Sobre litúrgies (I)

Encara que de vegades el pas dels anys fan que un no se n'adone de les coses com abans, aquestes dates, a poc menys d'un mes vista de festes, em porten records i sensacions.
La festa, com bé ha dit sempre l'amic Adrian, te les seues litúrgies, les seues costums, i no sols en els actes de la trilogia, sinó també en el dia a dia del que es considera fester.
Aquesta setmana, a classe, he donat el tema de les festes populars a l'assignatura de valencià. Òbviament parla de Falles i Magdalena, però també ix una xicoteta foto d'una esquadreta de xiquets, crec recordar que de la Llana, en la qual cosa vaig aprofitar per parlar de totes les festes de la comunitat, fent més referencies a les de la comarca.
A una de les definicions del llibre eixia la paraula “fester” referint-se a la mateixa com a persona que organitza les festes de un poble. Algun xiquet, dels més espavilats i Alcodianet, va preguntar que si ací en Alcoi ser fester no era un altra cosa. Per descomptat que li vaig contestar que si, que a Alcoi Fester és el que participa a les festes. I mentalment vaig pensar, el que participa? Que es participar? Eixir als actes? O més bé un altra cosa, més bé viure i conviure en la Festa quasi tot l'any? Creure en la Festa i en S. Jordi o tenint-lo en un raconet com a excusa de fer-li la festa?
La veritat és que jo tinc molt clara quina és la meua, però cada dia veig que en son menys els que pensen així.
I perquè aquest rotllo? Per contar un altre record que enguany se m'ha fet més present.
Recorde els primers anys de eixir als Navarros, especialment el primer, com per aquestes dates ma mare deia de traure la caixa amb tot el traje per comprovar que tot estiguera en ordre. Recorde fins i tot l'olor del cuiro, la túnica deixada curosament al llit que no gastàvem a la meu habitació, els metalls nets i, anys després, acompanyant el meu traje, la faixa de Cordonero, turbant i ploma del meu germà.
A més a més, molts dels que em coneixen saben que, per a mi, fins i tot la caixa de guardar el traje te història, perquè és la mateixa en la que el meu avi Eduardo guardava el de Vasco, fabricada per ell mateix a la seua fusteria del carrer Sta. Rita.
Enguany, amb açò de ser gloriero, he recuperat alguna d'aquestes sensacions: el traje nou preparat per a provar-me'l, la il·lusió de fer alguna cosa nova en la Festa, el retrobament, si més no, amb aquesta liturgia un tant abandonada els darrers anys, de preparar disseny complet (i de fil de a vint) per poder estrenar-lo a festes. I més que a Festes a la Gloria, acte únic i que sols es fa una vegada a la vida... Però això jo ho contaré més avant.
(Ja se que una porta no és un bon penjador... però no cap en cap armari)
Per cert, actualitze el calendari amb l'ensaio de març i la junta de Rams.