Fa dos anys, en saber oficialment que era gloriero de l'hospital, vaig decidir que per la Glòria oficial calia ferme túnica, manguitos, capa, cinto i malles noves.
Les sabates les vaig estrenar en previsió que pogueren fer-me mal i el casc va passar la ITV en Santi per a la Gloria de l'Hospital.
Com que saps en un any d'antelació que vas a fer de gloriero, i sabent de l'eficàcia dels artesans d'aquest poble, vaig decidir anar prompte a parlar en Isabel, Maysa, per veure si ella podia fer-me tot el que em feia falta.
Per descomptat que no va haver cap problema i allà pel mes de juliol em vaig deixar encomanat tot el que feia falta menys les malles.
Al mes de novembre vaig passar per "Mallas Francés" per tal d'encomanar-les, més que res per si SS.MM. els Reis d'Orient tenien a bé regalar-me-les.
Satisfet i content vaig pensar que cap allà finals de febrer com a molt tendria el traje a casa. En febrer vaig arreplegar les malles i li les vaig portar a Isabel per que cosira la sobremanega. Broma cap ací, broma cap allà... a vorer si no ho tindre acabat per a la Glòria... Que no et preocupes... Bé, el que sol ser habitual en aquestos casos.
Per fi, cap a S. Josep tinc en traje en casa. Dies després me'l probe i ... que còmode, no pesa gens, però les manegues estan mal cosides. La sobremànega m'arriba quasi al canell i caben dos braços com el meu.
Tornada a veure a Isabel...
- Mira que açò està mal... que fem?
- No et preocupes, portam una malla teua i així que ho mire la modista.
- El dilluns la tens ací.
Passen els dies i jo sense saber res de la malla... Un dia Carolina de casualitat sent el contestador i descobrix que la malla ja està acabada.
Passe un altra vegada per Maysa, arreplegue malla i m'oblide d'ella. Segur que ja està bé.
Al cap d'un parell de dies em pose a preparar les coses per portar al C/ Sta. Rita, trac la malla i, SORPRESA!!, la malla no te cosit el borde de cuiro!!
A tot açò és Divendres Sant, així que fins dissabte matí, dia abans de la Glòria, no puc fer-me en Isabel.
A la fi, i com passa als contes de fades, tot acaba bé. A les deu i mitja, hora d'obertura del comerç, en deu minutets m'ho cusen, i cap a la filà a deixar el traje i els detallets per al dia següent.
Ja en tot preparat puc gaudir d'una cervesa en l'altre gloriero, el senyor Jordi Baudin, que també ha anat a deixar els seus “trastos” i en l'amic Currillo. I a preparar-se per al dia de demà... que segur que serà llarg i emocionant.
dilluns, 12 d’abril del 2010
dissabte, 10 d’abril del 2010
Desventures d'un Gloriero: A la recerca del Patxaran Perdut.
Pareix estrany començar una crònica d'una Gloria en la paraula “desventura”, però el que vaig a narrar a continuació es tot allò que m'ha passat abans d'un dia tan especial com el de la Gòria i que narraré en tindre un poc de temps per escriure.Comencem la història al mes d'octubre, quan després de diversos e-mails i contactes en productors de patxaran, des de Patxaran “La Navarra” es posen en contacte en mi per dir-me que si que és possible aconseguir miniatures de tan preuat licor.
Parle en un tal Mariano, representant de la marca per aquesta zona, que no sols em facilita la comanda, sinó que s'interessa per que és la Filà Navarros i diu que intentarà regalar uns mocadors per la mateixa.
Jo li dic que encara es prompte i que em fa falta per al més de març, que en passar Nadal seguim en contacte.
Passa Nadal, passa gener i no se res de Mariano, així que li truque per telefon i m'apareix una nova veu. Em diu que és Juan Carlos i que Mariano ja no treballa per la Navarra, però que no em preocupe, que farà les gestions i que com a Alcoi te distribuïdor no hi haurà cap problema. Però això de que no hi hauran problemes no te re a veure en el suplici des de febrer fins una setmana abans de la Glòria.
A finals de febrer em diu que el distribuïdor local es posarà en contacte en mi. Així ho fa i en diu que en una setmana el tinc ací. Tres dies després em truca per confirmar preu i que segurament el dilluns li arribarà.
Passa el dilluns, i el dimarts... i el divendres desesperat truque al magatzem: que no em preocupe que dilluns següent arriba.
Però de nou passa el dilluns i no se res del patxaran. Li truque a Juan Carlos i em diu que em contestarà en breu.
I vaja que em contesta: que “La Navarra” no fa enviaments de menys de una palet. Podeu imaginar la meua cara.
Però no et preocupes – em diu – que tenen que enviar un palet de vi a Gandia i si no hi ha cap problema m'ho carregaran allí.
A tot açò estem a 22 de març i em diu que el palet arribarà en un parell de dies i que ell me'l portarà a Alcoi la setmana següent, es a dir , tres o quatre dies abans de la Gloria.
– Ni parlar d'això, li dic jo, en quant arribe a Gandia m'ho dius i jo baixe a arreplegar-lo.
– Cap problema, com a molt dimecres - dijous està allí.
Òbviament ni dimecres ni dijous, al final el divendres 26 a les 13:30 hores en confirma que al patxaran està en Gandia.
Baixem Carolina i jo eixa mateixa vesprada a Gandia i trobem relativament fàcil el magatzem.
– Bona vesprada, venim a arreplegar el patxaran.
– El patxaran? Quin patxaran?
– Unes botelletes de miniatura.
– A, si... però, qui es vostè?
– Es que el paquet no va al meu no...
Trucada de nou a al representant, més complicacions i a la fi patxaran cap a casa.
Per rematar la història: menys mal que tinc a Michel que en temps record em va fer unes fantàstiques etiquetes que van estar pegades en temps record i el dissabte, poques hores abans de la Glòria, van ser depositades a la Filà.
Però no acaben ací les histories... pròximament un altre capítol de “Desventures d'un Gloriero”, aquesta vegada en un altre clàssic: On està el meu traje de Navarro?
dimecres, 7 d’abril del 2010
El trofeu Filaes
Un any més el Trofeu Filaes, el trofeu en més prestigi que es disputa a Alcoi, segons un mitjà de comunicació local, es disputa a Alcoi.
Ja se que és la millor data per disputar-lo, que al mig any seria impossible, però continue pensant que és tremendament perillós jugar-se el físic dues setmanes abans de Festes.
És per això que vaig deixar els esports en un alt risc de lesió, com el bàsquet, per un altre esport de risc: la petanca.
Encara que l'any passat ja vaig pertànyer a l'equip de petanca dels Navarros, no vaig poder debutar per una lesió a l'espatlla. Enguany si que vaig jugar la pimera mitja partida de la meua vida, en resultats catastròfics, per cert.
De totes formes, i gracies a Déu, als Navarros la necessitat de guanyar és més bé relativa i ningú (o gairebé ningú) s'enfada si perdem.
Però anem per parts. D'aquest any cal destacar la sorprenent victòria davant els Cordoneros, equip que juga a la lliga local,que pareix que és dels equips punters de la mateixa i que a la fi seria el Campió del Trofeu.
Utilitzant el llenguatge periodístic esportiu, gran sorpresa ja que, a més de no ser els Navarros un equip “profesional”, tampoc contaven en eixe moment en l'equip teòricament titular. Una gran actuació sortint des de la banqueta de Jordi E., amb Julian Camarasa de “pegador” i Juanjo d'arrimador. Abans els titulars, comandats per Roberto, no havien pogut derrotar als Ligeros, però s'havien desfet, amb l'ajuda de l'amic Currillo i de Javier, d'una incomoda (i bufà, a pesar de l'hora) Filà Llana.
Ara pertoca reflexió, al Trofeu Filaes hi ha tres tipus d'equips: els professionals que volen guanyar per damunt de tot, els que van a passar-s'ho bé sense importar el resultat, però en intenció de guanyar alguna partida, i els que únicament van a beure com a descosits.
Si l'enfrontament es dóna entre els del segon tipus i la resta, no solen haver-hi problemes, però si s'enfronten els del primer tipus i el dels últims, especialment si els primers estan jugant-se alguna cosa, la partida pot acabar malament. Llana i Cordó quasi arriben a les mans per culpa principalment de l'actitud dels Llaneros i, per lo que es contava al dia següent, algun equip va acabar llançant-se les boles, i no per terra precisament.
La resta del nostre trofeu, un any més, entre la il·lusió de poder-se classificar, i el perdre la partida decisiva contra el Judios. L'última partida, contra els aragonesos i sense cap possibilitat de classificar-se, com ja he dit abans, un desastre.
En mig de tot açò, bon ambient, esmorzar al Poli i dinar a la Filà. I es que és el que te aquest Trofeu per a mi: el més importat és l'ambientet i passar-s'ho el millor possible, en herbero per a començar, cervesa per esmorzar i cafè per a dinar... i l'any que ve... més. I això que ja no som ni ombra del que eream!!
Ja se que és la millor data per disputar-lo, que al mig any seria impossible, però continue pensant que és tremendament perillós jugar-se el físic dues setmanes abans de Festes.
És per això que vaig deixar els esports en un alt risc de lesió, com el bàsquet, per un altre esport de risc: la petanca.
Encara que l'any passat ja vaig pertànyer a l'equip de petanca dels Navarros, no vaig poder debutar per una lesió a l'espatlla. Enguany si que vaig jugar la pimera mitja partida de la meua vida, en resultats catastròfics, per cert.
De totes formes, i gracies a Déu, als Navarros la necessitat de guanyar és més bé relativa i ningú (o gairebé ningú) s'enfada si perdem.
Però anem per parts. D'aquest any cal destacar la sorprenent victòria davant els Cordoneros, equip que juga a la lliga local,que pareix que és dels equips punters de la mateixa i que a la fi seria el Campió del Trofeu.
Utilitzant el llenguatge periodístic esportiu, gran sorpresa ja que, a més de no ser els Navarros un equip “profesional”, tampoc contaven en eixe moment en l'equip teòricament titular. Una gran actuació sortint des de la banqueta de Jordi E., amb Julian Camarasa de “pegador” i Juanjo d'arrimador. Abans els titulars, comandats per Roberto, no havien pogut derrotar als Ligeros, però s'havien desfet, amb l'ajuda de l'amic Currillo i de Javier, d'una incomoda (i bufà, a pesar de l'hora) Filà Llana.
Ara pertoca reflexió, al Trofeu Filaes hi ha tres tipus d'equips: els professionals que volen guanyar per damunt de tot, els que van a passar-s'ho bé sense importar el resultat, però en intenció de guanyar alguna partida, i els que únicament van a beure com a descosits.
Si l'enfrontament es dóna entre els del segon tipus i la resta, no solen haver-hi problemes, però si s'enfronten els del primer tipus i el dels últims, especialment si els primers estan jugant-se alguna cosa, la partida pot acabar malament. Llana i Cordó quasi arriben a les mans per culpa principalment de l'actitud dels Llaneros i, per lo que es contava al dia següent, algun equip va acabar llançant-se les boles, i no per terra precisament.
La resta del nostre trofeu, un any més, entre la il·lusió de poder-se classificar, i el perdre la partida decisiva contra el Judios. L'última partida, contra els aragonesos i sense cap possibilitat de classificar-se, com ja he dit abans, un desastre.
En mig de tot açò, bon ambient, esmorzar al Poli i dinar a la Filà. I es que és el que te aquest Trofeu per a mi: el més importat és l'ambientet i passar-s'ho el millor possible, en herbero per a començar, cervesa per esmorzar i cafè per a dinar... i l'any que ve... més. I això que ja no som ni ombra del que eream!!
dissabte, 3 d’abril del 2010
El dinar des frares
Hi ha coses inherents a la Festa en general i d'altes pròpies de cada Filà.
Hi ha filaes que funcionen per montepios, altres per penyes i d'altres que, com la nostra, no hi ha cap organització clara.
Així i tot, si que hi ha dos penyes a la filà, que encara que no influeixen al funcionament de la mateixa, si que es fan presents en moment determinats.
Una és el montepio dels festerets, que formen part del grup de l'anterior Alferes, i que habitualment sols es sabia d'ells en festes, bé perquè demanaven una entradeta, bé perquè organitzen la participació de la Filà a la retreta.
L'altra Penya, la dels Frares, te més història. Fa un poc més de 25 anys un grup de festers, en xiquets xicotets, van decidir fer el que ara va a anomenar-se una “roponà”. Van tindre la genial idea de vestir-se de frares i llogar dos burretes, pujar damunt d'elles a dos xicotets navarros, que ara ja estan un poc més crescudets, i nomenar un “Pare Prior”, l'amic Ernesto, per dirigir convenientment la congregació.
Actualment la Penya ha crescut, Juan i Jordi, els dos xiquets Navarros de fa veintipico anys ja trauen xiquets a l'entrada i, un any d'aquestos, tindrem que plantejar-se repetir l'experiència i traure-los, damunt de burretes, en una nova versió dels frares.
Jo vaig tindre la sort de ser acollit per aquesta fantàstica gent fa molts anys, si no recorde mal, el mateix any que vaig creuar als Navarros, de la qual cosa sempre estaré agraït. Des d'eixe moment en que em vaig convertir en “novicio” he estat un més de la Penya i en ells he compartit actes e il·lusions, esquadres i fins i tot una Capitania en un del frares com a Capità. I per molts anys que siga endavant...
Respecte al dinar d'enguany, sols remarcar que, apart del bon ambient que sols haver, vam tindre una interessant conversa amb el “novicio” Sergio (Cap de música de la Banda de Beniatjar) sobre les diferents peces que podíem utilitzar per arrancar l'entrada de cristians, arribant a dues conclusions: que som molt clàssics en els nostres gustos (o que ja fa anys que no es fan marxes cristianes com Déu mana) i que les possibilitats queden reduïdes a tres peces: Tino Herrera (descartada per no tindre el corresponent permís de la Filà Cids, que es la “propietària”), Als Cristians (peça triada per l'arrancà) i El Barranc del Sinc (per deixar descansar al pobre Ambaixador Cristià, i que no se perquè acabarà sonant a l'entrada).
Hi ha filaes que funcionen per montepios, altres per penyes i d'altres que, com la nostra, no hi ha cap organització clara.
Així i tot, si que hi ha dos penyes a la filà, que encara que no influeixen al funcionament de la mateixa, si que es fan presents en moment determinats.
Una és el montepio dels festerets, que formen part del grup de l'anterior Alferes, i que habitualment sols es sabia d'ells en festes, bé perquè demanaven una entradeta, bé perquè organitzen la participació de la Filà a la retreta.
L'altra Penya, la dels Frares, te més història. Fa un poc més de 25 anys un grup de festers, en xiquets xicotets, van decidir fer el que ara va a anomenar-se una “roponà”. Van tindre la genial idea de vestir-se de frares i llogar dos burretes, pujar damunt d'elles a dos xicotets navarros, que ara ja estan un poc més crescudets, i nomenar un “Pare Prior”, l'amic Ernesto, per dirigir convenientment la congregació.
Actualment la Penya ha crescut, Juan i Jordi, els dos xiquets Navarros de fa veintipico anys ja trauen xiquets a l'entrada i, un any d'aquestos, tindrem que plantejar-se repetir l'experiència i traure-los, damunt de burretes, en una nova versió dels frares.
Jo vaig tindre la sort de ser acollit per aquesta fantàstica gent fa molts anys, si no recorde mal, el mateix any que vaig creuar als Navarros, de la qual cosa sempre estaré agraït. Des d'eixe moment en que em vaig convertir en “novicio” he estat un més de la Penya i en ells he compartit actes e il·lusions, esquadres i fins i tot una Capitania en un del frares com a Capità. I per molts anys que siga endavant...
Respecte al dinar d'enguany, sols remarcar que, apart del bon ambient que sols haver, vam tindre una interessant conversa amb el “novicio” Sergio (Cap de música de la Banda de Beniatjar) sobre les diferents peces que podíem utilitzar per arrancar l'entrada de cristians, arribant a dues conclusions: que som molt clàssics en els nostres gustos (o que ja fa anys que no es fan marxes cristianes com Déu mana) i que les possibilitats queden reduïdes a tres peces: Tino Herrera (descartada per no tindre el corresponent permís de la Filà Cids, que es la “propietària”), Als Cristians (peça triada per l'arrancà) i El Barranc del Sinc (per deixar descansar al pobre Ambaixador Cristià, i que no se perquè acabarà sonant a l'entrada).
dimarts, 30 de març del 2010
Sobre litúrgies (II)
Quan arriba el mes d'Abril sorgeix entre els alcoians una estranya costum, que religiosament es complix bàsicament dia a dia, i que a més a més enguany jo he avançat de manera especial.
És un fet que, potser, també es fa a qualsevol lloc del mon, diuen que de manera habitual als ascensors pel matí, i al que quasi ningú i dóna cap importància, però a Alcoi adquireix quotes espectaculars de popularitat.
Si, ho heu endevinat, estic parlant del TEMPS. Eixe fenomen meteorològic que ens porta de cap un mes a l'any, que ens fa tindre torticolis de tant mirar al cel cada vegada que eixim al carrer, que ens fa mirar sense descans la “veleta “ de Sta. Maria per esbrinar d'on bufa el vent (i això que pareix que fa anys que està fixa i no gira), que ens fa fans incondicionals de l'home (o dona) del temps de totes les cadenes de tv que pilla el nostre fantàstic receptor de TDT, i per últim, que fa que els que vivim pegats a un ordinador, tinguem com a página d'inici una web també relacionada en el temps.
Podríem escriure pàgines i pàgines sobre refranys i frases fetes que fan referència al tems en abril, sobre supersticions relatives a assumptes tan diversos con la tradicional banyà del Castell de Festes (que dic jo, no podrien arruixar-lo en una manega i prou?), però no ho faré, prou nervi tinc ja pensant en el dia que farà el pròxim 4 d'Abril (dia de la Glòria) i els dies de la Trilogia, per no pensar en les dos entradetes i en el dia de la Processó del Trasllat. Un malviure permanent... El que si que faré és penjar al blog les previsions diàries i així podrem comprovar, un any més, com no encerten cap o com un dia marca neu i al següent la previsió és de 40º a l'ombra...
I per l'Amor de Deu... que no ens ploga...
Previsió de Weather.com del dilluns 29 de Març de 2010
Previsió de Weather.com del dimarts 30 de Març de 2010
Previsió de Weather.com del dijous 1 d'abril de 2010
Previsió de Weather.com del divendres 2 d'abril de 2010
Previsió de Weather.com del dissabte 3 d'abril de 2010
És un fet que, potser, també es fa a qualsevol lloc del mon, diuen que de manera habitual als ascensors pel matí, i al que quasi ningú i dóna cap importància, però a Alcoi adquireix quotes espectaculars de popularitat.
Si, ho heu endevinat, estic parlant del TEMPS. Eixe fenomen meteorològic que ens porta de cap un mes a l'any, que ens fa tindre torticolis de tant mirar al cel cada vegada que eixim al carrer, que ens fa mirar sense descans la “veleta “ de Sta. Maria per esbrinar d'on bufa el vent (i això que pareix que fa anys que està fixa i no gira), que ens fa fans incondicionals de l'home (o dona) del temps de totes les cadenes de tv que pilla el nostre fantàstic receptor de TDT, i per últim, que fa que els que vivim pegats a un ordinador, tinguem com a página d'inici una web també relacionada en el temps.
Podríem escriure pàgines i pàgines sobre refranys i frases fetes que fan referència al tems en abril, sobre supersticions relatives a assumptes tan diversos con la tradicional banyà del Castell de Festes (que dic jo, no podrien arruixar-lo en una manega i prou?), però no ho faré, prou nervi tinc ja pensant en el dia que farà el pròxim 4 d'Abril (dia de la Glòria) i els dies de la Trilogia, per no pensar en les dos entradetes i en el dia de la Processó del Trasllat. Un malviure permanent... El que si que faré és penjar al blog les previsions diàries i així podrem comprovar, un any més, com no encerten cap o com un dia marca neu i al següent la previsió és de 40º a l'ombra...
I per l'Amor de Deu... que no ens ploga...
Previsió de Weather.com del dilluns 29 de Març de 2010Previsió de Weather.com del dimarts 30 de Març de 2010
Previsió de Weather.com del dijous 1 d'abril de 2010
Previsió de Weather.com del divendres 2 d'abril de 2010
Previsió de Weather.com del dissabte 3 d'abril de 2010dilluns, 29 de març del 2010
La Junta de Rams
Com bé he comentat al post anterior, fer una Junta de Rams el diumenge de Rams, és per als que tenim fills un autèntic problema.
És dia de beneir la Palma, de mudar bé als xiquets, de fer fotos a la Glorieta (a que si, Jordi?), de fer-se una cerveseta si fa bon sol a qualsevol terrassa... mil coses que pots fer en la familia i que per descomptat no inclouen el tindre junta.
Si, ja se que és un contrasentit, si es diu Junta de Rams es deu fer Diumenge de Rams. Però no recorde cap feta eixe dia. A més a més, a part dels motius familiars esmentats abans, és el dia de l'últim Concert d'Exaltació a la Música Festera, el de la Primitiva, al que un bon grapat de Navarros tenen costum d'assistir, i en el que, enguany, s'entregava a la Societat Musical Beniatjarense el primi que la reconeix com a Millor Banda en la desfilada del Dia dels Músics de l'any 2009.
Per anar tancant temes i obrint de nous. L'explicació de perquè es fa diumenge: no hi ha cap convincent, que ja he comentat al post de l'ensaio de març es podia haver fer el dissabte sobre les 19 h.
Un primer error greu de la Junta, no assistir el Primer o el Darrer Tro a dita entrega del premi a la nostra banda. I això sense llevar-li gens d'importància i rellevància al representant de la Filà a aquest acte, l'amic Juan Santacreu, però que no deixa de ser un vocal de la Junta, i no un dels seus màxims representants.
Continuant en el que va ser la Junta crec que la paraula que millor defineix el matí es DESCONTROL.
Van haver multitud d'errades, desconcert en passar llista, dianes i carbonatos que saltaven d'ací cap allà, dianes de dotze individuos i falta de direcció de la mateixa per part del Primer Tro, al que pareixia que el canvi d'hora l'havia afectat tremendament.
Per rematar la junta un altre assumpte surrealista: el tema del sergent infantil. Ja he comentat aquest tema en entrades anteriors. Jo estava indignat en contra de les decisions preses per la Associació de S. Jordi, en contra de fer l'ensaio del Glorierets i de mig món més. El primer Tro va llegir la carta remesa per la Filà, que em va semblar fantàstica, i la deplorable resposta del Senyor President. La meua indignació creixia per moments mentre sentia a alguns festers, curiosament del grup del pare del xiquet, que demanaven sang: una carta extremadament dura en contra de la Associació i que es publique en premsa! De sobte demana la paraula Luis Lazaro, ex-primer tro, que ens deixa a tots en la boca oberta: ell era conscient de que el càrrec era per un any, i el pare del xiquet també, la Filà no te raó. Tots es quedem callats, el tema es tanca sense més repliques, ja que son innecessàries.
La meua pregunta és: aleshores, per a què tant de enrenou? No ho sabia l'actual primer tro (recordar que era el darrer tro l'any anterior)? Si ho sabia el pare, perquè propicia que continue el tema? No se, alguna cosa rara ha passat, per part de l'Associació i per part del pare. En fi... un altra cosa a sumar al problemes que ens perseguixen des de fa anys.
Per completar els disbarats, parlant avui en Esteban Arques em sorgeix un dubte: quants quilos de pólvora en toque? En teoria dispare matí i vesprada, durien de ser 4, però pareix que sols en puc arreplegar 2. Si tinc que arreplegar eixos dos, serà el primer any que no dispararé per la vesprada... perquè no tinc ni per acabar el matí. I el pitjor és que a la junta ni es va explicar, ni es van llegir les recomanacions de l'Associació, ni res de res. Anirem sobre la marxa i que siga el que S. Jordi vulga.
Entrant en coses més positives, quasi tots els amics tenen acte: uns carbonato, altres diana i, junt en mi, fan esquadra Ximo, els Juarez i el reaparegut Jordi Constans. Sols un punt en contra: el pobre de Jordi Verdú, que es va quedar sols a 1 pas de fer també esquadra en nosaltres. La pròxima vegada serà... Molts ánims.
I per més alegria, i com bé deia ell, unint una vegada més els nostres destins, Jordi Baudín, Gloriero de l'Hospital.
Jordi a gaudir de l'experiència i l'any que ve al carrer!
I ara en poder continuarem la història en un altra entrada referida al típic dinar de Diumenge de Rams de la Penya dels Frares.
És dia de beneir la Palma, de mudar bé als xiquets, de fer fotos a la Glorieta (a que si, Jordi?), de fer-se una cerveseta si fa bon sol a qualsevol terrassa... mil coses que pots fer en la familia i que per descomptat no inclouen el tindre junta.
Si, ja se que és un contrasentit, si es diu Junta de Rams es deu fer Diumenge de Rams. Però no recorde cap feta eixe dia. A més a més, a part dels motius familiars esmentats abans, és el dia de l'últim Concert d'Exaltació a la Música Festera, el de la Primitiva, al que un bon grapat de Navarros tenen costum d'assistir, i en el que, enguany, s'entregava a la Societat Musical Beniatjarense el primi que la reconeix com a Millor Banda en la desfilada del Dia dels Músics de l'any 2009.
Per anar tancant temes i obrint de nous. L'explicació de perquè es fa diumenge: no hi ha cap convincent, que ja he comentat al post de l'ensaio de març es podia haver fer el dissabte sobre les 19 h.
Un primer error greu de la Junta, no assistir el Primer o el Darrer Tro a dita entrega del premi a la nostra banda. I això sense llevar-li gens d'importància i rellevància al representant de la Filà a aquest acte, l'amic Juan Santacreu, però que no deixa de ser un vocal de la Junta, i no un dels seus màxims representants.
Continuant en el que va ser la Junta crec que la paraula que millor defineix el matí es DESCONTROL.
Van haver multitud d'errades, desconcert en passar llista, dianes i carbonatos que saltaven d'ací cap allà, dianes de dotze individuos i falta de direcció de la mateixa per part del Primer Tro, al que pareixia que el canvi d'hora l'havia afectat tremendament.
Per rematar la junta un altre assumpte surrealista: el tema del sergent infantil. Ja he comentat aquest tema en entrades anteriors. Jo estava indignat en contra de les decisions preses per la Associació de S. Jordi, en contra de fer l'ensaio del Glorierets i de mig món més. El primer Tro va llegir la carta remesa per la Filà, que em va semblar fantàstica, i la deplorable resposta del Senyor President. La meua indignació creixia per moments mentre sentia a alguns festers, curiosament del grup del pare del xiquet, que demanaven sang: una carta extremadament dura en contra de la Associació i que es publique en premsa! De sobte demana la paraula Luis Lazaro, ex-primer tro, que ens deixa a tots en la boca oberta: ell era conscient de que el càrrec era per un any, i el pare del xiquet també, la Filà no te raó. Tots es quedem callats, el tema es tanca sense més repliques, ja que son innecessàries.
La meua pregunta és: aleshores, per a què tant de enrenou? No ho sabia l'actual primer tro (recordar que era el darrer tro l'any anterior)? Si ho sabia el pare, perquè propicia que continue el tema? No se, alguna cosa rara ha passat, per part de l'Associació i per part del pare. En fi... un altra cosa a sumar al problemes que ens perseguixen des de fa anys.
Per completar els disbarats, parlant avui en Esteban Arques em sorgeix un dubte: quants quilos de pólvora en toque? En teoria dispare matí i vesprada, durien de ser 4, però pareix que sols en puc arreplegar 2. Si tinc que arreplegar eixos dos, serà el primer any que no dispararé per la vesprada... perquè no tinc ni per acabar el matí. I el pitjor és que a la junta ni es va explicar, ni es van llegir les recomanacions de l'Associació, ni res de res. Anirem sobre la marxa i que siga el que S. Jordi vulga.
Entrant en coses més positives, quasi tots els amics tenen acte: uns carbonato, altres diana i, junt en mi, fan esquadra Ximo, els Juarez i el reaparegut Jordi Constans. Sols un punt en contra: el pobre de Jordi Verdú, que es va quedar sols a 1 pas de fer també esquadra en nosaltres. La pròxima vegada serà... Molts ánims.
I per més alegria, i com bé deia ell, unint una vegada més els nostres destins, Jordi Baudín, Gloriero de l'Hospital.
Jordi a gaudir de l'experiència i l'any que ve al carrer!
I ara en poder continuarem la història en un altra entrada referida al típic dinar de Diumenge de Rams de la Penya dels Frares.
L'Ensaio de Març
L'ensaio de març te una gran peculiaritat sobre els demés ensaios de l'any: és l'últim abans de festes, i per tant el fa especial. Tots tenim ganes de festa, apeteix xarrar de dinars, sopars, berenars, esmorzars, trofeu filaes... De fet pareix que sols parlem de menjar i beure, però no es així, per sort també es parla de festa, de Dianes i Esquadres, de si disparem o no (que com ve sent habitual és que la majoria si) i, últimament, de fets relacionats en la màxima autoritat festera.Per això contem en l'inestimable ajuda del Majoral Remugó que va posant-nos al dia dels últims “cotilleos” festers i del Directiu de la casa, que ens dona explicacions (pobriu!!) de com s'ho fa la junta per aclarir-se.
En aquest ensaio hi havia tema calentet, el de la junta de Rams en diumenge a les 12. La veritat és que continue sense entendre perquè no es va fer dissabte, encara que fora a les 19 h. per culpa de l'ensaio del Glorierets (si, eixe ensaio que és va dir que per descomptat que no es faria a la Filà per l'agravi fet al sergentet infantil). Jordi ens va donar les raon pertinents, i tan amics.
I es que cal diferenciar quan parles en algú com amic i quan com a directiu i per suposat que cal saber (i els que hem estat en directiva de la Filà ho tenim molt clar) que la Directiva sempre fa el que creu més convenient per a tots.
Un però: pareix que últimament el més convenient per la Filà és el més convenient per a cert grup de gent. És un defecte que pot ser tinguen totes les directives, inconscientment afavorir al seu grup d'edat, però cal tenir content a tothom. Com deia el famós anunci de Coca-Cola (sense cafè licor pel mig): “Para los altos, para los bajos, para lo jovenes, para los jubilados, para los que tiene hijos y para los que algún día los tendran, para los que les gusta L'Ambaixador Cristià i Aralk y para los que les gusta Al·leluia y Fontinens... para todos...”
I posar una junta el Diumenge de Rams, en benediccions de Palma pel mig, en un concert clàssic, com és el de la Primitiva, és perjudicar a molta gent.
Per rematar l'ensaio una anècdota: comentava un convidat del amics Michel i Vicent, que el local molt bé, que la música en directe, molt bé, que el menjar i beure fantàstic, però que on estaven les dones. Bé, no em faré pesat en les conseqüències de tenir dones a les filaes, però si que li vaig comentar que a aquest ensaio solen aparèixer algunes dones, de les que van ben arregladetes, jovenetes i polides, i és va complir. Una vegada més allí estaven eixes xiques, i és preguntareu, què feien per la filà dos xicones d'eixe tipus? Molt fàcil: repartir publicitat d'un “garito” de la zona de marxa.Últim ensaio passat i a donar el tret de sortida al mes més intens de l'any: el mes d'Abril.
diumenge, 14 de març del 2010
Sobre litúrgies (I)
Encara que de vegades el pas dels anys fan que un no se n'adone de les coses com abans, aquestes dates, a poc menys d'un mes vista de festes, em porten records i sensacions.
La festa, com bé ha dit sempre l'amic Adrian, te les seues litúrgies, les seues costums, i no sols en els actes de la trilogia, sinó també en el dia a dia del que es considera fester.
Aquesta setmana, a classe, he donat el tema de les festes populars a l'assignatura de valencià. Òbviament parla de Falles i Magdalena, però també ix una xicoteta foto d'una esquadreta de xiquets, crec recordar que de la Llana, en la qual cosa vaig aprofitar per parlar de totes les festes de la comunitat, fent més referencies a les de la comarca.
A una de les definicions del llibre eixia la paraula “fester” referint-se a la mateixa com a persona que organitza les festes de un poble. Algun xiquet, dels més espavilats i Alcodianet, va preguntar que si ací en Alcoi ser fester no era un altra cosa. Per descomptat que li vaig contestar que si, que a Alcoi Fester és el que participa a les festes. I mentalment vaig pensar, el que participa? Que es participar? Eixir als actes? O més bé un altra cosa, més bé viure i conviure en la Festa quasi tot l'any? Creure en la Festa i en S. Jordi o tenint-lo en un raconet com a excusa de fer-li la festa?
La veritat és que jo tinc molt clara quina és la meua, però cada dia veig que en son menys els que pensen així.
I perquè aquest rotllo? Per contar un altre record que enguany se m'ha fet més present.
Recorde els primers anys de eixir als Navarros, especialment el primer, com per aquestes dates ma mare deia de traure la caixa amb tot el traje per comprovar que tot estiguera en ordre. Recorde fins i tot l'olor del cuiro, la túnica deixada curosament al llit que no gastàvem a la meu habitació, els metalls nets i, anys després, acompanyant el meu traje, la faixa de Cordonero, turbant i ploma del meu germà.
A més a més, molts dels que em coneixen saben que, per a mi, fins i tot la caixa de guardar el traje te història, perquè és la mateixa en la que el meu avi Eduardo guardava el de Vasco, fabricada per ell mateix a la seua fusteria del carrer Sta. Rita.
Enguany, amb açò de ser gloriero, he recuperat alguna d'aquestes sensacions: el traje nou preparat per a provar-me'l, la il·lusió de fer alguna cosa nova en la Festa, el retrobament, si més no, amb aquesta liturgia un tant abandonada els darrers anys, de preparar disseny complet (i de fil de a vint) per poder estrenar-lo a festes. I més que a Festes a la Gloria, acte únic i que sols es fa una vegada a la vida... Però això jo ho contaré més avant.
(Ja se que una porta no és un bon penjador... però no cap en cap armari)
Per cert, actualitze el calendari amb l'ensaio de març i la junta de Rams.
La festa, com bé ha dit sempre l'amic Adrian, te les seues litúrgies, les seues costums, i no sols en els actes de la trilogia, sinó també en el dia a dia del que es considera fester.
Aquesta setmana, a classe, he donat el tema de les festes populars a l'assignatura de valencià. Òbviament parla de Falles i Magdalena, però també ix una xicoteta foto d'una esquadreta de xiquets, crec recordar que de la Llana, en la qual cosa vaig aprofitar per parlar de totes les festes de la comunitat, fent més referencies a les de la comarca.
A una de les definicions del llibre eixia la paraula “fester” referint-se a la mateixa com a persona que organitza les festes de un poble. Algun xiquet, dels més espavilats i Alcodianet, va preguntar que si ací en Alcoi ser fester no era un altra cosa. Per descomptat que li vaig contestar que si, que a Alcoi Fester és el que participa a les festes. I mentalment vaig pensar, el que participa? Que es participar? Eixir als actes? O més bé un altra cosa, més bé viure i conviure en la Festa quasi tot l'any? Creure en la Festa i en S. Jordi o tenint-lo en un raconet com a excusa de fer-li la festa?
La veritat és que jo tinc molt clara quina és la meua, però cada dia veig que en son menys els que pensen així.
I perquè aquest rotllo? Per contar un altre record que enguany se m'ha fet més present.Recorde els primers anys de eixir als Navarros, especialment el primer, com per aquestes dates ma mare deia de traure la caixa amb tot el traje per comprovar que tot estiguera en ordre. Recorde fins i tot l'olor del cuiro, la túnica deixada curosament al llit que no gastàvem a la meu habitació, els metalls nets i, anys després, acompanyant el meu traje, la faixa de Cordonero, turbant i ploma del meu germà.
A més a més, molts dels que em coneixen saben que, per a mi, fins i tot la caixa de guardar el traje te història, perquè és la mateixa en la que el meu avi Eduardo guardava el de Vasco, fabricada per ell mateix a la seua fusteria del carrer Sta. Rita.
Enguany, amb açò de ser gloriero, he recuperat alguna d'aquestes sensacions: el traje nou preparat per a provar-me'l, la il·lusió de fer alguna cosa nova en la Festa, el retrobament, si més no, amb aquesta liturgia un tant abandonada els darrers anys, de preparar disseny complet (i de fil de a vint) per poder estrenar-lo a festes. I més que a Festes a la Gloria, acte únic i que sols es fa una vegada a la vida... Però això jo ho contaré més avant.
(Ja se que una porta no és un bon penjador... però no cap en cap armari)
Per cert, actualitze el calendari amb l'ensaio de març i la junta de Rams.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)