem utilitzar per arrancar l'entrada de cristians, arribant a dues conclusions: que som molt clàssics en els nostres gustos (o que ja fa anys que no es fan marxes cristianes com Déu mana) i que les possibilitats queden reduïdes a tres peces: Tino Herrera (descartada per no tindre el corresponent permís de la Filà Cids, que es la “propietària”), Als Cristians (peça triada per l'arrancà) i El Barranc del Sinc (per deixar descansar al pobre Ambaixador Cristià, i que no se perquè acabarà sonant a l'entrada).