L'ensaio de Febrer

El Majoral Remugó (no sense raó) m'ha bonegat i recordat que no he escrit res de l'ensaio de febrer.
Tot te un perquè: en primer lloc perquè estic a finals d'avaluació i vaig de cul corregint exàmens, el segon i més important, perquè va ser un ensaio un tant intranscendent.
Com sol ser habitual als últims ensaios, bona assistència de gent, el menjar prou acceptable (a destacar la copa de xocolata blanca de les postres) i la música molt bé.
O al menys això pense jo, perquè pareix ser, segons ens va dir un pardalet, que hi havia un considerable “cabreo” entre els directius per les composicions interpretades.
Val, reconec que tocar “Al·leluia” al final de l'ensaio és un suïcidi, però ja seria hora de que la directiva (aquesta i la que siga) es done conter que cal tenir content a tot el món. I si jo no em quixe de sentir repetidament composicions com L'Ambaixador Cristià, Creu Daurada, Ragón Falez i similars (amb tots els meus respetes cap aquestes composicions i als que els agraden), espere també certa comprensió en les peces que a mi, i a altres, ens agraden.


Cercar l'equilibri és complicat i tenir a tothom content quasi impossible, però la veritat és que, després de molts anys d'observar el comportament de la meua Filà, he arribat a la conclusió de que sols es fa cas als que es queixen de tot.
Si intentes ser respectuós, buscar el consens, entendre als demés, l'únic que aconsegueixes és que els altres fagen el que els ve en gana i tu continues tragant.
No se si la solució serà començar a fer-se remugó... alguns ja han començat.
Un altra cosa destacable va ser el tipus de conversa: quin número tens? Tu creus que tindré esquadra? M'han dit que aquest grupet va a demanar-la... I coses d'aquest estil, es nota que s'acosten les festes i tots comencem a pensar en elles. Jo ho tinc clar, Esquadra i, si no passa res, cabo arrancada. Sols un dubte: (si, ja ho sé, no tinc collons) encara no se en que arrancaré.
A l'ensaio de març supose que em tindré que decidir...


PD: El dia 28 de febrer vaig assistir a l'estrena d'un nou pas-doble: “De fusta a metall” de Francisco Valor. En reafirme en qüestions musicals, com a pas-doble dels bons, els de fa 100 anys.
A primera vista (o oïda) no m'ha agradat, al menys com a pas-doble, si de cas com a marxa, per una cercavila, per un acompanyament, però no per la funció que deuria desenvolupar. Igual sentint-lo moltes vegades....
PD2: Posse fotos una vegada més estretes del Facebook de Jordi V., al que tindrem que canviar-li el nom pel de Solroca.