L'ensaio de Nadal

Mira que tenia ganes de que arribara el ensaio de Nadal, mira que tot eren problemes: sopar de empresa (al que per descomptat he tingut que renunciar), un temps de mil dimonis, mira que quan tens moltes expectatives per alguna cosa després acabes decebut... Doncs NO... el ensaio ha estat PERFECTE.
Com es normal, i a pesar del temps, la Filà estava a tope. Bon ambient, felicitacions nadalenques, bona música, i poc lloc per sentar-se. La gent que habitualment sol sentar-se en mi és “tardona”, i no sols en la filà, al futbol, como li comentava a l'amic Manolo Sánchez, també en passa el mateix: arribe el primer i em toca guardar lloc. Vaig guardar 8, calculant per damunt els que seriem i ho vaig acertar: Jordi Verdú, Ximo, Jaume, Vicent, Michel, Jordi Espí, Juan i jo mateix. Entre els absents Esteban (tindria por de la neu?), Jordi Lazaro, del que no vam saber res, i això es estrany, el “cunyao” que estava de sopar d'empresa i Jordi Constans (aquest creiem que l'han abduït alguns alienígenes independentistes).
Entre els reapareguts Rafa Galvez, al que es nota a faltar molt en la Filà , que ve poc per problemes personals.
Al meu costat l'amic Santi “Poliester” que entre ell i jo fèiem que a la taula tots estigueren apretats.
Rises, menjar fluixet (massa fregits) i molt, però que molt de cafè (en el cas de Santi Cafè Olcina, la resta Pastor).
I bromes, especialment en Jordi Verdú, que no se molt bé que volia explicar-nos però no el deixavem, i en Michel.
De veritat que el fet de sentar-te en Camilo va ser sense donar-me conter, a més a més, pitjor hauria segut tindre-li que mirar la cara durant tot l'ensaio! Però ja et val, ni siquiera tindre una interessant conversa sobre la industria del disseny i confecció de trajes de festes en tot un expert de la matèria com ell!!
I va arribar el moment màgic de la nit: la rifa de Nadal. Fora al carrer nevava, bromes en Michel sobre si podria arribar a Muro, encara que fora convertint el Mini en trineu, el músics pensant en si els tancarien el port d'Albaida, i la directiva venent les típiques mitges tires de la rifa a 2 € per cap (com es nota la pujada de l'Euribor).
I aquest any SI! Feia anys que no ens tocava res i ja li ho deia jo a Michel el dilluns passat: sempre li toca a la banda o als nous. I es va complir, vam comprar mitja tira cadascun (8 en total) i vam ser agraciats en 2 lots de Nadal, un 5e o 6e premi (que ez va encarregar Juan de arreplegar sense donar-mos temps ni de saber que havíem guanyat) i el segon premi: una fantàstica caixa en xoriç, vi, galetes (que es vam menjar allí mateix) i jo que se més. Ara ja tenim excusa per a quedar a gener i fer un soparet en aquestos productes.
Després més rises, formaetes, marxes mores i cristianes, algun colpet per rematar i, gaudint d'una bona nevada, fins el Friends, on una vegada més vam acabar la nit.
En reafirme en el dit a entrades anteriors, el ensaio de Nadal es, possiblement, el millor de l'any.
Per acabar, desitjar-vos a tots els que seguiu el blog un Bon Nadal i un nou any que siga millor encara que aquest 2009 que ja acabem.

Ja tenim el nom del Montepio registrat!

Doncs si, que ja està! Ha segut un part llarg i difícil, però ja tenim el nom del montepio registrat per Hisenda (eixa que som tots, menys els que defrauden) i el corresponent CIF.
Ara el següent pas és aconseguir quedar els dos administradors del montepio, Jordi E. i jo mateix, i obrir un conter en la CAM. En quant aquesta conjunció planetària es done vos ho comunicarem mitjançant un mail per a que comenceu a fer aportacions.
I si, també se el que esteu pensant, que fa por saber qui son els administradors del cotarro, però no es preocupeu, us prometem que si fugim en els diners serà per una bona causa: donar de menjar a totes eixes pobres senyoretes que sempre van mig despullades per falta de recursos.
Avant el montepio: Això ho pague jo!

Sopar/Ensaio Gener

Com que tots anem sempre de cul, i en previsió de poder ser el màxim de gent possible, i davant la possibilitat de que a gener no hi haja ensaio, vos recorde que podríem organitzar un soparet per suplir aquesta falta.
Vaig a proposar dues dates, i aneu votant. De totes maneres ja ho xarrarem al ensaio de Nadal, crearem un “evento” al Facebook per als que hi teniu, i enviarem el corresponent Saluda via mail en quant confirmem dates.

La plantà del Betlem

Encara que en uns dies de retràs, cal comentar la plantà del Betlem d'enguany.
A mi personalment no m'agrada massa el Nadal, però açò de plantar el Betlem la veritat es que si que m'agrada, i no sols a la Filà, també m'agrada posar-lo a casa (encara que enguany, entre avaluacions i un constipat de un parell de nassos, mai millor dit, encara no el tinc en marxa). Els que em coneixeu sabeu que soc home de tradicions, així que per a mi açò és una tradició més i cal complir en alegria.
Què com va anar la cosa? Doncs, la mar de bé.
A pesar de que algun directiu ens havia dit que enguany les pastetes serien de menor qualitat, la veritat es que a mi em va semblar com sempre, la xocolata bona, calenteta i espesa i el Biri-biri de desprès de l'esmorzar en va sentar bé gracies a Deu.


Les xirimites, un any més, acompanyaven amb nadaletes i l'ambient era agradable i amb prou gent. Per posar alguna pega, crec que va faltar algun tipus d'activitat per als xiquets. Com comentaven després, es nota en falta la ma de Luis, els detalls no es cuiden com abans. I no fa falta tampoc una gran activitat, però els més majorets preguntaven que quan anaven a pintar. També, pel que vaig saber, enguany es quedarem sense postaleta de Nadal. Una pena, sempre agraeixes que la Filà tinga detalls en aquestes dates.
Agus, del que últimament he sentit algunes crítiques i que jo continue sense tindre'n cap, va tindre a bé, en quant es va buidar un poc la Filà, de posar en marxa un xicotet castell inflable que va fer les delícies dels xiquets i xiquetes. Especialment de Jordi, al que quasi vam tindre que arrastrar per traure-lo a pegar una volteta.

I quasi que la volteta va ser del milloret del dia. Feia una bona temperatura i no teníem presa. Vam passejar, vam xerrar, vam fer fotos (sobretot Jordi Baudin que va presumir de màquina tot el que va voler), els xiquets van jugar un ratet al parc, es vam trobar i es vam parara xerrar en mil persones més, i, per damunt de tot, vam gaudir d'un bon matí en amics de filà.
La veritat és que era curiós veure'ns passar pel carrer, ja que pareixíem una manifestació i es que, a la fi érem, 17 adults, 4 carros (3 xiquetes molt xicotetes i Núria) i els dos xics grans: Jordi i Jorge.


El segón acte, per dir-li d'alguna manera, va ser el dinar. Un any més picaeta i fantàstics gaspatxos fets per Agus e Isa. Per alguns era la primera vegada que provaven aquest típic plat de la Foia, altres, ja més veterans, explicàvem com calia menjar aquesta delícia i altres, com sol ser habitual, aprofitaven la coca del gaspatxo per posar-li-la de barret al qui escriu aquest blog.
Els xiquets van dinar en taula apart un bons fideus i, ràpid, ràpid, un altra vegada al castell inflable. Del meu Jordi no vam saber res fins l'hora d'anar-se'n.

El dinar va transcorre, com sempre, entre bromes, conversa i, es el que duu el temps, plors de xiquetes i biberons. Un altre any Betlem plantat i gaspatxos degustats. I que siga per molts anys i en tan bon ambient i tan bons amics.


I d'ací no res... ensaio de Nadal (que pena que no hi haja pollastre) i a veure si tenim sort i cau algun premi a al rifa o al Sorteig de la Grossa de Nadal (a la part inferior de la pàgina hi ha un widget que possibilita comprovar els premis d'aquest sorteig)

L'ensaio de Novembre

Comença el calendari de ensaios, que ja era hora.
Per començar remarcar les ganetes que hi havia d'ensaio. Pareix que ha passat un segle des de l'últim, i es que, si et poses a contar, llevant el de juliol que no se perquè acabe perdent-me quasi sempre, fa quasi 8 mesos que no tastàvem un.
Clar que hi han coses pel mig: les Festes, la Dinà, el Mig Any, però ensaios no... i això es nota a faltar.
Abans de l'ensaio de novembre sol haver missa a S. Jordi per recordar als difunts festers de la nostra Filà i dels Cordoneros. Com sempre quatre gats mal contats, tant per una Filà com per l'altra. I es que som sempre els mateixos, tendria que ser veritat el comentari del Primer Tro: tots els que venia a missa, enguany Diana! Però ja vos dic jo que l'única recompensa que es pot esperar per la nostra assistència és la Divina. Per cer, la missa molt bé, homilia en trellat (encara recorden entre esgarrifances les homilies del senyor Cascant), música d'orgue i a les nou, després de cantar el “Insigne Martir” cap a la Filà.
Com anècdota, al nostre benvolgut Majoral ha tingut l'ocurrència de convidar al Senyor Retor, D. Ismael, al ensaio. El home ha acceptat la convidà, però dient que sols es faria una cervesa, que tenia a sa mare i a la seua germana en casa i que no volia arribar tard.
Gran error, i no per D. Ismael, sinó per la nit que ha passat l'amic Jordi. Primer problema, no s'hem pogut sentar tots junts: Jordi s'ha quedat en Adrian, Currillo i demés, acompanyant a D. Ismael, i la resta hem buscat acomodo en un altra taula.
Segon problema: Cabolo, que una vegada més ha tret el seu repertori de paraules malsonants per regalar les orelles del pobre Vicari. I mentre Jordi passant molt vergonya.
Tercer problema: Jordi Baudin. Si, és estrany que Jordi siga un problema, però preguntat per quan el faran iaio, ha respost dient, davant de D. Ismael, que no el fan iaio perquè tenen la casa plena de preservatius. I Jordi fent-se xicotet i sense saber on amagar-se
Per fi D. Ismael, després de dos formaetes (on crec que el mateix Cabolo li ha intentat tocar el cul) i dos cerveses, se'n ha anat a sa casa. I Jordi i Esteban se'n han vingut a la nostra taula.
Una taula, que molt de temps després ha estat repleta de amics. Per posar falta a algú, sols ens falta recuperar i saber alguna cosa de l'amic Jordi Constans.
Peró per altra part hem recuperat a un del importants, a Jaume, que creiem desaparegut. Prou animat a pesar de les seues circumstancies personals, i en moltes ganes de festa (dels dos tipus). Espere de veritat que açò es convertisca en costum i es veiem al menys una volta al més.
Qui més estava? El que vos deia, pràcticament tots: els ja anomenats Jordi, Jaume i Esteban, Ximo, Jordi Verdú, Jordi Lazaro, Xavi, Juan, Michel i Vicent. No faré sobre aquesta taula cap comentari sobre la procedència dels membres, que sinó s'enfaden (jejejeje). Un vertader luxe de taula.
He gaudit de parlar, formar, discutir de festa i filà, de menjar (poquet però bo) i de beure.
Per cert, parlant, parlant en un directiu conegut meu, m'he assabentat que possiblement no hi ha ensaio a gener, per la qual cosa ha sorgit la possibilitat de organitzar alguna cosa nosaltres. Ja confirmarem dates i assistents, però doneu per fet que ha gener tenim lio.
Per descomptat a l'acabar l'ensaio, i després que Agus pareixia que volia tancar, a l'altra Filà, al Friends, a rematar la nit, en aquesta ocasió acompanyats per Tonin, fins altes hores i amb més tema del que parlar. Esteban, un valent, encara se'n va anar a rematar-ho a fer-se un altra al Hobit.
Aquest és l'encant del ensaios, retrobar als amics i retrobar la Festa. I el millor és que en menys d'un mes en tenim un altre. I no serà un ensaio qualsevol, serà l'ENSAIO DE NADAL. Com deia l'anuncí: Possiblement, el millor ensaio del món.
Salutacions a tots i... es veiem a l'ensaio de Nadal!
PD: Se m'oblidava, molts es veurem abans, que cal muntar el Betlem, i menjar gaspatxo, i... quina agenda més apretada!

El Montepio ja te nom!

Després de tancar el període de reflexió i votació sobre el nom del Montepío... ja tenim guanyador.
Així que el guanyador és: Això ho pague jo!
Gran elecció, ja que defineix perfectament el sentit del Montepio i el seu objectiu final.
Per il·lustrar el tema un vídeo que segur coneixeu del gran Xavi Castillo:

Xavi Castillo - Històries de Reis i Bufons (El boato del Capità Moro d'Alcoi) 1 de 2

Xavi Castillo - Històries de Reis i Bufons (El boato del Capità Moro d'Alcoi) 2 de 2

Agrair les aportacions d'algun membre del montepio proposant noms, un abraç a tots i gracies per compartir il·lusions i esperances.
En breu vos comunicaré el número de compte per començar a fer aportacions... Així que Avant el Montepio “Això ho pague jo!”
PD: Jordi P., tendras que anar pensant una cançoneta com la del Montepio 93

Mig Any 2009

Sempre és agradable tenir un dia de festa així, en mig del mes d'octubre. Però per a mi, més agradable encara es que aquesta festa tinga que veure en les festes.
El ambient de la glorieta, i més si fa un bon dia com enguany, l'oloreta a fum, la música, el “xiringuito” de la filà, dos plisplayets ben posats o un grapat de cacaus, son suficients per a fer, al menys durant unes quantes hores, que un s'oblide de problemes i preocupacions.
Que destacar d'aquest Mig Any, alguns detalls:
L'olla de la glorieta fantàstica de gust, encara que pot ser el fesols estaven un pel desfets i això va fer que, una vegada més, no guanyarem el concurs. De totes maneres: Enhorabona als cuiners!
L'olla de la Filà, superior, perfecta per al meu gust de sabor i textura meravellosa. Les tapes, com es costum, molt ben fetes, Agus com sempre, fantàstic.
L'ambient, tant a la Glorieta com a la Filà molt bo, i a més com el temps acompanyava, tot un vertader espectacle (ho sent Jordi, un altre any serà).
Absències destacades: per desgracia moltes: Jordi Espí de fira a Madrid (rodejat de dones i...), Jordi Constans desaparegut (Si veus açò, contacta en nosaltres, que no saben res de tu!!) i Jaume Olcina, també desaparegut, però donant senyals de vida. Espere que s'ajuntem prompte i fem una bona sentada.
Presències destacades: nouvinguts a la Filà, bona gent gracies a Deu, i amics per damunt de tot. Primer Mig Any per a Michel, Vicent i Esteban. Benvinguts i avant en la Festa! Ara comença lo bo, i com deia el recordat Andres Montes (que Deu el tinga en la glòria): “Bienvenidos al curso festero 2009-2010... ¡Porqué la vida puede ser maravillosa!” A vore si en els pròxims anys també s'animen alguns amics més... (si, va per Antonio i per Jordi, que ja no sabem que fer pa convèncer-vos)
La nostra taula pareixia la dels immigrants festers: un de Carcaixent (Xavi), un de València (Michel) i un que viu a València (Vicent) (Nota per a Jordi P. Veus.. estas quedant-te sense excuses) , i per últim un de Montaverner (Esteban). El que vaig patir sentint parlar de Falles... una autèntica desgràcia!
L'entraeta de cine, ni ràpida ni lenta, bona música i la banda, com sempre de 10. Per cert, alguna component de la banda també de 10.
I poc més que contar, que ja fa 17 anys que estic gaudint d'aquesta gran Filà i d'aquest fantàstic ambient i, per descomptat, que ja sols falta mig any per a festes...

Quin nom li posem al montepio?

Ara que pareix que açò del montepio va en serio vos faig una pregunta important.
Com li posem de nom?
Després de pegar-li algunes voltes al tema m'he decantat per cinc possibilitats:
Això ho pague jo! (no fan falta més explicacions)
Hau nik ordaintzen dut! (jejeje... Això ho pague jo!, però en euskera)
Zaldunak Nafarrak (Cavallers de Navarra en euskera)
Kate Zaharra (Alguna cosa com Cadena Vieja en euskera)
Durandal (Mítica espasa del Cavaller Roland, que va lluitar a la batalla de Roncesvalles)
*Orreaga (A proposta del meu cunyat. Per qui no ho sapia es Roncesvalles en Euskera)

No apareix a l'enquesta perquè no puc modificar-l auna vegada iniciada.
Per descomptat que s'admeten suggerències, però si no teniu cap ocurrència, podeu votar en l'enquesta del costat.
Gracies pel vostre recolzament i, AVANT EL MONTEPIO!!

Des del record

Ara que s'acosta el mig any em venen al cap dos situacions dispars i separades en el temps per un bon grapat d'anys.
La primera: corria l'any 1992, havien acabat ja les olimpíades de Barcelona i l'Expo de Sevilla, havia acabat jo també la mili on, com bé sabeu, havia conegut a un personatge que prometia que per allà l'any 2004 faria de Capità i que m'empentava a creuar pels Navarros. Per una part jo estava plenament decidit, per l'altra em paraven un poc el diners que feien falta per eixir. Per fí em vaig decidir i així li ho vaig comunicar a Jordi. Sols calia trobar un momentet per passar pel Carrer Casablanca i creuar.
Aquest tema era complicat, Jordi encara venia poc per Alcoi, bàsicament a festes i ensaios, i sense conèixer a ningú més a la Filà, la veritat és que el proces s'allargava en el temps.
Un dia em sona el teléfon a casa (sí, encara que parega de la prehistòria no hi havien mòbils): Gabi, que li deus mil duros (30 € dels de ara) a mon pare, que t'ha creuat en la Filà.
I així vaig entrar en la Filà i vaig gaudir del meu primer Mig any, de la primera olla, de comprovar com a Juan no li agradava gens l'olla, o la dificultat que tenia pujar a pixar per unes empinades escales que hi havia al local del carrer Casablanca, o més perillós encara, de trobar-te pujant o baixant a Luis Lazaro. Va se per a mi una experiència inigualable, on em vaig sentir acollit per una serie de gent que, desconeguts per a mi en aquell moment, ara son grans amics meus: Jaume pare, Currillo, Luis, Paco Jones, Ximo o Ernesto.
Després han vingut altres mig anys, però com aquell pocs.
L'altre record intens de Mig any va ser el de l'any de Capità.
Recorde gitar-me tard al Carrer Sta. Rita, després d'una emotiva presentació de càrrecs, recorde també alçar-me i, per la finestreta de la cuina intentar esbrinar el temps que feia. I eixir al carrer i veure el cel carregat de núvols i plovisquejant. La desesperació mentre montaven la xicoteta carpa, mentre els esforçats cavallers alçàvem la nostra església medieval, amb les seues vidrieres, com patíem per si l'aigua les feia malbé. Va ser un mig any estrany, un tant decepcionant per les il·lusions posades en ell i que la pluja va desfer.
Però per damunt de tot recordes els matins passats en Muro, en la incomparable col·laboració de Jordi V., en la seua nau, pintant, retallant, gaudint de l'ambient.
Recorde a les meus “xiquetes” que van col·laborar en la pintura, recorde els bocates de bolets en el Victor, a Jordi Baudín comandant l'equip de treball, al Capità en ullets de son per l'acumulació d'actes nocturns, recorde el magnific ambient i la il·lusion que tots teniem. Per a mi això va ser una de les parts principals de la capitania, des del punt de vista d'un cavaller.
També recorde algun primer tro retallant en despeses a la nostra costa... però com diu l'Història Interminable... això és un altra història i deu ser contada en un altra ocasió.
M'encantaria d'ací uns anys poder gaudir jo d'aquesta experiència des de l'altra vesant i que els meus cavallers gaudisquen de la mateixa manera que ho vaig fer jo en aquell moment...

Despedida de solter de Xavi

Ja sé que no te molt a veure en la temàtica del blog, però cal pensar que alguns dels que podeu llegir-lo vau vindre a la despedida i, a més a més, la vam fer a la Filà.
La vestida de la “criatura” va tindre lloc al Friends (que és com una prolongació de la Filà). Allí Xavi, que no va saber fins el mateix dissabte que la despedida era eixe dia, va anar transformant-se. Primer va ser la samarreta, de la que a continuació veureu els dissenys, i després la vestida de “Fallera Machor de Carcagente”. Per primera vegada vam veure a Xavi en monyo, es més, en topos de fallera, en mantilla i peineta i tot. Com va dir Chiui, no se sabia si era una fallera o la geperudeta! I per últim l'aparició de “Nemesio”, el nostre gos d'atura.


Després vam anar a la Filà on van compartir sopar en una despedida de dones (que anaven totes de taronja, cosa que al novio li va encantar).

Sols un comentari, si els conters no ens fallen (i tot es possible) es vam beure 5 litre i mig de cafè entre els cinc, una autèntica barbaritat.

Es podria contar molt més, però per la dignitat de Xavi ho deixarem estar. Pot ser un dia, la famosa agència creativa BarraPast cree una superproducció sobre aquest tema, en una narració detallada dels fets ocorreguts entre les vuit hores del dia 12 de setembre de 2009 i les 3 hores de la matinada del dia 13 de setembre de 2009. Una autèntica història per a no dormir!

PD: Per als assistents a la mateixa confirmar que Xavi ha ressuscitat, en mal a tot el cos i amb amnèsia selectiva.
PD2: En breu hi hauran més fotos de Xavi.

Olleta de Músic versió Ángel

Per als que no seguiu el blog de receptes de cuina familiar, i com que aquesta entrada està relacionada, ací va l'enllaç:

Olleta de Músic

L'ensaio de Juliol

No més una frase per aquest ensaio: Perquè sempre es fa la setmana que no estic en Alcoi??
Si ja ho se, perquè els mestres tenim massa vacacions... jejeje.

La Dinà:

Com sempre arribe tard a la dinà. Però si esteu sempre de vacances! Pensaran els que saben que soc mestre.
Però alguns tenim obligacions, encara que esta obligació siga anar al mercat. I clar, quan arribes alguns ja estan més que ambientats.
Però bé, et poses a to i a la marxa.
El lloc continua sense agradar-me massa, i més en un dia de calor com el que hem passat, però el ambientet sempre fa que t'oblides dels inconvenients. I per descomptat, veure les actuacions de Cabolo, no te preu.
I per no variar, i gracies a algun capità asexual, hem acabat sopa a base de “La flor del Jucar”, excel·lent beguda gasosa que ha acabat per damunt dels nostres caps. I de veritat que enguany s'agraïa.
Un altra Dinà més i l'any que ve ja vorem.
(El Capi demana piscineta, a vore si així no cal tirar-se gasosa per damunt per refrescar-te)

Una junta mogudeta

Divendres de junta i ensaio. Una cosa poc habitual en la Filà Navarros i que, al menys per a mi, no ha estat una bona experiència.
Primer que es fa pesat, després de tota la setmana, aguantar una junta.
Segon, que, ho reconec, el meu estat d'ànim no era el més adequat.
Tercer, que hi ha gent que ha vingut disposada a carregar-se l'assemblea.
Si sumem aquestos tres factor el resultat es previsible: cabreo segur.
De veritat que no ho entenc, la Filà és un lloc per gaudir, no per discutir, però hi ha moments que un no pot evitar-ho i li ix la mala llet.
Al final tot com sempre, canvi de primer tro, ara serà Alberto (et desitge molta sort i paciència), i després ensaiet.
Agus com sempre correcte i poc més que contar. A vore si la pròxima junta es més apacible.
Pròxim objectiu: la Dinà

El dia de Sant Jordi: Després de la Processó de la Relíquia.

El dia de Sant Jordi: Després de la Processó de la Relíquia.
Primer una xicoteta referència al nom d'aquest blog: Il·lusions per als anys 2013-14.
Veient la processó, un altra vegada Jordi diu que vol ser S. Jordiet... I jo torne a explicar-li que es per sorteig, però que si ell vol fer-lo, l'inscriurem al sorteig. Espere que S. Jordi tinga un poquet en conter que al xiquet li diuen Jordi i va nàixer el 23 d'abril!!
Després de la processó Jordi em diu que vol un “globo”. Peguem voltes i més voltes Per S. Llorenç i la plaça. Globos no trobem, però si gent coneguda: ara xarrem en este, després en aquell.. i el xicotet passeig es converteix en una de les experiències més bones d'aquestes festes.
Per als que el coneixen saben que Jordi als seus 4 anys complerts avui mateix, és un xarrador nat, i el passeig es una constant conversa sobre tot tipus de temes. De veritat que un autèntic plaer: pare i fill, vestits de Navarro pels carrers del centre el dia del Patró.
Després vindrà la cercavila, el dinar a la Filà, la processó de la vesprada, en la que un any més es quedem Jordi i jo a esperar l'entrada de S. Jordi a la seua església per demanar-li aquelles coses que més desitgem, el sopar o la retreta... Però res comparable a eixe ratet del matí de S. Jordi.

El dia de Sant Jordi: Segon Diana.

Como tots els anys, el dia de l'entrà s'allarga. Encara que l'edat i el tindre fills no perdona i cada any que passa em costa més aguantar fins tard. A més a més el pujar tres voltes al partidor (Diana, Entrà Cristiana i Entrà Mora) em va deixar baldat. Així que, just abans de gitar-me, m'assalta el dubte existencial de sempre: Demà faig segon diana? Enguany no tinc obligació, així que decidisc deixar-ho a la sort. Si Jordi es desperta i te ganes de fer-la... anirem a la segon diana.
La veritat és que el tindre un pis al centre té molts avantatges, però te l'inconvenient que la música (o els trons, o els bufats, o el de la trompeta... però això és un altra història que deu ser contada en altra ocasió) et pot despertar matinet.
I com no podia ser d'altra manera, a las vuit i pocs minuts, tots desperts. I per suposat, Jordi despert i en ganes de Segon Diana.
Doncs, si cal fer-la, la farem en alegria: dos ensaïmades de xocolata (de les que fa Vicent de “Dulces Gracia del Mercat de S. Roc), un gotet de llet i al carrer.
I la veritat es que canvia del cel a la terra de fer una Segon Diana per obligació a fer-la amb el teu fill.
Jordi gaudeix com el que és, com un xiquet. Forma, fa el cabo, saluda... No puc evitar que em caiga la baba (i ja van ni se sap les voltes des del dia 21).
Per rematar la situació, a mitjan Carrer S. Nicolau ens espera Núria que es torna boja d'alegria en veure el seu germà fent el cabo.
En conclusió, un acte redó i que crec que em tocarà fer al menys uns 10 anys més...

Una xicoteta ressenya de l'entrada Mora

Sols un comentari: acabar de dinar i pujar al partidor, després d'un intens matí d'entrà cristiana costa una barbaritat. Però per vore a Jordi vestit de Cordonero en son tio Pablo val tot l'esforç.
Si, Jordi ha doblat entrà. I el vestit de Cordonero li senta de cine.
Teníeu que haver-lo vist saludant a una de les seues novies, Raquel (que s'amagava darrere dels seus pares de la vergonya que tenia), sols li ha faltat posar-li una agulleta!!
I després corrent fins on acab l'entrà per arreplegar-lo. I ell satisfet d'haver fet una entrà mora en son tio.

Un poni o la millor inversió per baixar l'Entrà

Quan fa més d'un any el meu fill em va dir que volia baixar l'entrà a cavall vaig començar a pegar-li voltes al tema. Podia intentar demanar banderí i baixar els dos a cavall: complicat. I si es cansa?, i si te por?... i, a més a més, Carolina tenia que baixar soles amb la xiqueta.

No era fàcil, i com enguany no teníem carrossa, la solució era baixar a peu, fent torns de portar a Núria al braç. Esgotador de segur, però no hi havia cap solució.

Un dia, allà pel mes de gener, al eixir del cole veig una cosa rara. Pareix un gos, però molt gran. Mire bé i veig que es un cavall, però un cavall extremadament xicotet, i, per sort per mi, la que el porta del ramal es la meua alumna Irene.

Per descontat que al dia següent li vaig preguntar, informant-me que era dels seus pares, que era un cavall nan i que també tenen un poni.

Després de parlar am Rosa, mare de Irene, vam concretar preu i vam quedar per, durant un cap de setmana, anar a que Jordi provara de muntar al poni.

La experiència va ser bona i, encara que cansat perquè la excursió va ser llargueta, Jordi va acabar la mateixa encantat del “seu” cavall, de nom Whisky.

Podeu imaginar-se que vam estar un mes en Jordi contant-li a tot el mon que tenia un cavall.

També eixe dia vam decidir que Núria baixaria l'entrà amb un carret tirat pel cavall nan, de nom Miky.

Per fi va arribar el dia de l'Entrà, como anirà el tema dels cavalls? Es cansaran els xiquets? Ploraran? Serà Xavi capaç de, en una elegant xilaba, fer de ramalero?

La conclusió: UN ÉXIT!!!

Jordi va baixar tota l'Entrà saludant des de damunt del seu cavall, Núria mirant tot el que passava al seu voltant, els cavalls es van portar molt bé, fent-mos cas als dos ramaleros, i per damunt de tot, vam baixar l'Entrà la mar de relaxats i descansat, i al acabar la mateixa, es van emportar als dos animalets i punt i final.

Així que ja sabeu, si voleu una entrada relaxada i de luxe... baixeu als vostres nanos en cavall!!

PD: Per cert, gracies al padrí de la criatura que va tindre a bé pagar l'alquiler de l'animalet

El lloc on vam alquilar els animalets: Centro Ecuestre Alcosser

La Primera Diana

La primera diana, la que dóna inici a la festa, la que, en teoria, desperta a Alcoi.
Es difícil explicar en paraules el sentiment que en alguns ens desperta aquest acte. Te un flaire especial, un sentiment, una manera de veure i viure la Festa.
És eixe acte que quan era xicotet i em quedava a dormir en casa dels meus “abuelitos” ma tia Elvi sempre deia d'alçar-se i, clar, jo sempre m'adormia.
És eixe acte que quan m'alçava (i es curiós com funciona la memòria, que de vegades associa situacions viscudes a olors o sons) després de sentir l'oloreta de cafè en la cuineta de casa dels meus “abuelos” i esmorzar bé (que jo sempre he estat prou menjador) me'n anava en el meu “abuelito” Eduardo a buscar confeti per l'Entrà. I encara alguns pas-dobles en porten a eixa situació, veig el carrer S. Nicolau, les cadires ben posades i la gitana amb un cabàs ple de sacs de confeti preparat per el llarg dia de l'entrà.
És eixe acte que, ja com fester, vaig poder gaudir, durant molts anys després d'anar a la Missa del Fester, acompanyat a la Filà esperant que algun any en tocara per roda.
És eixe acte que, per fi, en la primera ocasió que vaig poder fer-la per roda, i sense tocar-me ni esperar-ho, vaig poder arrancar de cabo als sons del pas-doble “Turista”
Una experiència que algun dia narraré en tranquil·litat, una mescla d'il·lusió, por, responsabilitat i nervis.
Després en han vingut altres, un altra de cabo arrancà en el pas-doble “Krouger”, “carbonatos” i dianes d'amics i companys.
Però enguany hi ha alguna cosa diferent i que va fer de la Diana del 2009 alguna cosa diferent.
Enguany el que tenia els nervis, la “por”, la responsabilitat era el meu amic Jordi.
Un cabo excepcional, en les idees clares, en el pas-doble memoritzat, però en eixe estrany sentit de la responsabilitat que fa que moments abans de l'arrancà et tremolen les cames.
Els moments d'abans abraços, puros, les capes arreglades, el casco ben centrat, i els records de la no tan llunyana capitania en la cara seria, i blanca com la paret, de Jordi, ens acompanyen. Per sort quasi mitja diana està formada per amics, molts d'ells cavallers, i això, unit de manera inevitable al ambient propi de l'acte, fa que un any més puga gaudir d'un acte que, a pesar de la matinada, continua tenint els seus incondicionals.
Dianeros a formar!!
PD: Per cert, l'arrancà de Jordi fantàstica, el home de la xapa de l'Associació impresentable, el recorregut pels carres de la zona del Casal, depriment... Però així i tot: M'ENCANTA FER DIANA!!

L'entraeta oficial.

Et passes tot l'any esperant les entraetes, per després fer sol una, l'oficial. Un any més, i ja es casualitat, coincideix en la professó del “traslado”. Un any més eixim, Jordi, Núria (encara en carro), jo i molts amics i festers Navarros a la professó.
Enguany poca gent, serà per l'hora? Mai se sap.
I després...
Jordi, tu te'n vas a sopar en la mamà?
On sopes tu papi?
Jo a la Filà
Doncs jo sope en tu...
Jordi, a la Filà t'avorriràs, i no se si t'agradarà el sopar.
Jo vull anar en tu.
I en mi que se'n va vindre, i va sopar, i va xarrar en taula com un més, com si fora un adult.
I clar, també va fer l'entraeta, i va fer el cabo en mi... i ja podeu imaginar-vos com estava el pare... Que tenien que torcar-me la baba a cada 5 minuts...

La glòria surrealista – Quarta i última part

Torna a aparèixer una pregunta recurrent: I ara què? Jordi i jo baixem del bus i es trobem en mig de la Plaça de Dins, sense saber molt bé que fer: busquem a la Filà o tenim que anar al Ajuntament?
En eixe moment en trobe a Reyes, Nando i Rafa Blanes... i entre bromes i, en mig de la gent, apareix el directiu de l'Associació i ens diu: - Va, aneu a l'Ajuntament.
Muntem a la zona dels despatxos de l'Ajuntament i allí es trobem a una quantitat enorme de gent bevent com a cosacos, la majoria d'ells polítics, que es veu que aprofiten que la beguda es debades. Allí ningú sap que hi ha que fer, i a la plaça ja ressonen els sons dels pasdobles que anuncien que la Glòria està a punt d'acabar. De nou es preguntem: que fem? Intente trucar per telefon a la meua dona, però en el soroll del carrer resulta impossible. Per fi, farts d'estar per allí pegant voltes sense trellat decidim anar a buscar a la Filà. Es ben estrany que cap directiu es preocupe de nosaltres, però com ja deia a la primera part, la Glòria de l'Hospital no existeix per ningú, de fet tot es una il·lusió.
Eixint de l'ajuntament trobem al primer tro que diu que venia a buscar-nos... en fí, acaba la mascletada i en cercavila cap a la filà. Es un dels moments més agradables del matí: amb la meua dona i els meus fills, gaudint d'uns instants de tranquil·litat.
Per fí arribem a la Filà on, un any més, hi han rams de flors per les dones dels glorieros i un bon dinar on, per damunt de tot, destaca el bon ambient i la conversa amb els amics.
I l'any que ve... GLORIERO de veritat... a vorer com canvia l'experiència.

La glòria surrealista – Tercera part

Més i més extrany a cada minut que passa, el autobús enfila per el carrer Entença, no pugem per on tots creiem, per la piscina, sinó que tirem pel túnel del salt. Una volta excessivament llarga per tan poc temps. El “còmode” disseny de Navarro comença a pesar i el calor a fer-se sentir. Voltes i més voltes, pujades impossibles i al final, un munt de cotxes aparcats a la vorera de la carretera. A 200 metres del Preventori l'autobús s'atura i fem intenció de baixar. No baixeu encara - diu algú. Pareix que a una persona prou major li ha agafat un “yuyu”. Baixa un gloriero, el dels Cids, que diuen que es metge. L'autobús parat, tots pendents i el pobre home tirat, primer damunt d'un cotxe i després al terra. Per fi algú li diu al conductor que avance i així al menys podran atendre'l tranquil·lament i sense fum de gasoil.
Aparquem en un lloc reservat i baixem. Primera impressió: quanta gent! Segon impressió: quanat desorganització! (Per cert, mentre, el cabo navaixer, queixant-se de que els pasdobles no son adequats pa ell).
Arranquen el moros ben apretadets i després nosaltres. Per fi el cabo solta el tros i un aragonès agafa la seua llança i tira cap endavant els escassos metres que hi han entre on arranquem i on acabem.
De totes formes cal dir que és més del que m'esperava. Bon ambient, gent, amics i familiars que s'acosten a aplaudir i gaudir d'aquest extrany raconet de la festa.
Entrem al final del recorregut a les instal·lacions del Preventori on es repeteixen les mateixes escenes que al “Hogar”. Regalets als malalts i formaetes, incloent alguna que altra marxa mora.
Ara un altre refresquet, que fa falta en tanta calor. I per primera volta al matí, alguna cosa organitzada: primer entrem els festers i, quan ja hem pres alguna cosa, la resta de la gent.
Jordi B. pot entrar i aprofita per contar-me la seua estada infantil al Preventori i con en eixa època era una cosa del més habitual. Curiosa experiència (la de Jordi a l'infantesa i la meua d'avui). Per finalitzar l'acte, foto, com no, de Solroca, per immortalitzar el moment i autobús, ara si pel lloc lògic, cap al carrer S. Tomàs.
CONTINUARÀ

La glòria surrealista – Segona part

La glòria surrealista – Segona part
Al final resulta que era veritat i que aquesta glòria existeix! L'autobús circula pels carrers deserts d'Alcoi, als quals, de volta en quan, es veu un home (en la majoría de casos) o dona ben mudats que van cap al centre històric per veure la Glória (la de veritat, la que segur que existeix)
A l'autobús, i a apesar de l'aire condicionat, es nota la calor, i més si vas vestit de Navarro. Estem com a sardines... tant costaria un autobús més? Es preguntem més d'un. Mentre algun músic interpreta melodies distragudament, arribem al “Hogar S. José”.
Baixem i ens mirem uns a altres. I ara què? Pareix que cal entrar... i entrem. Aneu preparant-se, els moros davants, el contrabandista, que faja el cabo (senyor quina creu, este agafa la navalla i ja no la solta en el que queda de dia). Va, la música avant.
Hi ha gent, molta més de la que jo m'imaginava i més tenint en conter que esta glòria no apareix per enlloc. Formem, arranquem i tirem cap a dins del “Hogar”, de tres en fondo, pels corredors i en la música a l'esquena interpretant pasdobles més bé fluixets. Pels corredors veus gent, que s'asoma, continuem seguint als moros, però sense saber molt bé ni perquè ni on, fins que arribem a una sala on hi han dones majors assegudes alrededor de la mateixa,. Pren i reparteix, em diu una persona donant-me un paquetet.
Deixem de formar i repartim el detallets. Hi ha molta gent a la sala, els familiars i convidats també han entrat i es produeix una certa situació caòtica. Ningú sap el que fer, formem o no? - pregunta algú – Si, si.. poseu-se allí... Però, i la música?
Enmig del enrenou han desaparegut alguns glorieros. Així que no podem formar. On estaran?
Tot te una explicació, han anat al sala on estan els malts que no poden menejar-se i ahí no cabem tots.
Després de un ratet de desconcert tornem a formar pels corredors fins la sala dels homens. Es torna a repetir la desorganització, repartim detallets i formem un poc. Pareix que comença ha haver-hi presa. Passeu per ací i preneu alguna cosa – diu algú. Dos resfresquets i alguna cervesa que no dona temps ni a acabar-se i a fer-se la foto amb les mongetes. I ràpid, ràpid al autobús que arribem tard...
CONTINUARÀ

La Glòria surrealista o la Glòria de l'Hospital.

En la meua filà hi ha costum que, per tal de fer de gloriero, cal fer un any abans l'anomenada glòria de l'hospital.
En principi pareix que es un acte més de la Festa, però res més lluny de la realitat. Es un acte fantasma, que fins que no l'has fet no acabes de creure't que es de veritat.
Comença la història en el nomenament, que en el meu cas es demora al llarg de tres anys d'esperances frustrades. Segur que et toca enguany! - et diuen amics i coneguts. Però sorpresa!! No, enguany no, Fulanito canvia d'idea a última hora i la demana. Any següent, més del mateix. Gabi, que no demane gloriero, no et preocupes que la fas tu... Però arriba la junta de Rams i... Per motius familiars (i en més raó que un Sant) el fester en questio demana gloriero...
I per fi, enguany, quasi sense voler creure que podia tocar-me, em trobe nomenat Gloriero de l'Hospital.
Primer problema: què es fa en aquest acte? La contestació de la majoria de gent és: crec que, pense que, em pareix que... però ningú et concreta res. Al principi fa gràcia, però comença a entrar-te una extranya sensació d'irrealitat.
Per sort tinc grans amics i de seguida Jordi B. s'ofereix a acompanyar-me i tirar-me una maneta en eixe dia tan especial.
Però el problema continua, queda menys d'una setmana i no se ni recorregut, ni horari, ni res de res. Soles se que tinc que estar en la Filà eixe mateix dia sobre les 8 del matí per esmorzar i vestir-me.
Preguntant, preguntant vaig esbrinant coses:
Primer es va al Hogar S. José i després al Preventori.
Ens porten en bus i sols pot anar un acompanyat pel gloriero: el abans nomenant Jordi.
De la Filà eixim els dos glorieros, Rafa i jo mateix, acompanyats per la banda de música en un matí fresquet i net, que promet calor a migdia. Arribem al carrer S. LLorenç i, efectivament i com estava previst, estan 3 autobusos esperant. En dos d'ells posa un cartell: Ajuntament, en l'altre: Creuats i Aragonesos.
Es extrany, un autobús per dos filaes i dos autobusos per a 26 filaes i banda de música. Deu d'haver algun tipo d'explicació, jo no la se, i els que estan al meu alrededor tampoc. Jordi i jo s'asentem i comentem les diverses jugades que es presenten al nostre alrededor:
- Festers en 4 o 5 acompanyants.
- El directiu atarantat de l'associació que va buscant glorieros i marcant-los a un paper.
- El gloriero que arriba tard (que curiós, sempre de les mateixes filaes)
- Un altra volta la sensació de que ningú sap que va a pasar.
La meua conclusió es clara... la glòria de l'Hospital no existeix, es tot mentira, es una prova pels que l'any següent volem gaudir de la Glòria oficial al carrer. De ben segur que ara es dedicaran a pegar-nos voltetes per Alcoi en autobús fins l'una i mitja o dos.
Que siga el que S. Jordi vullga...
CONTINUARÀ

Presentació

No se el que durarà este blog... sempre que em propose fer un acabe desistint per falta de temps per a donar-li contingut.
Però les experiències d’estes passades festes i, sobretot, un frase que fa algun temps em va dir el meu germà sobre els blogs, m’ha fet tornar a decidir-me.
- Com apassionat de la informàtica, crec que he de tindre un blog, però mai se de que parlar en ell... - li comentava en una menjar al meu germà -
Sempre hi ha alguna cosa que tu saps i que pot servir-li o interessar-li als altres - em va contestar ell.
Anem allà. Aquell que em coneix sap que les meues aficions són els ordinadors, ficar-me en embolics (directives diverses, musicals, entrenador...) i sobretot i abans que res la Festa, en majúscules, eixa festa que m’han transmés els meus familiars i amics i que els meus companys de Filà han fet créixer en sentiment i en vivències.
Eixes vivències són les que vull, en la mesura de les meues possibilitats, anar reflectint en el blog.
Pretenc que siga un blog que s’actualitze quan hi haja alguna cosa que actualitzar, la Festa té el seu ritme propi i, per tant, este blog també respectarà eixe ritme.
I per descomptat, tant de bo este blog li servisca a algú, encara que siga per a saber que sent un fester Navarro al llarg de l’any.
Visca S. Jordi.