Des del record

Ara que s'acosta el mig any em venen al cap dos situacions dispars i separades en el temps per un bon grapat d'anys.
La primera: corria l'any 1992, havien acabat ja les olimpíades de Barcelona i l'Expo de Sevilla, havia acabat jo també la mili on, com bé sabeu, havia conegut a un personatge que prometia que per allà l'any 2004 faria de Capità i que m'empentava a creuar pels Navarros. Per una part jo estava plenament decidit, per l'altra em paraven un poc el diners que feien falta per eixir. Per fí em vaig decidir i així li ho vaig comunicar a Jordi. Sols calia trobar un momentet per passar pel Carrer Casablanca i creuar.
Aquest tema era complicat, Jordi encara venia poc per Alcoi, bàsicament a festes i ensaios, i sense conèixer a ningú més a la Filà, la veritat és que el proces s'allargava en el temps.
Un dia em sona el teléfon a casa (sí, encara que parega de la prehistòria no hi havien mòbils): Gabi, que li deus mil duros (30 € dels de ara) a mon pare, que t'ha creuat en la Filà.
I així vaig entrar en la Filà i vaig gaudir del meu primer Mig any, de la primera olla, de comprovar com a Juan no li agradava gens l'olla, o la dificultat que tenia pujar a pixar per unes empinades escales que hi havia al local del carrer Casablanca, o més perillós encara, de trobar-te pujant o baixant a Luis Lazaro. Va se per a mi una experiència inigualable, on em vaig sentir acollit per una serie de gent que, desconeguts per a mi en aquell moment, ara son grans amics meus: Jaume pare, Currillo, Luis, Paco Jones, Ximo o Ernesto.
Després han vingut altres mig anys, però com aquell pocs.
L'altre record intens de Mig any va ser el de l'any de Capità.
Recorde gitar-me tard al Carrer Sta. Rita, després d'una emotiva presentació de càrrecs, recorde també alçar-me i, per la finestreta de la cuina intentar esbrinar el temps que feia. I eixir al carrer i veure el cel carregat de núvols i plovisquejant. La desesperació mentre montaven la xicoteta carpa, mentre els esforçats cavallers alçàvem la nostra església medieval, amb les seues vidrieres, com patíem per si l'aigua les feia malbé. Va ser un mig any estrany, un tant decepcionant per les il·lusions posades en ell i que la pluja va desfer.
Però per damunt de tot recordes els matins passats en Muro, en la incomparable col·laboració de Jordi V., en la seua nau, pintant, retallant, gaudint de l'ambient.
Recorde a les meus “xiquetes” que van col·laborar en la pintura, recorde els bocates de bolets en el Victor, a Jordi Baudín comandant l'equip de treball, al Capità en ullets de son per l'acumulació d'actes nocturns, recorde el magnific ambient i la il·lusion que tots teniem. Per a mi això va ser una de les parts principals de la capitania, des del punt de vista d'un cavaller.
També recorde algun primer tro retallant en despeses a la nostra costa... però com diu l'Història Interminable... això és un altra història i deu ser contada en un altra ocasió.
M'encantaria d'ací uns anys poder gaudir jo d'aquesta experiència des de l'altra vesant i que els meus cavallers gaudisquen de la mateixa manera que ho vaig fer jo en aquell moment...