Dia de trons

Mai plou a gust de tots, i si el dia de l'entrà solem queixar-se si plou o fa fred, el dia de l'alardo, jo particularment, em queixe si fa calor. I per desgracia en sol fer.
No faré cap comentari sobre la pólvora i el disparo ja que vaig dedicar un post anterior a aquest tema i no vull ser repetitiu.
Sols el record de la típica foto a la “Casa de la Cultura” que adjunte a continuació.

Si que vull comentar dos fets curiosos, un al dinar i l'altre el sopar.
Respecte al dinar, el tradicional i reparador “caldo en pilota” poc que dir, però si que van haver unes quantes coses curioses.
Primer es va nomenar a l'esquadra de negres del mig, un grup inconnex de persones que després d'altes i baixes la veritat es que pocs sabien qui eren.
Entre ells el primer tro, que no sabem com s'ho arreglarà la directiva l'any que ve, bé, ells sabran.
La segon cosa és el ja constant moviment de “candidatos” per fer càrrec: uns més descarats i altres a l'ombra.
Jo no vaig a amagar la meua il·lusió per fer càrrec, de fet crec que ja és un tema de domini públic, però no em pareix bé que es parle d'aquestes coses en un any de “càrrec” com es el Mig. L'esquadra deu ser la protagonista, i l'any que ve ja veurem. I ho dic perquè al nomenar un dels esquadreros, el conegut Pegolí, van sonar alguns crits de “Visca l'Alferes!”
Posteriorment a festes vaig parlar del tema amb el Primer Tro, i crec que pensem el mateix, es massa prompte per parlar de càrrecs, però a aquest pas em veig presentant candidatura oficial l'any que ve. De nou repetiré la frase que més utilitze a aquest blog: el temps dirà.
Respecte al sopar, al que varem tornar després d'anys d'absència per tindre xiquets xicotets, un fet destacable. Supose que recordeu les converses iniciades entre el Majoral Remugó i Jordi Pastor (millor dit en la seua Representant Legal, Nadia) per tal de convèncer-lo per creuar pels Navarros.
Bé, aquesta nit les negociacions van continuar a bon ritme (la nit anterior, en perruques posades ja va haver un acostament de postures) i per fi Jordi P. Va proposar un ultimàtum: si em traeu ara mateix els paper per fer-me Navarro els signe.
Jordi E., eficient per damunt de tot, i després d'afegir un lot de mostretes de cremes, va anar a secretaria i va traure els papers.
Damunt de la taula, per fer més pressió un llibre regal de Dani (de Ca'l Dani) titulat ·No hay huevos”. A Jordi sols li quedaven dues opcions; ser considerat un gallina o signar. I ho va fer, va signar i, a falta de ser acceptat per l'assemblea, es va convertir en membre de la Filà. Així que, si tot va bé, l'any que ve tindrem un fester més, un altre Jordi, i per descomptat un altre possible cavaller. Ah! I per descomptat que també tindrem una Navarra més, ja que Nadia també pensa vestir-se l'any que ve (corren rumors sense confirmar que Carmina i Yolanda poden també decidir-se per el disseny femení, a veure si en tornar del estiu tenim més noticies).
Acaba així l'any fester i comença un de nou. Què ens portarà? Ja ho veurem, però de ben segur que Festa, amics i bons ratos junts.

El dia de Sant Jordi

Deia una directora meua que en aquest poble quan una cosa es fa dos voltes ja es tradició. Això espere jo que em passe, ja que enguany, per segon vegada, he aprofitat el matí del dia de S. Jordi per passejar pels carrers del centre en el meu fill. Per als que no el coneguen, Jordi te 5 anys, millor dit, compleix 5 anys el dia de avui. Faig l'aclariment perquè pot parèixer que te més edat i no vull donar lloc a malentesos.
Dona gust passejar en ell, xerrar, contar-li coses sobre les festes i sobre S. Jordi. Ell escolta amb atenció, fa preguntes, demana quantitats ingents d'informació, supose que interioritza el que creu més interessant, processa dades que després reflexa als seus dibuixos, és un autèntic pou sense fons que vol rebre informació.

Però també gaudeix d'arreplegar caramels a les diferents cercaviles, de compartir “gusanitos” amb el seu amic Adrian i, ja en tota la família, de la pròpia cercavila de la Filà. I això que fa calor i hi han moments de crisis, amb típics plors de cansament. Però s'anima prompte, dinem a la Filà i això per ell ja es més que un premi.
I per la vesprada un altre acte que distingeix aquestes festes meues: el cop de la Processó.
Pot ser hi ha gent que pensa que soc “masoca”. Dur el cop (amb corresponent ram de flors) que pesa un desgavell, i en capa i casco, es quasi com fer promesa. Però a mi em feia il·lusió, i més encara portar a Jordi i a Jorge Colomina portant-me la capa. I d'ací uns anys, si pot ser, pense repetir però amb Jordi i Núria portant-me-la.
I per rematar el retorn a un altra tradició, el pujar a casa Luis per veure arribar a S. Jordi. Allí es parla de càrrecs, pareix que a Luis estan embolicant-lo per fer d'Alferes dels Miqueros... però pareix que no està per la labor...
Un últim detall d'aquest dia, millor dit, d'aquesta nit. Com pareix que hi ha superàvit, ens reparteixen al sopar unes “fantàstiques” perruques que causen sensació. Però millor que descriure-les, tanque el post en una xicoteta galeria d'imàtgens per la posteritat...

Arrancà d'esquadra.

(Per tal de llegir aquest post vos recomane que poseu en marxa els altaveus i acompanyeu la lectura amb “Als Cristinans” que sempre li donarà un caire diferent)

Indescriptible... És difícil plasmar en paraules el que es sent en una arrancà de cabo en el partidor.

Recorde l'emoció de baixar en la porra en la ma, gaudint del moment, repartir els puros, respirar fort... I de sobte, com si fos màgia, la música, la percussió que retrona al carrer, la Banda de Beniatjar que calfa motors... Estic nerviós, però no en el mal sentit de la paraula, més bé podria dir-se que el que estic es impacient, desitjant que arranque “Als Cristians”, desitjant baixar S. Nicolauet, desitjant viure de nou l'experiència màgica de fer esquadra en el meu poble. Eixa experiència que només qui l'ha fet pot entendre.
Des del balconet del Partidor anuncien l'esquadra: Avant l'Esquadra dels Navarros! Cabo d'Esquadra Gabriel Barrachina.!

Sona “Als Cristians” Mire el cel... Mire la gent que hi ha a les cadires, als balcons... Marque el pas i mire l'esquadra. He tingut sort, tinc una esquadra de luxe, una esquadra “mítika” com algú diria al Facebook. Som molt amics, alguns es postulen ja com a futurs cavallers en un futur càrrec... Una pena que en falten alguns, però quadrar una esquadra no es fàcil. M'agradaria algun dia fer esquadra en tots, especialment en Jordi i Juan, però l'esquadra d'enguany, pels seus components, no te res que envejar-li a cap que puga fer.

La música continua el seu ritme, puja per moments, inconscientment penses coses que no ets capaç de recordar fins que acaba l'entrà, tens records i enyorances, tens sentiments. No soc persona de plorar, però aquesta emoció que sent en aquest moment podria semblar-se molt a la que fa que la gent plore.


La meua esquadra marca el pas, armes baix esperant el fort de la música. Quan este arriba la mirada i l'arma busquen el cel, la música puja fins al màxim i les deu armes de l'esquadra, en perfecta sincronia, s'alcen sobre els muscles: Avant l'Esquadra dels Navarros!
Son 15 minuts, o més o menys, no sabria dir-ho, d'extasís fester, de cares que passen, de aplaudiments, salutacions a dreta i esquerra, de confeti des dels balcons, de un S. Nicolauet màgic que fa reverberar la música, que li dona força. No puc parar de somriure, estic, com sol dir-se, al mig del cel.
Vindran després altres trams, però cap com aquest. Encara que S. Llorens, ple d'amics i coneguts, torna a donar-me ales, a fer-me gaudir: allí està Julia i Reyes, Carmina i Yolanda, els meus sogres, que em veuen en el somriure en la cara i al cor.


L'entrà acaba ràpid, massa ràpid diria jo, i al acabar abraçades i felicitacions mútues, quina esquadra, quin goig..! Pot ser açò siga, com deia la pel·lícula, el començ d'una gran amistat... o qui sap sinó serà el preludi d'alguna cosa més... sols el temps ho podrà dir.

22 d'Abril... Maleïda pluja.

Silenci... Passa algú pel carrer... de fons un soroll que no identifique... Quin hora serà?
Per fi sona el despertador. Minuts antes he sentit baixar algú per l'escala, i pel soroll que feia no dubte que és el cunyat que va a Missa.
Enguany, per obra i gràcia del President de l'ASJ, la Diana comença a les 5:45, crec que açò mereix comentari apart, i per tant la Missa comença a les 5. Després de molt pegar-li voltes he decidit alçar-me per l'arrancà de Diana i no a la Missa, que si no el dia es fa massa llarg.
M'alce i intente localitzar el soroll que em preocupa, puje la persiana i, efectivament, els pitjors del meus pressentiments s'acompleixen: està plovent, i el soroll és la pluja sobre la lona del Bar Victor.
Que faig?, em vist de Navarro i me'n vaig o no..? Cada vegada plou més, pose Radio Alcoy i no diuen res. Jo crec que no arrancarà la Diana, seria una barbaritat... però a les 5:45 comença a sonar la música. No m'ho puc creure, en l'aigua que cau!! Continue indecís, què faig? Al final, sobre les 6:30 no puc més, em vist i, posant-me l'impermeable, que previsorament m'havia comprat el dia abans, isc al carrer. Plou. La Diana discorres en normalitat a pesar de la climatologia. Baixe S. Francessc i País Valencià, on trobe als Navarros. De seguida critiques per part del cunyat: on estaves?, que barbaritat! Jordi i jo t'hem posat falta!
Per a que donar explicacions, plou i jo tinc esquadra, i no era qüestió de llançar a la brossa el traje nou.
Acompanyem la Diana dels Navarros fins el Partidor, on pareix que al menys deixa de ploure.
Es curiós, no se si per la pluja o perquè enguany hi ha una successió de casualitats estranyes, però Juan es traga el recorregut sencer perquè a la plaça un fester ha aparegut en una capa que no li arribaven les cadenes al cinto, i al Partidor falten festers. Si arribe a portar capa encara faig un tram de carbonato.
No puc entendre com, havent-nos vist passar per davant de sa casa han calculat tan mal i han arribat tard. Per poc, però tard. En quant Jordi arranca es col·loquen els que faltaven i cap a baix.
Com sempre anem a esmorzar a la Filà un bon reconstituent a base de ous, embotit, creïlles i cansalada, que ens prepara per al llarg dia que tenim per davant. No deixem de mirar les finestres, pareix que la gent torna a obrir els paraigües. Per una volta que em toca esquadra i encara me la desgraciarà el temps.
Eixim de la filà Juan i jo, i xino xano enfilem cap al partidor entre una fina pluja que para i torna per moments. Passem per la plaça d'Espanya i aprofite per comprar-li un sac de confeti per a la carrossa de les xiquetes a unes gitanes que remuguen també per temps que els desgracia el negoci.
Ja no plou, però els núvols asusten prou. Poc a poc pugem, es senten comentaris sobre el temps, però un any més es sent un ambient festiu, la gent es prepara per l'entrada de Cristians, veus Aragonesos, Alcodians, Maseros i molts Andalusos, que enguany tenen Capità.
El nostre objectiu és buscar un raconet resguardat per veure el Capità.
Igual plou que para... quina tensió!
Quasi en el partidor, a raó d'un comentari que no se si faig jo o Juan sobre que no pararà de ploure, un home ens mira i solemnement ens diu: a les dotze canvia la lluna i deixa de ploure.
Juan i jo es quedem parats. - No s'ho creeu? Ja veureu com tinc raó.
Això esperem - li dic jo. Diga'm on estarà, perquè si te raó li tinc que pegar una abraçada.
Jo vaig d'ací cap allà – em contesta ell.
Més raó que un sant: a les dotze deixa de plore i no ho torna a fer en totes les festes. La pena es que no el vam tornar a veure per agrair-li la predicció.
El capità dels Contrabandistes no és gens lluïdor, queda fosc, sense massa gràcia i en un boato poc original. Però bé, suposem que serà per la crisis.
L'espera fins que arranquem els navarros es fa llarga. Tenim la carrossa de les xiquetes controlada, i esperem baix dels soportals del col·legi S. Vicent fins que el Primer Tro ens mana posar-se en formació.
Cadascun al seu lloc, els esquadreros ja estem maquillats i en ganes de sentir la música, les parelles de davant, el banderí, el boatet i les carrosses del més xicotes... L'entrà dels Navarros està a punt de començar.

La Glòria Infantil

Upss! Amb les presses se m'havia colat el post de la Glòria Infantil... així que fora de lloc.. però ací va...
Aquest blog no deu de convertir-se en una repetició de fets que passen quasi tots els anys, ni tampoc en una crònica festera, que eixa feina ja la vaig fer en el seu dia per la Filà. I la veritat és que hi ha actes que generen poques coses “noticiables” i la Glòria Infantil es un d'aquests actes.
No hi ha “viacrucis” d'herbero, no hi ha arrancà a la Plaça, ni tampoc “xiulitets”, no hi ha el mateix ambient que a la Glòria dels majors, tot es diferent.
Però també hi ha coses que li donen un encant especial. En primer lloc el rememorar un fet que va passar ja fa anys, quan encare érem solters, quan encara en els preparatius de les festes s'incloïa la compra de caramels per al dia del Patró. No entraré en detalls, no seria elegant, però els que podeu llegir açò em comprendreu de seguida. Cada any, el dia de la Glòria Infantil li recordem a algú unes ulleres de sol que ocultaven les poques hores de son, un somriure en la cara i, per damunt de tot, una olor ben particular: la de xiclets de poma verda. I no serà que no han passat anys, però sempre ho recordem en certa nostàlgia, els anys han passat, i tot canvia, i pot ser els que més hem canviat, quasi sense adonar-se'n, som nosaltres.
I es que l'altra cosa que ha canviat en la meua vida, especialment en aquest dia, es tindre un fill que, i de veritat que no faig jo de més per que siga així, és més fester que el Cavall de S. Jordi.
I des de fa dos anys anar a la Glòria Infantil te un punt més d'interès, que es anar amb Jordi. Encara que li costa alçar-se, no remuga per que sap on va: a la seua Filà i això per ell ja es un motiu extra de motivació. A més a més, i per sort, ara està començant a relacionar-se en altres xiquets de la Filà, especialment en Adrián, el net de Santi Valor, el que fa que encara vulga anar en més il·lusió.
Primer li costa fer-se en la gent, de ben segur que preferiria sentar-se en son pare, però poc a poc es fa, i després traure-lo d'allí costa Déu i ajuda. Cal anar convencent-lo i explicant-li que es un Glorieret, que fa, com es comporta i, no se si serà massa prompte, preguntant-li si a ell li farà il·lusió... Ell diu que si, però encara falta i mai se sap cap on poden anar les coses.
Un altre detall del meu fill en eixe dia, referint-me encara al esmorzar (si eixe a base de xocolata i rebosteria que tant agrada als xiquets... i als no tant xiquets), es que si bé li pot costar sentar-se en la taula dels xiquets, ell, en la seua prodigiosa memòria, sap que el seu amic Adriàn (i no em referisc al net de Santi, sinó a Adrián Espí) estarà en eixa taula. Es digne de veure el carinyo que li te a Adriàn i a Currillo, cosa de la que no podeu imaginar com m'alegre, per que es una manera més d'aprendre que es la Festa i com es pot viure la mateixa. Espere que siga sempre capaç d'escoltar als major i aprendre d'ells que significa esta Festa que és la que jo conec i reconec.
I clar, si parlem de Glorierets parlem de S. Jordiet... i clar, Jordi diu que si que li fa il·lusió, i a son pare li cau la baba... Però també li preocupa a son pare il·lusionar-lo massa i que desprès no isca... que és la cosa més fàcil.
I és que no es fàcil buscar l'equilibre en els sentiments festers i els fills. Però seguirem treballant i parlant en ell, perquè si vol ser S. Jordiet (i ho desitja ell i no sols son pare), al menys es mereix tenir l'oportunitat de intentar-ho, i isca o no, gaudir de aquesta experiència.
I per als que puguen criticar-me que sols parle del xic perquè soc un fester retrogrado, masclista i no se quantes coses més (a banda d'un lladre d'esquadres), sols dir-los que en la mateixa il·lusió que vaig en el meu fill el dia de la Glòria Infantil, ho faré en la meua filla. I sinó temps al temps...
PD: Si, Remugó, seré el Càrrec de la Tolerància i el Respecte (o alguna cosa així).

Els preparatius.

Al igual que en un post anterior parlava de litúrgies, crec que és de llei parlar del que representen els preparatius per la Festa.
Recorde quan vaig començar a ser Navarro, els preparatius es basaven en que ma mare prepararà el traje i en comprar els detallets del dia de S. Jordi. Es clar que també calia arreplegar els tiquets dels corresponents dinars i la pólvora, però la veritat es que no suposava un plus d'esforç.
Ara, en dos xiquets i un piso en el centre els preparatius es multipliquen per mil.
Respecte als detallets enguany van haver novetats: per primera volta vam decidir ajuntar esforços (i diners) i comprar un sol detall per les dones per cada una de les nostre parelles. Michel i jo vam ser els encarregats de decidir el que, tasca força difícil, que va ser una polsera que a la fi pareix que va agradar prou. Comentant el tema en el Majoral Remugó recordàvem en molta enyorança la tenda de Jaume Olcina (pare). Que temps aquells en els que anàvem a Regal Idea i no sols ens aconsellava, sinó que també ens advertia del que havien comprat els altres per evitar repeticions!
Ara la cosa s'havia complicat i no era fàcil decidir el que comprar, a més a més, que el nombre de gent que som va creixent i per tant el pressupost s'ampliava any a any. L'idea pareix que ha agradat, així que supose que de cara al any que ve continuarem en ella... sols espere que hi haja un valent que em substituïsca al front d'aquesta complicada feina!
Més preparatius, el menjar per a Festes. Clar, abans jo solia menjar pràcticament sempre a la Filà, però en els xiquets no sempre es fàcil i, al menys per al dia de l'Entrada cal portar dinar.
I també cal esmorzar, així que el dia dels Músics, o el dia 20, segons com caiga, acaba convertint-se en un tràfec cap al centre carregat de productes del més variat.
I això que per evitar el tràfic dels últims dies ja he fet mil viatges amb productes bàsics: llet, coca-cola i refrescos diversos, licors habituals, i per descomptat alguna botella de Cafè (Pastor, que si algú vol Cerol que el compre!), també amb productes ja preparats i congelats per el dia de l'Entrada.
També he anat fent viatges de roba, bolquers per la xiqueta, i mil coses del més inimaginable.
Un altra cosa que ja ha esdevingut en tradició per mi és encarregar els dolços per l'esmorzar a Rebosteria Gràcia, al mercat de S. Roc: magdalenes de xocolata, croissants (amb i sense xocolata), fartons, i unes ensaïmades farcides de xocolata que son per a caure de cul. La comanda es complementa en articles salats, be per esmorzar o bé per dinar, quiche, cocotets de tomaca, tonyina i ceba i alguna tartaleta de verdures.
Pareix que el 21 al matí ja està tot preparat, i partim cap al piso. Encara portem les coses d'última hora i algun trasto dels xiquets. Deixem el cotxe al pàrquing de l'EPSA i a gaudir dels dies de Festa.
Prèviament hem encomanat un pollastre a Los Pollos per dinar sense fer res al pis, ja que encara no tenim la cuina en condicions. Jordi i Núria gaudeixen del pis, escales amunt i abaix, dinen bé i encara tenim temps d'anar a pegar una volteta i comprar impermeables, que les previsions no son massa bones...
I els preparatius deixen pas a la realitat, la Festa ja està ací, un any d'espera i ja s'acosta, i els tres dies passaran volant i deixaran pas al camí de tornada de tos els preparatius... però açò es tema d'un altre xicotet post...

La polèmica pólvora.

Arreplegar la pólvora pot convertir-se en una autèntica aventura.
Enguany hem arribat a quotes desproporcionades de surrealisme. Comencem pel principi.
De tots els que es menegem en el món fester, i especialment als que ens agrada disparar, sabem des de fa anys que el problema de l'Alardo es cada vegada més greu.
Les normatives són cada vegada més restrictives: que si sols es pot portar damunt un kg, que si permís d'armes, que si la cantimplora ha d'estar homologada, que si l'arcabús te que passar la seua particular ITV... un munt de complicacions, importades de les normatives europees, que fan cada vegada més difícil disparar.
Pense, i no m'he amagat mai de dir-ho, que per damunt de tot és un problema polític. Tenim uns polítics ineptes, que sols es preocupen de la Festa en fins electorals, buscant posar el dit en la llaga, buscat el vot per mig de la confrontació.
En el tema de la dona, i en el “calendari”si que alguns es van mullar, son temes polèmics i que pareix que cal remoure cada cert temps i poden donar redits (encara que també pot fer perdre molts vots, de fet algun dia, si tinc ganes, rememoraré aquell episodi fester del “Calendari”), però es veu que la Festa del dia a dia, del fester que li agrada participar de tots els actes, eixa no interessa tant.
El que puga passar en l'Alardo no pareix importar-li a ningú, especialment als polítics del PP i PSOE, que estan més preocupats en tirar-se els trastos al cap que en escoltar al poble.
Per altra part si qui cal agrair els esforços del BLOC, que encara que infructuosos, han servit per menejar un poquet la consciencia dels altres.
Escriure tant de temps després te les seues avantatges, i es que no sols veus el proces de l'abans, paradigma del surrealisme, sinó també el del propi dia de l'Alardo i el del després, quan portes l'arma a netejar.
1.- L'arreplegada de la pólvora.
A la junta de Rams, com crec que ja vaig escriure al corresponent post, no es va fer cap comentari sobre la pólvora, però per tots els llocs corren rumors. Pareix que l'Associació a dit als Primers Trons que comuniquen als festers que sols podran retirar un kg, i que si volen dos (per si volen disparar matí i vesprada) que busquen un amic que els firme una autorització i que l'acompanye de fotocopia del carnet de conduir.
Primer problema, jo he demanat tres quilos i a mi ningú m'ha dit que he de fer per tal d'arreplegar-los. Li ho comente a Jordi Lazaro que hem diu que no em preocupe, que en cas de que no me'ls done ell pot aconseguir. No les tinc totes en mi.
Més rumors, pareix que si et pillen en més d'un quilo la multa pot ser considerable, especialment si duus més d'eixa quantitat al cotxe. Solució: Fer tres viatges a la Piscina. Clar, tenint en conter que un treballa i que hi ha sols un dia i mig per replegar-la la cosa es fa difícil.
Que fem? Eixa es la pregunta que es fa més d'un.
Arriba el dia i en eixir de cole, acompanyat del meu fill, enfile cap a la piscina per tal de veure com en meneja per allí la cosa. No més aparcar veig festers remugant per tot arreu. Sols es pot arreplegar un quilo de pólvora, encara que portes autorització, ja que al cotxe sols pot portar un kg. La gent va fent viatges i utilitzant tècniques de camuflatge per que no el reconega el Guàrdia Civil de la porta. Fins i tot un alcodiano arreplega 3 kg de la següent manera: El primer en roba de feina, el segon sols en camisa i el tercer en camiseta d'esport i ulleres de sol. Supose que el Guàrdia Civil pensarà que els alcoians estem bojos. De fet recorde en aquest moment la famosa frase d'Asterix: aquestos romans estan bojos!!
Jo arreplegue un kg en Jordi i no se que fer. En eixe moment apareixen Michel i Carmina. Ell pot fer dos viatges, i arreplegar el segon quilo, així que Carmina es fa passar per la meua dona i arreplega el segon kg. En queda un, què faig? M'arrisque i posant-me la caçadora (i suant la gota gorda), mentre Jordi es queda en Carmina, arreplegue el tercer quilo. Ara sols queda tindre sort i que no em paren al baixar. Javi Pereda tira davant. Bromes típiques del moment: si veus Guàrdia Civil em truques al mòbil. Això, i així que m'empaperen pel mòbil i no per la pólvora!!
No tenim problemes ni ell ni jo en arribar a casa en la pólvora, però si que tenim constància que als que arrepleguen en la mateixa impunitat un parell de quilos eixa vesprada i al matí següent està esperant-los la Guàrdia Civil per requisar-los la pólvora i posar-los un bon multot. Afany recaudatori? És molt possible. La gent està cabrejada i molesta, açò ens pareix una pressa de pel comunitària. I el problema no ha fet més que començar.
2.- El dia de l'Alardo
Un any més faig el que solc fer aquest dia, un dels millors moments de la Festa. M''alce després d'haver estat mig dormint des de l'hora de començ de les Guerrilles, esmorze suau i acabe de revisar que tinga la cantimplora en ordre i els pistons a les caixetes verdes de tota la vida (les noves no son còmodes per tal de passar els pistons a la butxaca del peto). Em pose el traje més vell, els manguitos més antics i el peto. Carregue el arcabús al muscle i a veure l'Estafeta. I al finalitzar aquesta, a sentir l'Ambaixada.
Fins aquí tot normal. Al mateix lloc de sempre, per davant del Calderón, el de sempre: Jordi i Adrián, José Juan, els meus pares... i en acabar continuem fins darrere del castell per calfar l'arcabús...
I ací tornen a començar els problemes: efectius de la Guàrdia Civil ens vigilen.
Òbviament no soc l'únic en portar dos quilos a la cantimplora, així que tots anem mirant-se de reüll. La Guàrdia Civil porta una bossa tipus portàtil al costat, que resulta ser una bascula (homologada es clar). El Primer Tro ens recomana seriositat i anar en molt de compte, encara que a ell li ha desaparegut la (obligatòria) manta ignifuga.
Com va comentar més d'un eixe dia, disparar així no val la pena, et sents un delinqüent, vas mirant per tot arreu, i, a més a més, corren rumors que hi ha Guàrdia Civil de paisà.
Això si, a la plaça ni un vigilant que la gent no fume.
Al dinar a la Filà continuen els rumors, especialment sobre la quantitat de les multes (fins 3000 €) i que ja han caigut diverses filaes.
El disparo de la vesprada (molt més lent que el del matí) reafirma les sensacions de que, en qualsevol moment, podem fer que abandonem el disparo. Corren rumors, que després es confirmaran, que els Maseros han entrat sense disparar a la Plaça.
La conclusió és prou lamentable, es confirmen les multes, la majoria per autèntics disbarats i imprudències i la sensació de que sols es vigila el disparo en Alcoi, ja que som els que més pólvora tirem, però a canvi els que menys accidents produïm, mentre que a altres pobles, que fan barbaritats, com la quantitat de pólvora és menor, no es preocupen tant.
3.- Els dies de després de Festes.
A raó de les denuncies i de les abundants queixes dels festers l'Associació dóna explicacions, vagues i sense trellat, com solen ser últimament, però dona la impressió que continuen sense posar-se a treballar per a solucionar-lo de cara al any que ve. I els polítics, com deia al principi, tampoc s'han posat les piles.
Jo, un any més, porte l'arcabús a netejar i m'emporte l'última sorpresa: Armas Climent em comenta que segurament tindrà que enviar l'arma a Irun per tal d'homologar-la, que la “broma” ens costarà uns 30 €. Este és el moment que encara no se res, però m'imagina que el final caldrà fer-ho. Jo al menys ho preferisc així. I si cal traure'm un permís d'armes també. El que siga per poder fer un bon Alardo, però per l'amor de Déu: deixeu-me disparar tranquil!!
PD: Aquest any en la Carta als Reis posaré que em deixen disparar tres quilos pel matí i un parell per la vesprada, que sinó no arribe a l'Església de S. Jordi

Entradetes varies i diverses:

Es curiós que en la distancia dels fets un sols recorde detalls, pot ser aquells més significatius, i deixe de banda uns altres que pot ser son aquells que al llarg dels anys es repeteixen.
Soc (i seré sempre) un enamorat de les entradetes. M'agrada la música i fer el cabo, i pot ser en aquestes circumstancien un es troba més relaxat i gaudeix més i millor d'aquest “assaig general” de la Festa.
Si, es podria dir que les entradetes son una espècie de assaig o de pre-estrena que serveix per mostrar la Festa al públic, per calfar motors i per sentir l'aplaudiment del públic. Per saludar coneguts i per retrobar sensacions un tant oblidades, que des d'octubre no sents. Supose que partim de la premissa que a tos ens agrada sentir-se protagonistes, centre d'alguna cosa, i en eixos moments encara que a xicoteta escala, no deixa de ser un avanç del que viurem, de com podem sentir-se a la Diana o a l'Entrada.
M'agrada per damunt de tot l'ambient que és crea al sopar d'abans, les converses amb músics, encetar el puret de cada mig any, les bromes de sempre, i les noves situacions que es creen any darrere d'any. I, perquè no dir-ho, de les noves converses al respecte de les il·lusions que comencen a envoltar els anys de càrrec. És com si una màquina que està totalment parada començara a engrasar-se, a posar-se a punt, a apuntar a alguna cosa. Ja es veurà el que passa, temps al temps...
Però anem al gra del post, què va passar a les entradetes d'enguany? Que ha passat de diferent?
En realitat poca cosa. La primera és que, contràriament als últims anys, hem tingut dos entradetes. El perquè es fàcil: l'any passat ens van donar el Premi a la Millor Filà del Bàndol Cristià, i a part del diploma acreditatiu que ho certifica, hi havia un gran premi: triar una segon entradeta. I encara que pot ser jo no compartisc el criteri utilitzat pel Primer Tro a l'hora de triar els dies i hores per les entradetes, la veritat es que el sistema per fer-les oficial (una debades, com sempre, i l'altra a escoti, però a un preu “popular”) em pareix fantàstic.
Un altre motiu de curiositat va ser la irrupció a mitjan entradeta d'un cotxe de la policia, que a modo de “estafeta” ens va fer apartar per dues vegades del carrer. I damunt la segon sols va se per posar la sirena per tal d'arribar al carrer La Cordeta. Per molt que els dies següents va intentar esbrinar quin era el tan urgent assumpte que els ocupava, no van haver referències ni en premsa ni en les emissores locals. Així i tot, aquesta situació no es nova en els Navarros. No sabria dir l'any, però crec recordar que va ser quan vam estrenar les boines roges, que també ens van dissoldre les forces de l'ordre públic. Recorde fins i tot els comentaris d'un dels Biosca (no recorde qui dels tres), sobre que, al parèixer l'Ertxaina, ens havien dissolt per si de cas.
Un altre tema que va donar joc va ser, una vegada més, el amic i cunyat meu. Si, un altra vegada Xavi.
El sopar va discórrer en bon ambient i sense massa coses que ressenyar, i l'entradeta també. En pocs cabos i bona música, en amics en l'esquadra que espere algun dia es decideixen a fer el cabo, i que gaudien de les seues primeres entradetes com a Navarros.
De sobte, Michel i Vicent desapareixen no més arribar a la plaça de S. Mauro. On estan aquestos? - es preguntem molts. La resposta és molt senzilla: fent les seues necessitats, que per a beure cal saber pixar! Quan tornen entren en l'esquadra a pressió, tots sabem que a l'entrada de S. Nicolau s'estreta el carrer, espentons, bromes i desgavell d'esquadra. Tots riem i ... on està Xavi?
Misteris de la natura... Però al final és va resoldre el misteri. Xavi s'havia cabrejat per el desgavell de l'esquadra i se'n havia anat on estaven Currillo i la resta. Per descomptat que ell ho va negar tot, però en paraules de algú: “pareixia Ratzinger acabat d'alçar!!!” Si es que no cal prendre's les coses tant seriosament... si en una entradeta les coses es desgavellen... doncs a gaudir i a riure... que la Festa també te moments per a descontrolar-se. De fet consisteix en açò, en passar-ho bé. Que moments per estar formals també hi han, per descomptat, però cal saber distingir-los clarament.
Per finalitzar una última reflexió, entradetes cal fer les justes, ni moltes ni poques... que si hi han moltes la gent no ix i si hi han poques ens quedem en ganes de més...

Nota aclaratòria

Se que no tinc una legió de lectors, però alguns si que tenen a bé el seguir les evolucions del meu Blog. Per aquestos una disculpa i una aclaració.
Se que he tardat molt en actualitzar i que queden pendent les festes, però de vegades el dia a dia pot més que el que un voldria fer.
Després de Festes ve una temporada complicada en el col·legi: Festes de la Primavera, avaluacions, notes... a aquestes coses cal afegir un curs complicat, en una successió de problemetes que, sumats tots ells, han fet que Miag i Juny hagen estat uns mesos tremendament complicats per mi.
Si a açò li afegim que a partir de que me'n vaig al Baradello em quede sense connexió a internet, les possibilitats d'avançar en el Blog és compliquen. Però vaig a intentar-ho, vaig a intentar escriure a ratets perduts i, en baixar a casa penjar-ho al Blog. Ah, i gracies als lectors habituals... que si tot va bé espere que vagen a més a partir de setembre...