El dia de Sant Jordi: Després de la Processó de la Relíquia.
Primer una xicoteta referència al nom d'aquest blog: Il·lusions per als anys 2013-14.
Veient la processó, un altra vegada Jordi diu que vol ser S. Jordiet... I jo torne a explicar-li que es per sorteig, però que si ell vol fer-lo, l'inscriurem al sorteig. Espere que S. Jordi tinga un poquet en conter que al xiquet li diuen Jordi i va nàixer el 23 d'abril!!
Després de la processó Jordi em diu que vol un “globo”. Peguem voltes i més voltes Per S. Llorenç i la plaça. Globos no trobem, però si gent coneguda: ara xarrem en este, després en aquell.. i el xicotet passeig es converteix en una de les experiències més bones d'aquestes festes.
Per als que el coneixen saben que Jordi als seus 4 anys complerts avui mateix, és un xarrador nat, i el passeig es una constant conversa sobre tot tipus de temes. De veritat que un autèntic plaer: pare i fill, vestits de Navarro pels carrers del centre el dia del Patró.
Després vindrà la cercavila, el dinar a la Filà, la processó de la vesprada, en la que un any més es quedem Jordi i jo a esperar l'entrada de S. Jordi a la seua església per demanar-li aquelles coses que més desitgem, el sopar o la retreta... Però res comparable a eixe ratet del matí de S. Jordi.
dimecres, 29 d’abril del 2009
El dia de Sant Jordi: Segon Diana.
Como tots els anys, el dia de l'entrà s'allarga. Encara que l'edat i el tindre fills no perdona i cada any que passa em costa més aguantar fins tard. A més a més el pujar tres voltes al partidor (Diana, Entrà Cristiana i Entrà Mora) em va deixar baldat. Així que, just abans de gitar-me, m'assalta el dubte existencial de sempre: Demà faig segon diana? Enguany no tinc obligació, així que decidisc deixar-ho a la sort. Si Jordi es desperta i te ganes de fer-la... anirem a la segon diana.
La veritat és que el tindre un pis al centre té molts avantatges, però te l'inconvenient que la música (o els trons, o els bufats, o el de la trompeta... però això és un altra història que deu ser contada en altra ocasió) et pot despertar matinet.
I com no podia ser d'altra manera, a las vuit i pocs minuts, tots desperts. I per suposat, Jordi despert i en ganes de Segon Diana.
Doncs, si cal fer-la, la farem en alegria: dos ensaïmades de xocolata (de les que fa Vicent de “Dulces Gracia del Mercat de S. Roc), un gotet de llet i al carrer.
I la veritat es que canvia del cel a la terra de fer una Segon Diana per obligació a fer-la amb el teu fill.
Jordi gaudeix com el que és, com un xiquet. Forma, fa el cabo, saluda... No puc evitar que em caiga la baba (i ja van ni se sap les voltes des del dia 21).
Per rematar la situació, a mitjan Carrer S. Nicolau ens espera Núria que es torna boja d'alegria en veure el seu germà fent el cabo.
En conclusió, un acte redó i que crec que em tocarà fer al menys uns 10 anys més...
La veritat és que el tindre un pis al centre té molts avantatges, però te l'inconvenient que la música (o els trons, o els bufats, o el de la trompeta... però això és un altra història que deu ser contada en altra ocasió) et pot despertar matinet.
I com no podia ser d'altra manera, a las vuit i pocs minuts, tots desperts. I per suposat, Jordi despert i en ganes de Segon Diana.
Doncs, si cal fer-la, la farem en alegria: dos ensaïmades de xocolata (de les que fa Vicent de “Dulces Gracia del Mercat de S. Roc), un gotet de llet i al carrer.
I la veritat es que canvia del cel a la terra de fer una Segon Diana per obligació a fer-la amb el teu fill.
Jordi gaudeix com el que és, com un xiquet. Forma, fa el cabo, saluda... No puc evitar que em caiga la baba (i ja van ni se sap les voltes des del dia 21).
Per rematar la situació, a mitjan Carrer S. Nicolau ens espera Núria que es torna boja d'alegria en veure el seu germà fent el cabo.
En conclusió, un acte redó i que crec que em tocarà fer al menys uns 10 anys més...
dimarts, 28 d’abril del 2009
Una xicoteta ressenya de l'entrada Mora
Sols un comentari: acabar de dinar i pujar al partidor, després d'un intens matí d'entrà cristiana costa una barbaritat. Però per vore a Jordi vestit de Cordonero en son tio Pablo val tot l'esforç.
Si, Jordi ha doblat entrà. I el vestit de Cordonero li senta de cine.
Teníeu que haver-lo vist saludant a una de les seues novies, Raquel (que s'amagava darrere dels seus pares de la vergonya que tenia), sols li ha faltat posar-li una agulleta!!
I després corrent fins on acab l'entrà per arreplegar-lo. I ell satisfet d'haver fet una entrà mora en son tio.
Si, Jordi ha doblat entrà. I el vestit de Cordonero li senta de cine.
Teníeu que haver-lo vist saludant a una de les seues novies, Raquel (que s'amagava darrere dels seus pares de la vergonya que tenia), sols li ha faltat posar-li una agulleta!!
I després corrent fins on acab l'entrà per arreplegar-lo. I ell satisfet d'haver fet una entrà mora en son tio.
Un poni o la millor inversió per baixar l'Entrà
Quan fa més d'un any el meu fill em va dir que volia baixar l'entrà a cavall vaig començar a pegar-li voltes al tema. Podia intentar demanar banderí i baixar els dos a cavall: complicat. I si es cansa?, i si te por?... i, a més a més, Carolina tenia que baixar soles amb la xiqueta.
No era fàcil, i com enguany no teníem carrossa, la solució era baixar a peu, fent torns de portar a Núria al braç. Esgotador de segur, però no hi havia cap solució.
Un dia, allà pel mes de gener, al eixir del cole veig una cosa rara. Pareix un gos, però molt gran. Mire bé i veig que es un cavall, però un cavall extremadament xicotet, i, per sort per mi, la que el porta del ramal es la meua alumna Irene.
Per descontat que al dia següent li vaig preguntar, informant-me que era dels seus pares, que era un cavall nan i que també tenen un poni.
Després de parlar am Rosa, mare de Irene, vam concretar preu i vam quedar per, durant un cap de setmana, anar a que Jordi provara de muntar al poni.
La experiència va ser bona i, encara que cansat perquè la excursió va ser llargueta, Jordi va acabar la mateixa encantat del “seu” cavall, de nom Whisky.
Podeu imaginar-se que vam estar un mes en Jordi contant-li a tot el mon que tenia un cavall.
També eixe dia vam decidir que Núria baixaria l'entrà amb un carret tirat pel cavall nan, de nom Miky.
Per fi va arribar el dia de l'Entrà, como anirà el tema dels cavalls? Es cansaran els xiquets? Ploraran? Serà Xavi capaç de, en una elegant xilaba, fer de ramalero?
La conclusió: UN ÉXIT!!!
Jordi va baixar tota l'Entrà saludant des de damunt del seu cavall, Núria mirant tot el que passava al seu voltant, els cavalls es van portar molt bé, fent-mos cas als dos ramaleros, i per damunt de tot, vam baixar l'Entrà la mar de relaxats i descansat, i al acabar la mateixa, es van emportar als dos animalets i punt i final.
Així que ja sabeu, si voleu una entrada relaxada i de luxe... baixeu als vostres nanos en cavall!!
PD: Per cert, gracies al padrí de la criatura que va tindre a bé pagar l'alquiler de l'animalet
El lloc on vam alquilar els animalets: Centro Ecuestre Alcosser
diumenge, 26 d’abril del 2009
La Primera Diana
La primera diana, la que dóna inici a la festa, la que, en teoria, desperta a Alcoi.
Es difícil explicar en paraules el sentiment que en alguns ens desperta aquest acte. Te un flaire especial, un sentiment, una manera de veure i viure la Festa.
És eixe acte que quan era xicotet i em quedava a dormir en casa dels meus “abuelitos” ma tia Elvi sempre deia d'alçar-se i, clar, jo sempre m'adormia.
És eixe acte que quan m'alçava (i es curiós com funciona la memòria, que de vegades associa situacions viscudes a olors o sons) després de sentir l'oloreta de cafè en la cuineta de casa dels meus “abuelos” i esmorzar bé (que jo sempre he estat prou menjador) me'n anava en el meu “abuelito” Eduardo a buscar confeti per l'Entrà. I encara alguns pas-dobles en porten a eixa situació, veig el carrer S. Nicolau, les cadires ben posades i la gitana amb un cabàs ple de sacs de confeti preparat per el llarg dia de l'entrà.
És eixe acte que, ja com fester, vaig poder gaudir, durant molts anys després d'anar a la Missa del Fester, acompanyat a la Filà esperant que algun any en tocara per roda.
És eixe acte que, per fi, en la primera ocasió que vaig poder fer-la per roda, i sense tocar-me ni esperar-ho, vaig poder arrancar de cabo als sons del pas-doble “Turista”
Una experiència que algun dia narraré en tranquil·litat, una mescla d'il·lusió, por, responsabilitat i nervis.
Després en han vingut altres, un altra de cabo arrancà en el pas-doble “Krouger”, “carbonatos” i dianes d'amics i companys.
Però enguany hi ha alguna cosa diferent i que va fer de la Diana del 2009 alguna cosa diferent.
Enguany el que tenia els nervis, la “por”, la responsabilitat era el meu amic Jordi.
Un cabo excepcional, en les idees clares, en el pas-doble memoritzat, però en eixe estrany sentit de la responsabilitat que fa que moments abans de l'arrancà et tremolen les cames.
Els moments d'abans abraços, puros, les capes arreglades, el casco ben centrat, i els records de la no tan llunyana capitania en la cara seria, i blanca com la paret, de Jordi, ens acompanyen. Per sort quasi mitja diana està formada per amics, molts d'ells cavallers, i això, unit de manera inevitable al ambient propi de l'acte, fa que un any més puga gaudir d'un acte que, a pesar de la matinada, continua tenint els seus incondicionals.
Dianeros a formar!!
PD: Per cert, l'arrancà de Jordi fantàstica, el home de la xapa de l'Associació impresentable, el recorregut pels carres de la zona del Casal, depriment... Però així i tot: M'ENCANTA FER DIANA!!
Es difícil explicar en paraules el sentiment que en alguns ens desperta aquest acte. Te un flaire especial, un sentiment, una manera de veure i viure la Festa.
És eixe acte que quan era xicotet i em quedava a dormir en casa dels meus “abuelitos” ma tia Elvi sempre deia d'alçar-se i, clar, jo sempre m'adormia.
És eixe acte que quan m'alçava (i es curiós com funciona la memòria, que de vegades associa situacions viscudes a olors o sons) després de sentir l'oloreta de cafè en la cuineta de casa dels meus “abuelos” i esmorzar bé (que jo sempre he estat prou menjador) me'n anava en el meu “abuelito” Eduardo a buscar confeti per l'Entrà. I encara alguns pas-dobles en porten a eixa situació, veig el carrer S. Nicolau, les cadires ben posades i la gitana amb un cabàs ple de sacs de confeti preparat per el llarg dia de l'entrà.
És eixe acte que, ja com fester, vaig poder gaudir, durant molts anys després d'anar a la Missa del Fester, acompanyat a la Filà esperant que algun any en tocara per roda.
És eixe acte que, per fi, en la primera ocasió que vaig poder fer-la per roda, i sense tocar-me ni esperar-ho, vaig poder arrancar de cabo als sons del pas-doble “Turista”
Una experiència que algun dia narraré en tranquil·litat, una mescla d'il·lusió, por, responsabilitat i nervis.
Després en han vingut altres, un altra de cabo arrancà en el pas-doble “Krouger”, “carbonatos” i dianes d'amics i companys.
Però enguany hi ha alguna cosa diferent i que va fer de la Diana del 2009 alguna cosa diferent.
Enguany el que tenia els nervis, la “por”, la responsabilitat era el meu amic Jordi.
Un cabo excepcional, en les idees clares, en el pas-doble memoritzat, però en eixe estrany sentit de la responsabilitat que fa que moments abans de l'arrancà et tremolen les cames.
Els moments d'abans abraços, puros, les capes arreglades, el casco ben centrat, i els records de la no tan llunyana capitania en la cara seria, i blanca com la paret, de Jordi, ens acompanyen. Per sort quasi mitja diana està formada per amics, molts d'ells cavallers, i això, unit de manera inevitable al ambient propi de l'acte, fa que un any més puga gaudir d'un acte que, a pesar de la matinada, continua tenint els seus incondicionals.
Dianeros a formar!!
PD: Per cert, l'arrancà de Jordi fantàstica, el home de la xapa de l'Associació impresentable, el recorregut pels carres de la zona del Casal, depriment... Però així i tot: M'ENCANTA FER DIANA!!
diumenge, 19 d’abril del 2009
L'entraeta oficial.
Et passes tot l'any esperant les entraetes, per després fer sol una, l'oficial. Un any més, i ja es casualitat, coincideix en la professó del “traslado”. Un any més eixim, Jordi, Núria (encara en carro), jo i molts amics i festers Navarros a la professó.
Enguany poca gent, serà per l'hora? Mai se sap.
I després...
Jordi, tu te'n vas a sopar en la mamà?
On sopes tu papi?
Jo a la Filà
Doncs jo sope en tu...
Jordi, a la Filà t'avorriràs, i no se si t'agradarà el sopar.
Jo vull anar en tu.
I en mi que se'n va vindre, i va sopar, i va xarrar en taula com un més, com si fora un adult.
I clar, també va fer l'entraeta, i va fer el cabo en mi... i ja podeu imaginar-vos com estava el pare... Que tenien que torcar-me la baba a cada 5 minuts...
Enguany poca gent, serà per l'hora? Mai se sap.
I després...
Jordi, tu te'n vas a sopar en la mamà?
On sopes tu papi?
Jo a la Filà
Doncs jo sope en tu...
Jordi, a la Filà t'avorriràs, i no se si t'agradarà el sopar.
Jo vull anar en tu.
I en mi que se'n va vindre, i va sopar, i va xarrar en taula com un més, com si fora un adult.
I clar, també va fer l'entraeta, i va fer el cabo en mi... i ja podeu imaginar-vos com estava el pare... Que tenien que torcar-me la baba a cada 5 minuts...
diumenge, 12 d’abril del 2009
La glòria surrealista – Quarta i última part
Torna a aparèixer una pregunta recurrent: I ara què? Jordi i jo baixem del bus i es trobem en mig de la Plaça de Dins, sense saber molt bé que fer: busquem a la Filà o tenim que anar al Ajuntament?
En eixe moment en trobe a Reyes, Nando i Rafa Blanes... i entre bromes i, en mig de la gent, apareix el directiu de l'Associació i ens diu: - Va, aneu a l'Ajuntament.
Muntem a la zona dels despatxos de l'Ajuntament i allí es trobem a una quantitat enorme de gent bevent com a cosacos, la majoria d'ells polítics, que es veu que aprofiten que la beguda es debades. Allí ningú sap que hi ha que fer, i a la plaça ja ressonen els sons dels pasdobles que anuncien que la Glòria està a punt d'acabar. De nou es preguntem: que fem? Intente trucar per telefon a la meua dona, però en el soroll del carrer resulta impossible. Per fi, farts d'estar per allí pegant voltes sense trellat decidim anar a buscar a la Filà. Es ben estrany que cap directiu es preocupe de nosaltres, però com ja deia a la primera part, la Glòria de l'Hospital no existeix per ningú, de fet tot es una il·lusió.
Eixint de l'ajuntament trobem al primer tro que diu que venia a buscar-nos... en fí, acaba la mascletada i en cercavila cap a la filà. Es un dels moments més agradables del matí: amb la meua dona i els meus fills, gaudint d'uns instants de tranquil·litat.
Per fí arribem a la Filà on, un any més, hi han rams de flors per les dones dels glorieros i un bon dinar on, per damunt de tot, destaca el bon ambient i la conversa amb els amics.
I l'any que ve... GLORIERO de veritat... a vorer com canvia l'experiència.
En eixe moment en trobe a Reyes, Nando i Rafa Blanes... i entre bromes i, en mig de la gent, apareix el directiu de l'Associació i ens diu: - Va, aneu a l'Ajuntament.
Muntem a la zona dels despatxos de l'Ajuntament i allí es trobem a una quantitat enorme de gent bevent com a cosacos, la majoria d'ells polítics, que es veu que aprofiten que la beguda es debades. Allí ningú sap que hi ha que fer, i a la plaça ja ressonen els sons dels pasdobles que anuncien que la Glòria està a punt d'acabar. De nou es preguntem: que fem? Intente trucar per telefon a la meua dona, però en el soroll del carrer resulta impossible. Per fi, farts d'estar per allí pegant voltes sense trellat decidim anar a buscar a la Filà. Es ben estrany que cap directiu es preocupe de nosaltres, però com ja deia a la primera part, la Glòria de l'Hospital no existeix per ningú, de fet tot es una il·lusió.
Eixint de l'ajuntament trobem al primer tro que diu que venia a buscar-nos... en fí, acaba la mascletada i en cercavila cap a la filà. Es un dels moments més agradables del matí: amb la meua dona i els meus fills, gaudint d'uns instants de tranquil·litat.
Per fí arribem a la Filà on, un any més, hi han rams de flors per les dones dels glorieros i un bon dinar on, per damunt de tot, destaca el bon ambient i la conversa amb els amics.
I l'any que ve... GLORIERO de veritat... a vorer com canvia l'experiència.
La glòria surrealista – Tercera part
Més i més extrany a cada minut que passa, el autobús enfila per el carrer Entença, no pugem per on tots creiem, per la piscina, sinó que tirem pel túnel del salt. Una volta excessivament llarga per tan poc temps. El “còmode” disseny de Navarro comença a pesar i el calor a fer-se sentir. Voltes i més voltes, pujades impossibles i al final, un munt de cotxes aparcats a la vorera de la carretera. A 200 metres del Preventori l'autobús s'atura i fem intenció de baixar. No baixeu encara - diu algú. Pareix que a una persona prou major li ha agafat un “yuyu”. Baixa un gloriero, el dels Cids, que diuen que es metge. L'autobús parat, tots pendents i el pobre home tirat, primer damunt d'un cotxe i després al terra. Per fi algú li diu al conductor que avance i així al menys podran atendre'l tranquil·lament i sense fum de gasoil.
Aparquem en un lloc reservat i baixem. Primera impressió: quanta gent! Segon impressió: quanat desorganització! (Per cert, mentre, el cabo navaixer, queixant-se de que els pasdobles no son adequats pa ell).
Arranquen el moros ben apretadets i després nosaltres. Per fi el cabo solta el tros i un aragonès agafa la seua llança i tira cap endavant els escassos metres que hi han entre on arranquem i on acabem.
De totes formes cal dir que és més del que m'esperava. Bon ambient, gent, amics i familiars que s'acosten a aplaudir i gaudir d'aquest extrany raconet de la festa.
Entrem al final del recorregut a les instal·lacions del Preventori on es repeteixen les mateixes escenes que al “Hogar”. Regalets als malalts i formaetes, incloent alguna que altra marxa mora.
Ara un altre refresquet, que fa falta en tanta calor. I per primera volta al matí, alguna cosa organitzada: primer entrem els festers i, quan ja hem pres alguna cosa, la resta de la gent.
Jordi B. pot entrar i aprofita per contar-me la seua estada infantil al Preventori i con en eixa època era una cosa del més habitual. Curiosa experiència (la de Jordi a l'infantesa i la meua d'avui). Per finalitzar l'acte, foto, com no, de Solroca, per immortalitzar el moment i autobús, ara si pel lloc lògic, cap al carrer S. Tomàs.
CONTINUARÀ
Aparquem en un lloc reservat i baixem. Primera impressió: quanta gent! Segon impressió: quanat desorganització! (Per cert, mentre, el cabo navaixer, queixant-se de que els pasdobles no son adequats pa ell).
Arranquen el moros ben apretadets i després nosaltres. Per fi el cabo solta el tros i un aragonès agafa la seua llança i tira cap endavant els escassos metres que hi han entre on arranquem i on acabem.
De totes formes cal dir que és més del que m'esperava. Bon ambient, gent, amics i familiars que s'acosten a aplaudir i gaudir d'aquest extrany raconet de la festa.
Entrem al final del recorregut a les instal·lacions del Preventori on es repeteixen les mateixes escenes que al “Hogar”. Regalets als malalts i formaetes, incloent alguna que altra marxa mora.
Ara un altre refresquet, que fa falta en tanta calor. I per primera volta al matí, alguna cosa organitzada: primer entrem els festers i, quan ja hem pres alguna cosa, la resta de la gent.
Jordi B. pot entrar i aprofita per contar-me la seua estada infantil al Preventori i con en eixa època era una cosa del més habitual. Curiosa experiència (la de Jordi a l'infantesa i la meua d'avui). Per finalitzar l'acte, foto, com no, de Solroca, per immortalitzar el moment i autobús, ara si pel lloc lògic, cap al carrer S. Tomàs.
CONTINUARÀ
La glòria surrealista – Segona part
La glòria surrealista – Segona part
Al final resulta que era veritat i que aquesta glòria existeix! L'autobús circula pels carrers deserts d'Alcoi, als quals, de volta en quan, es veu un home (en la majoría de casos) o dona ben mudats que van cap al centre històric per veure la Glória (la de veritat, la que segur que existeix)
A l'autobús, i a apesar de l'aire condicionat, es nota la calor, i més si vas vestit de Navarro. Estem com a sardines... tant costaria un autobús més? Es preguntem més d'un. Mentre algun músic interpreta melodies distragudament, arribem al “Hogar S. José”.
Baixem i ens mirem uns a altres. I ara què? Pareix que cal entrar... i entrem. Aneu preparant-se, els moros davants, el contrabandista, que faja el cabo (senyor quina creu, este agafa la navalla i ja no la solta en el que queda de dia). Va, la música avant.
Hi ha gent, molta més de la que jo m'imaginava i més tenint en conter que esta glòria no apareix per enlloc. Formem, arranquem i tirem cap a dins del “Hogar”, de tres en fondo, pels corredors i en la música a l'esquena interpretant pasdobles més bé fluixets. Pels corredors veus gent, que s'asoma, continuem seguint als moros, però sense saber molt bé ni perquè ni on, fins que arribem a una sala on hi han dones majors assegudes alrededor de la mateixa,. Pren i reparteix, em diu una persona donant-me un paquetet.
Deixem de formar i repartim el detallets. Hi ha molta gent a la sala, els familiars i convidats també han entrat i es produeix una certa situació caòtica. Ningú sap el que fer, formem o no? - pregunta algú – Si, si.. poseu-se allí... Però, i la música?
Enmig del enrenou han desaparegut alguns glorieros. Així que no podem formar. On estaran?
Tot te una explicació, han anat al sala on estan els malts que no poden menejar-se i ahí no cabem tots.
Després de un ratet de desconcert tornem a formar pels corredors fins la sala dels homens. Es torna a repetir la desorganització, repartim detallets i formem un poc. Pareix que comença ha haver-hi presa. Passeu per ací i preneu alguna cosa – diu algú. Dos resfresquets i alguna cervesa que no dona temps ni a acabar-se i a fer-se la foto amb les mongetes. I ràpid, ràpid al autobús que arribem tard...
CONTINUARÀ
Al final resulta que era veritat i que aquesta glòria existeix! L'autobús circula pels carrers deserts d'Alcoi, als quals, de volta en quan, es veu un home (en la majoría de casos) o dona ben mudats que van cap al centre històric per veure la Glória (la de veritat, la que segur que existeix)
A l'autobús, i a apesar de l'aire condicionat, es nota la calor, i més si vas vestit de Navarro. Estem com a sardines... tant costaria un autobús més? Es preguntem més d'un. Mentre algun músic interpreta melodies distragudament, arribem al “Hogar S. José”.
Baixem i ens mirem uns a altres. I ara què? Pareix que cal entrar... i entrem. Aneu preparant-se, els moros davants, el contrabandista, que faja el cabo (senyor quina creu, este agafa la navalla i ja no la solta en el que queda de dia). Va, la música avant.
Hi ha gent, molta més de la que jo m'imaginava i més tenint en conter que esta glòria no apareix per enlloc. Formem, arranquem i tirem cap a dins del “Hogar”, de tres en fondo, pels corredors i en la música a l'esquena interpretant pasdobles més bé fluixets. Pels corredors veus gent, que s'asoma, continuem seguint als moros, però sense saber molt bé ni perquè ni on, fins que arribem a una sala on hi han dones majors assegudes alrededor de la mateixa,. Pren i reparteix, em diu una persona donant-me un paquetet.
Deixem de formar i repartim el detallets. Hi ha molta gent a la sala, els familiars i convidats també han entrat i es produeix una certa situació caòtica. Ningú sap el que fer, formem o no? - pregunta algú – Si, si.. poseu-se allí... Però, i la música?
Enmig del enrenou han desaparegut alguns glorieros. Així que no podem formar. On estaran?
Tot te una explicació, han anat al sala on estan els malts que no poden menejar-se i ahí no cabem tots.
Després de un ratet de desconcert tornem a formar pels corredors fins la sala dels homens. Es torna a repetir la desorganització, repartim detallets i formem un poc. Pareix que comença ha haver-hi presa. Passeu per ací i preneu alguna cosa – diu algú. Dos resfresquets i alguna cervesa que no dona temps ni a acabar-se i a fer-se la foto amb les mongetes. I ràpid, ràpid al autobús que arribem tard...
CONTINUARÀ
La Glòria surrealista o la Glòria de l'Hospital.
En la meua filà hi ha costum que, per tal de fer de gloriero, cal fer un any abans l'anomenada glòria de l'hospital.
En principi pareix que es un acte més de la Festa, però res més lluny de la realitat. Es un acte fantasma, que fins que no l'has fet no acabes de creure't que es de veritat.
Comença la història en el nomenament, que en el meu cas es demora al llarg de tres anys d'esperances frustrades. Segur que et toca enguany! - et diuen amics i coneguts. Però sorpresa!! No, enguany no, Fulanito canvia d'idea a última hora i la demana. Any següent, més del mateix. Gabi, que no demane gloriero, no et preocupes que la fas tu... Però arriba la junta de Rams i... Per motius familiars (i en més raó que un Sant) el fester en questio demana gloriero...
I per fi, enguany, quasi sense voler creure que podia tocar-me, em trobe nomenat Gloriero de l'Hospital.
Primer problema: què es fa en aquest acte? La contestació de la majoria de gent és: crec que, pense que, em pareix que... però ningú et concreta res. Al principi fa gràcia, però comença a entrar-te una extranya sensació d'irrealitat.
Per sort tinc grans amics i de seguida Jordi B. s'ofereix a acompanyar-me i tirar-me una maneta en eixe dia tan especial.
Però el problema continua, queda menys d'una setmana i no se ni recorregut, ni horari, ni res de res. Soles se que tinc que estar en la Filà eixe mateix dia sobre les 8 del matí per esmorzar i vestir-me.
Preguntant, preguntant vaig esbrinant coses:
Primer es va al Hogar S. José i després al Preventori.
Ens porten en bus i sols pot anar un acompanyat pel gloriero: el abans nomenant Jordi.
De la Filà eixim els dos glorieros, Rafa i jo mateix, acompanyats per la banda de música en un matí fresquet i net, que promet calor a migdia. Arribem al carrer S. LLorenç i, efectivament i com estava previst, estan 3 autobusos esperant. En dos d'ells posa un cartell: Ajuntament, en l'altre: Creuats i Aragonesos.
Es extrany, un autobús per dos filaes i dos autobusos per a 26 filaes i banda de música. Deu d'haver algun tipo d'explicació, jo no la se, i els que estan al meu alrededor tampoc. Jordi i jo s'asentem i comentem les diverses jugades que es presenten al nostre alrededor:
- Festers en 4 o 5 acompanyants.
- El directiu atarantat de l'associació que va buscant glorieros i marcant-los a un paper.
- El gloriero que arriba tard (que curiós, sempre de les mateixes filaes)
- Un altra volta la sensació de que ningú sap que va a pasar.
La meua conclusió es clara... la glòria de l'Hospital no existeix, es tot mentira, es una prova pels que l'any següent volem gaudir de la Glòria oficial al carrer. De ben segur que ara es dedicaran a pegar-nos voltetes per Alcoi en autobús fins l'una i mitja o dos.
Que siga el que S. Jordi vullga...
CONTINUARÀ
En principi pareix que es un acte més de la Festa, però res més lluny de la realitat. Es un acte fantasma, que fins que no l'has fet no acabes de creure't que es de veritat.
Comença la història en el nomenament, que en el meu cas es demora al llarg de tres anys d'esperances frustrades. Segur que et toca enguany! - et diuen amics i coneguts. Però sorpresa!! No, enguany no, Fulanito canvia d'idea a última hora i la demana. Any següent, més del mateix. Gabi, que no demane gloriero, no et preocupes que la fas tu... Però arriba la junta de Rams i... Per motius familiars (i en més raó que un Sant) el fester en questio demana gloriero...
I per fi, enguany, quasi sense voler creure que podia tocar-me, em trobe nomenat Gloriero de l'Hospital.
Primer problema: què es fa en aquest acte? La contestació de la majoria de gent és: crec que, pense que, em pareix que... però ningú et concreta res. Al principi fa gràcia, però comença a entrar-te una extranya sensació d'irrealitat.
Per sort tinc grans amics i de seguida Jordi B. s'ofereix a acompanyar-me i tirar-me una maneta en eixe dia tan especial.
Però el problema continua, queda menys d'una setmana i no se ni recorregut, ni horari, ni res de res. Soles se que tinc que estar en la Filà eixe mateix dia sobre les 8 del matí per esmorzar i vestir-me.
Preguntant, preguntant vaig esbrinant coses:
Primer es va al Hogar S. José i després al Preventori.
Ens porten en bus i sols pot anar un acompanyat pel gloriero: el abans nomenant Jordi.
De la Filà eixim els dos glorieros, Rafa i jo mateix, acompanyats per la banda de música en un matí fresquet i net, que promet calor a migdia. Arribem al carrer S. LLorenç i, efectivament i com estava previst, estan 3 autobusos esperant. En dos d'ells posa un cartell: Ajuntament, en l'altre: Creuats i Aragonesos.
Es extrany, un autobús per dos filaes i dos autobusos per a 26 filaes i banda de música. Deu d'haver algun tipo d'explicació, jo no la se, i els que estan al meu alrededor tampoc. Jordi i jo s'asentem i comentem les diverses jugades que es presenten al nostre alrededor:
- Festers en 4 o 5 acompanyants.
- El directiu atarantat de l'associació que va buscant glorieros i marcant-los a un paper.
- El gloriero que arriba tard (que curiós, sempre de les mateixes filaes)
- Un altra volta la sensació de que ningú sap que va a pasar.
La meua conclusió es clara... la glòria de l'Hospital no existeix, es tot mentira, es una prova pels que l'any següent volem gaudir de la Glòria oficial al carrer. De ben segur que ara es dedicaran a pegar-nos voltetes per Alcoi en autobús fins l'una i mitja o dos.
Que siga el que S. Jordi vullga...
CONTINUARÀ
dijous, 9 d’abril del 2009
Presentació
No se el que durarà este blog... sempre que em propose fer un acabe desistint per falta de temps per a donar-li contingut.
Però les experiències d’estes passades festes i, sobretot, un frase que fa algun temps em va dir el meu germà sobre els blogs, m’ha fet tornar a decidir-me.
- Com apassionat de la informàtica, crec que he de tindre un blog, però mai se de que parlar en ell... - li comentava en una menjar al meu germà -
Sempre hi ha alguna cosa que tu saps i que pot servir-li o interessar-li als altres - em va contestar ell.
Anem allà. Aquell que em coneix sap que les meues aficions són els ordinadors, ficar-me en embolics (directives diverses, musicals, entrenador...) i sobretot i abans que res la Festa, en majúscules, eixa festa que m’han transmés els meus familiars i amics i que els meus companys de Filà han fet créixer en sentiment i en vivències.
Eixes vivències són les que vull, en la mesura de les meues possibilitats, anar reflectint en el blog.
Pretenc que siga un blog que s’actualitze quan hi haja alguna cosa que actualitzar, la Festa té el seu ritme propi i, per tant, este blog també respectarà eixe ritme.
I per descomptat, tant de bo este blog li servisca a algú, encara que siga per a saber que sent un fester Navarro al llarg de l’any.
Visca S. Jordi.
Però les experiències d’estes passades festes i, sobretot, un frase que fa algun temps em va dir el meu germà sobre els blogs, m’ha fet tornar a decidir-me.
- Com apassionat de la informàtica, crec que he de tindre un blog, però mai se de que parlar en ell... - li comentava en una menjar al meu germà -
Sempre hi ha alguna cosa que tu saps i que pot servir-li o interessar-li als altres - em va contestar ell.
Anem allà. Aquell que em coneix sap que les meues aficions són els ordinadors, ficar-me en embolics (directives diverses, musicals, entrenador...) i sobretot i abans que res la Festa, en majúscules, eixa festa que m’han transmés els meus familiars i amics i que els meus companys de Filà han fet créixer en sentiment i en vivències.
Eixes vivències són les que vull, en la mesura de les meues possibilitats, anar reflectint en el blog.
Pretenc que siga un blog que s’actualitze quan hi haja alguna cosa que actualitzar, la Festa té el seu ritme propi i, per tant, este blog també respectarà eixe ritme.
I per descomptat, tant de bo este blog li servisca a algú, encara que siga per a saber que sent un fester Navarro al llarg de l’any.
Visca S. Jordi.
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)