Dins de les peculiaritats d'aquest ensaio tenim, com ja vaig dir l'any passat, la missa de difunts. Enguany, per desgracia, ha estat més emotiva del que sol ser habitual. Per una part el record a Juan Constans, i per l'altra el recent falleciment de Rafael Miró, “Rafelet”, al que fa menys d'una setmana l'imposaven la insígnia d'or de la Filà. Són coses de la vida, però afecten molt, especialment quan es gent que sempre l'has vista ahí, callat, però sense clavar-se en ningú, donant la seua opinió quan tocava, però sempre discret. En fi... descanse en pau.
I després ensaio.
Enguany Jordi E. no va tindre la visita del Vicari de l'Associació, que tenia actes diversos en altres filaes. Què perquè dic això... qui no sapia de que va el tema que mire el post de l'any passat.
Per el que fa al ensaio en si, un poc el de sempre. No massa gent, però en el fons tampoc poca, poc menjar, peces encertades i comercials en el 75 % dels casos (supose que es nota quan no està el que mana), per cert, destacar un “Daniel Juan” sentat i meravellós, i una falta de sentit de l'oportunitat per part de la Directiva. El minut de silenci per Rafelet, correcte, però no en el moment adequat.
Continuem sense anar tots els que som als ensaios, i quan no falta un és un altre. En aquest no hem tingut fotògraf (Jordi V. Estava de cap de setmana en la novia), Jordi P. en València, Alfi desaparegut i Jaume un poc del mateix.
Però per altra part molt bé pels que anem. Jordi E. en la seua línia de posar-me coses al cap (aquesta vegada un polvoró, si Juan passa les fotos ja les penjaré), bona conversa en Michel i Jordi L. (cadascun a un costat meu) i un bon rato de Filà.
Esteban es va destapar com a Cabo, tant en navaixa com en porra, i com li deia a algú, per ensenyar-se cal fer això: perdre la por i decidir-se.
Per tancar el tema, també un parell de Visca el Capità! Per part de Santi Valor i un comentari del mateix veient-mos a mi i al Majoral junts de l'estil de: “mira, dos capitans junts! Serà que ell sap alguna cosa que jo no se.... demostra el seu recolzament? En aquesta Filà mai se sap.
I pronte a casa, que alguns tenen xiquets, altres reunions de majorals i jo tinc la sort que la meua dona m'arreplega en el cotxe i m'evita pujar tot Oliver.
PD: algun dia vos contaré com va estar censurat el post...
dissabte, 27 de novembre del 2010
diumenge, 21 de novembre del 2010
Sopar de convivència...
Si en una cosa estic d'acord en l'àmic Remugó és en el nom que ha adquirit aquest sopar i en la transformació del mateix al llarg dels anys que porte com a fester.
Recorde els primers anys, allà pels anys 90 i pico que es feia al Reconquista, amb el nom encara políticament correcte de “Cena Homenaje a la Mujer”. Jordi en novies ocasionals i que no sempre venien, jo sense novia, Juan ja en Emma, tots ben mudats i amb il·lusió per anar. Els detallets per les dones, normalment triats en poc gust pel primer tro de torn, a la tenda de Jaume O. (pare), i que acabaven com a regalet per la mare corresponent. Tot tenia un caràcter especial, diferent...
Van passar els anys i tots vam anar tenint novia. El sopar es va desplaçar al Circul, en concret a la Gruta. Allí van ser els millors anys. Elles gaudien de vestir-se per l'ocasió, l'ambient era immillorable, així com el lloc i el menjar. Començaven ja a gaudir del bon vi, que com estudiants no es podíem permetre, d'una ocasió que per nosaltres era única, a pesar de que els detallets continuaven tenint poc gust.
I aleshores va arribar el problema. Fer-li un homenatge a les nostres dones ja no era correcte, tot el contrari, era una humiliació cap a la dona, era menysprear-la i convertir-la en un objecte de decoració. Se que açò no és el que pensen les nostres dones, però enmig de tot el que va passar al voltant del tema de “la dona i la Festa”, la Filà va decidir canviar-li el nom. I mai ha tornat a ser el que era.
Ara pareix un sopar “postís” que cal fer per continuar en aquella tradició que ja no te sentit. El lloc també ha canviat, açò motivat en tindre un local que si que reuneix condicions (el del C/ Casablanca era xicotet i en una cuina diminuta i el del C/ Gurugú millor ni recordar-lo). Així que, mal que em pese tinc que dir que, en aquest cas, si que es compleix el dit de “cualquier tiempo pasado fue mejor”
Però entrem en matèria sobre el sopar d'enguany. Jo feia al menys 5 anys que no anava, el mateix temps que fa que tinc xiquets, i vist els antecedents que em comentaven alguns amics em feia por el que anava a trobar-me.
Però al final, i no em cansaré de repetir-ho, el més important es la companyia, així que el sopar, un 10.
Si l'analitzem part per part, podríem dir que de menjar un poc fluix, tot estava bo però sense grans quantitats ni massa varietat, l'organització de taules estranya, però supose que hi havia gent complicada de col·locar, l'assistència un notable pels pels i l'ambientació musical L-A-M-E-N-T-A-B-L-E.
Per altra part, i en línia al que comentava al començament, la presencia (sense parelles) de Ximo, Alfonso, Jorge J. i Jordi V. em va recordar aquells primers anys de alguns de nosaltres. Què bé s'ho passeu, gamberros!!!!
I un altra crítica al voltant de l'acte que deuria ser central d'aquest sopar: la imposició d'insígnies. Va ser gelada i sense trellat. Cal cuidar aquest tipus d'acte i donar-li rellevància i si una insígnia de plata comporta haver estat 25 anys a la Filà, la d'or deuria de ser un reconeixement a tota una vida de Fester. I això comporta discursos per part del Primer Tro i per part del qui rep la insígnia. Per desgràcia ja fa anys que la Filà a perdut el bon gust i els detalls xicotets, que al igual que passar-s'ho bé, també fan Filà i Festa.
Per rematar el tema, des d'aquest humil blog, la meua més sincera felicitació a Jordi B. i a Toni T. per el reconeixement a la seua trajectòria com a festers. Sense gent com vosaltres no hi hauria Filà.
I com anècdotes varies el de sempre: jo en un pa al cap, Jordi tocant les maraques, i per damunt de tot, bona conversa, bons amics i festa (al Friends com no) fins altes hores de la matinada.
I l'any que ve si Deu vol més (I que s'apunten també al sopar Jordi i Nadia, Jaume i Jordi L. que els vam trobar a faltar)
PD: Ala Remugó (i Xavi, per descomptat), ara digues que tarde en actualitzar el Blog.
Recorde els primers anys, allà pels anys 90 i pico que es feia al Reconquista, amb el nom encara políticament correcte de “Cena Homenaje a la Mujer”. Jordi en novies ocasionals i que no sempre venien, jo sense novia, Juan ja en Emma, tots ben mudats i amb il·lusió per anar. Els detallets per les dones, normalment triats en poc gust pel primer tro de torn, a la tenda de Jaume O. (pare), i que acabaven com a regalet per la mare corresponent. Tot tenia un caràcter especial, diferent...
Van passar els anys i tots vam anar tenint novia. El sopar es va desplaçar al Circul, en concret a la Gruta. Allí van ser els millors anys. Elles gaudien de vestir-se per l'ocasió, l'ambient era immillorable, així com el lloc i el menjar. Començaven ja a gaudir del bon vi, que com estudiants no es podíem permetre, d'una ocasió que per nosaltres era única, a pesar de que els detallets continuaven tenint poc gust.
I aleshores va arribar el problema. Fer-li un homenatge a les nostres dones ja no era correcte, tot el contrari, era una humiliació cap a la dona, era menysprear-la i convertir-la en un objecte de decoració. Se que açò no és el que pensen les nostres dones, però enmig de tot el que va passar al voltant del tema de “la dona i la Festa”, la Filà va decidir canviar-li el nom. I mai ha tornat a ser el que era.
Ara pareix un sopar “postís” que cal fer per continuar en aquella tradició que ja no te sentit. El lloc també ha canviat, açò motivat en tindre un local que si que reuneix condicions (el del C/ Casablanca era xicotet i en una cuina diminuta i el del C/ Gurugú millor ni recordar-lo). Així que, mal que em pese tinc que dir que, en aquest cas, si que es compleix el dit de “cualquier tiempo pasado fue mejor”
Però entrem en matèria sobre el sopar d'enguany. Jo feia al menys 5 anys que no anava, el mateix temps que fa que tinc xiquets, i vist els antecedents que em comentaven alguns amics em feia por el que anava a trobar-me.
Però al final, i no em cansaré de repetir-ho, el més important es la companyia, així que el sopar, un 10.
Si l'analitzem part per part, podríem dir que de menjar un poc fluix, tot estava bo però sense grans quantitats ni massa varietat, l'organització de taules estranya, però supose que hi havia gent complicada de col·locar, l'assistència un notable pels pels i l'ambientació musical L-A-M-E-N-T-A-B-L-E.Per altra part, i en línia al que comentava al començament, la presencia (sense parelles) de Ximo, Alfonso, Jorge J. i Jordi V. em va recordar aquells primers anys de alguns de nosaltres. Què bé s'ho passeu, gamberros!!!!
I un altra crítica al voltant de l'acte que deuria ser central d'aquest sopar: la imposició d'insígnies. Va ser gelada i sense trellat. Cal cuidar aquest tipus d'acte i donar-li rellevància i si una insígnia de plata comporta haver estat 25 anys a la Filà, la d'or deuria de ser un reconeixement a tota una vida de Fester. I això comporta discursos per part del Primer Tro i per part del qui rep la insígnia. Per desgràcia ja fa anys que la Filà a perdut el bon gust i els detalls xicotets, que al igual que passar-s'ho bé, també fan Filà i Festa.
Per rematar el tema, des d'aquest humil blog, la meua més sincera felicitació a Jordi B. i a Toni T. per el reconeixement a la seua trajectòria com a festers. Sense gent com vosaltres no hi hauria Filà.
I com anècdotes varies el de sempre: jo en un pa al cap, Jordi tocant les maraques, i per damunt de tot, bona conversa, bons amics i festa (al Friends com no) fins altes hores de la matinada.
I l'any que ve si Deu vol més (I que s'apunten també al sopar Jordi i Nadia, Jaume i Jordi L. que els vam trobar a faltar)
PD: Ala Remugó (i Xavi, per descomptat), ara digues que tarde en actualitzar el Blog.
dimecres, 27 d’octubre del 2010
El Mig Any: La Glorieta, el sopar i l'entraeta
Després de canviar-me i en més bon estat de l'esperat, i amb el cunyat, enfilem cap a la Glorieta. Allí estan ja esperant-nos Carolina i els xiquets (Jordi ja en un estat de nervis considerable), els sogres i la cunyada, Nadia i el nou i flamant fester Navarro Jordi P.
Comentaria sobre el dinar, abraçades i besades i cap al lloc reservat de la Filà. Allí ens rep la pancarta de l'esquadra del mig i un bon grapat d'amics i festers.
Al poc arriben també Jordi E. i Juan. Em sap mal tornar al tema, però Jordi E. rep per tots els llocs, especialment quan apareixen Jaume i Jordi L.
No se molt bé com, però sense voler acabe en un plisplai de Pastor en casera en les mans que per no fer-li un lleig al “Remugó” acabe bevent-me sense adonar-me'n. Les dones se'n van i al poc nosaltres també decidim tirar cap a la Filà. Més bromes i bobades fins la Filà on quan entrem pràcticament no hi ha lloc per seure.
Busquem i busquem... i per fí trobem a Michel i Vicent que, a pesar de ser uns gallines i no vindre al dinar, han tingut el detall de guardar lloc. Em sap mal no sentar-me en Jaume i companyia, però es el que te tardar tant en arribar.
I per no parar, i tenint en compte que el senyor Pastor te que posar-se al dia en el referent a café, comencem de nou a fer-se el plisplais.
Una vegada més en reafirme en que m'encanta el Mig Any, l'ambient, la música (la banda de deu), l'olla... tot acompanya. I per damunt de tot els amics.
Tinc la gran sort de tindre en mi a la Filà als meus millors amics i és per això que aquest Mig Any ha estat diferent. Poc a poc les coses a la Filà m'han anat rodant a millor. I no vull que ningú pense que mai ha estat així. Des de sempre, des del mateix moment que vaig entrar als Navarros m'he sentit en mig d'un gran grup d'amics. Ara recorde grans moments de fa ja 18 anys en Luis Lazaro, en Jaume (pare), en Currillo... ensaios memorables, el de Nadal dels xupitos de xocolata, el dels xupitos de litro al Charlies (ja també en Jaume fill), les escales dels aseos del carrer Casablanca, tancar la Filà i baixar S. Nicolau cantant L'Ambaixador Cristià... tot gracies a la fantàstica gent de la meua Filà. Però ara, a tot això, s'ha sumat que Michel, Vicent i Jordi P. també son Navarros. I com deia el desaparegut Andrés Montes: “¡La vida puede ser maravillosa!”
Després de menjar-se una olleta la mar de bona toca la següent fase... l'entraeta.
Formem els amics, Currillo fa el cabo i passa l'arma, Jordi P. i el Cunyat no es decideixen... ho se.. ho he dit mil voltes... m'agrada fer el cabo fins i tot a les entraetes. Gaudisc de la música, de la festa i del puro... I encara falta el millor: arriba el meu fill i s'uneix a la Festa amb la seua espasa que fa llum.
Encara que per ell es pesat aguanta fins la plaça sense problemes.
Sobre el sopar i sobre l'entraeta em falta un comentari: l'esquadra del mig
Quan vam entrar a la Filà vam vorer una taula buida... com ja he dit la Filà estava a tope i vam anar a sentar-se, però, sorpresa! Era una taula reservada per a l'Esquadra del Mig. No em pareix mal, però l'estrany del cas es que hi havien més de dotze places, no se si per el reserva o per els amics, i damunt al final sols hi havia mitja esquadra allí. I a l'entareta? Ni idea, ningú va veure formar als esquadreros. Això si, al Primer Tro si que el vam veure per allí... però com deia un famós llibre.. això és un altra història.
Un últim detall per tancar el post: l'actuació del meu fill. Una de la matinada, Núria morta de son. Carolina diu d'anar-se'n a casa i li ho comuniquem a Jordi.
On anem? - pregunta el xiquet.
On tenim que anar? A casa. No voldràs anar a fer-te'n una per ahí? - conteste jo.
Anem a fer-se'n una papi!
I de ahí no va haver manera de baixar-lo del burro. Vaig tindre que anar a fer-me'n una al Blau (la veritat es que ell es va fer un “agua limón” compartit en Nadia i jo res de res). No vull ni pensar en quant tinga 14 anys!
Comentaria sobre el dinar, abraçades i besades i cap al lloc reservat de la Filà. Allí ens rep la pancarta de l'esquadra del mig i un bon grapat d'amics i festers.
Al poc arriben també Jordi E. i Juan. Em sap mal tornar al tema, però Jordi E. rep per tots els llocs, especialment quan apareixen Jaume i Jordi L.
No se molt bé com, però sense voler acabe en un plisplai de Pastor en casera en les mans que per no fer-li un lleig al “Remugó” acabe bevent-me sense adonar-me'n. Les dones se'n van i al poc nosaltres també decidim tirar cap a la Filà. Més bromes i bobades fins la Filà on quan entrem pràcticament no hi ha lloc per seure.
Busquem i busquem... i per fí trobem a Michel i Vicent que, a pesar de ser uns gallines i no vindre al dinar, han tingut el detall de guardar lloc. Em sap mal no sentar-me en Jaume i companyia, però es el que te tardar tant en arribar.
I per no parar, i tenint en compte que el senyor Pastor te que posar-se al dia en el referent a café, comencem de nou a fer-se el plisplais.
Una vegada més en reafirme en que m'encanta el Mig Any, l'ambient, la música (la banda de deu), l'olla... tot acompanya. I per damunt de tot els amics.
Tinc la gran sort de tindre en mi a la Filà als meus millors amics i és per això que aquest Mig Any ha estat diferent. Poc a poc les coses a la Filà m'han anat rodant a millor. I no vull que ningú pense que mai ha estat així. Des de sempre, des del mateix moment que vaig entrar als Navarros m'he sentit en mig d'un gran grup d'amics. Ara recorde grans moments de fa ja 18 anys en Luis Lazaro, en Jaume (pare), en Currillo... ensaios memorables, el de Nadal dels xupitos de xocolata, el dels xupitos de litro al Charlies (ja també en Jaume fill), les escales dels aseos del carrer Casablanca, tancar la Filà i baixar S. Nicolau cantant L'Ambaixador Cristià... tot gracies a la fantàstica gent de la meua Filà. Però ara, a tot això, s'ha sumat que Michel, Vicent i Jordi P. també son Navarros. I com deia el desaparegut Andrés Montes: “¡La vida puede ser maravillosa!”
Després de menjar-se una olleta la mar de bona toca la següent fase... l'entraeta.
Formem els amics, Currillo fa el cabo i passa l'arma, Jordi P. i el Cunyat no es decideixen... ho se.. ho he dit mil voltes... m'agrada fer el cabo fins i tot a les entraetes. Gaudisc de la música, de la festa i del puro... I encara falta el millor: arriba el meu fill i s'uneix a la Festa amb la seua espasa que fa llum.
Encara que per ell es pesat aguanta fins la plaça sense problemes.
Sobre el sopar i sobre l'entraeta em falta un comentari: l'esquadra del mig
Quan vam entrar a la Filà vam vorer una taula buida... com ja he dit la Filà estava a tope i vam anar a sentar-se, però, sorpresa! Era una taula reservada per a l'Esquadra del Mig. No em pareix mal, però l'estrany del cas es que hi havien més de dotze places, no se si per el reserva o per els amics, i damunt al final sols hi havia mitja esquadra allí. I a l'entareta? Ni idea, ningú va veure formar als esquadreros. Això si, al Primer Tro si que el vam veure per allí... però com deia un famós llibre.. això és un altra història.
Un últim detall per tancar el post: l'actuació del meu fill. Una de la matinada, Núria morta de son. Carolina diu d'anar-se'n a casa i li ho comuniquem a Jordi.
On anem? - pregunta el xiquet.
On tenim que anar? A casa. No voldràs anar a fer-te'n una per ahí? - conteste jo.
Anem a fer-se'n una papi!
I de ahí no va haver manera de baixar-lo del burro. Vaig tindre que anar a fer-me'n una al Blau (la veritat es que ell es va fer un “agua limón” compartit en Nadia i jo res de res). No vull ni pensar en quant tinga 14 anys!
dilluns, 25 d’octubre del 2010
Mig Any 2010: El dinar
Mig Any 2010: El dinar o com diria algú: Un dinar Mitik
Pese a qui li pese el dinar va anar avant. A la una i mitja estaven a la plaça de dins per començar el dia, que es preveia llarg i divertidet. L'ambient a la plaça brutal, digne del dia de S. Jordi, i damunt no se perquè regalaven amb la cervesa una tapa i una samarreta (que no se qui va acabar regalant a uns xiquets marroquins que hi havien bambant per allí). Jo vaig començar en certa prudencia ja que havia pasat la nit en seriosos problemes estomacals (típic virus 24 hores), però en veure que la cervesa m'entrava bé vaig començar a somriure i a beure en tranquilitat.
Vam ser tots puntuals, menys els que treballaven o estudiaven, per raons obvies, i de seguida es vam posar a xerrar. Calia explicar-li a Jaume i a Jordi L. el perquè de les absències. A partir d'ahí laes converses van anar derivant cap a temes diversos fins les dos i alguns minuts que vam decidir pujar cap a La Tareta.La primera: millor vore la foto, per quedar-se gelat!
Vam demanar unes cerveses i uns gots (tots menys Ximo que va continuar en el de la plaça de dins) i als poc minuts ja teníem entre nosaltres a Esteban, que va ser rebut amb un fort aplaudiment. De seguida sorgeixen els dubtes: apareixerà Alfi o no? Esperem 5 minuts i sinó demanem ja que hi ha fam.
Alfi no apareix... no apareix.... SI!!! Arriba també acompanyat d'un form aplaudiment. Es palpa el bon ambient i les converses es diversifiquen, es parla de Festa i de feina (es clar, ara tenim un empresari entre nosaltres... o era un autònom?), de dones i d'amics, d'anècdotes d'altres Mig Anys i de personatges que ja no son a la Filà. Per descomptat tot açò acompanyat de les tradicionals fotos dels nostres Solroques particulars: Jaume i Jordi V.
En un moment determinat Jaume te una idea brillant: caldrà trucar-li a Jordi a veure com els va el seu dinar. Però no te gracia que li truque un soles no? Ala... conforme acaba un d eparlar truca un altre. Al final ja no ens agafa el mòbil i l'apaga... pobriu!! Em sap mal, de veritat.. però com bé va dir Jaume... T'ho has guanyat! Això si, de bon rotllo.
El dinar continua entre botelles de Pastor, alguna tareta i uns montaditos, rematat tot en el meu cas, amb un cafenet tocat de Bailyes.
I també, per descomptat, apareix el tema estrela dels últims temps: els futurs Càrrecs
La veritat es que em sorprèn el que vaig sentint: continuen apareixent i confirmant-se candidats, tant per l'Alferes com per al Capità. A aquest pas hi hauran tants com fester som. Hi ha filaes preocupades per perdre individuos i nosaltres cada any som més i, a més a més, no tindrem cap problema en trobar un que faça de càrrec.
La única cosa que hem preocupa és que alguns d'eixos candidats estan jugant brut. Ja van dos vegades que m'arriben comentaris de que estan “tocant” als meus possibles cavallers, dient que hi ha més possibilitats.
A vorer, cadascun és molt lliure de fer el que vulga, però no em pareix correcte anar per darrer fent mal. Si un vol fer Càrrec, que ho diga, que il·lusione als seus, que faja projectes, però sense anar en contra dels que tenen la mateixa il·lusió que ell. I si jo tinc que fer eixe joc brut, la veritat es que mai faré de Alferes o Capità als Navarros.
Per altra part també va eixir a conversa el quan fer l'elecció del Càrrec. L'opinió va ser unànime: el més prompte possible, més que res per que aquestos mal rotllos podrien anar a més i fer mal a la Filà. Jo per la meua part encantat, quant abans sapiem alguna cosa millor, pel projecte en sí i perquè a nivell econòmic també sabria per on tinc que tirar, tant si es que si com si és que no.
I per acabar, perquè estant Jaume no podria ser d'un altra manera, a fer-se'n l'última. Anem els de sempre, els perduts: Jaume, Xavi, Jordi V., Esteban i jo mateix, que la resta tenen que posar-se guapos.
La conversa continua pels mateixos temes i també per temes econòmics, que també son importants per fer un càrrec. Un bon Ron en cola, ben preparat per la cambrera del Fabula (que ens comunica que està embarassada) i a canviar-se per preparar-se per la següent fase: La Glorieta.
diumenge, 24 d’octubre del 2010
El Mig Any 2010 : (Consideracions prèvies)
La veritat és que quan Jaume i Esteban van dir de fer un dinar pel Mig Any em vaig apuntar de seguida. M'apetia molt tornar a gaudir d'aquesta experiència com ja ho havia fet en anys anteriors, amb la única diferència que seriem més gent. Ja ho havia posat Jaume al facebook, quants més serem millor ho passarem!
Tot pareixia fàcil. Confirmem quants som, reservem pel centro i au. Com que ningú opinava, la tria del lloc va ser cosa meua, i al final hem vaig decidir per La Tareta. Ben situat i en un menú sobre els 20 €.
Aleshores van començar els problemes... algú va decidir que aquest dinar no era el que ell esperava.
Reconec que quasi s'havia convertit en tradició anar-se'n a dinar el dia del Mig Any Jordi, Toni, Juan i jo mateix, però les circumstancies canvien i també cal dir que per diverses causes, que no venen al cas, aquest dinar s'havia fet en altres dates i en més assistents (Jaume va vindre un parell de voltes)
No vull entrar en polèmiques ni en divagar sobre qui te raó o quina era la solució ideal. Sols vull deixar clar que em sap molt mal que Jordi (però també Juan i Toni) no vinguera al dinar i se'n anaren a la seua. I em sap mal perquè son els meus amics i perquè crec que dins una Filà cal fer-se en tots (bé, en quasi tots) i que tots els que anàvem (i vam anar) som i serem amics. I aquestos dinars uneixen mol més que els ensaios i les Festes en sí.
I ,a més a més, crec que cal ser sincer, el que més mal en sap es que Jordi es veguera atrapat entre dos aigües. Saps que per mi mai hi haurà cap problema, vages en qui vages i faces el que faces. En això consisteix l'amistat, mai en condicionar, sinó en donar llibertat.
I una última cosa: a Jaume i a Jordi L. també es va doldre, i si el dol sols pot ser per una cosa, per l'apreci que et tenen.
Tot pareixia fàcil. Confirmem quants som, reservem pel centro i au. Com que ningú opinava, la tria del lloc va ser cosa meua, i al final hem vaig decidir per La Tareta. Ben situat i en un menú sobre els 20 €.
Aleshores van començar els problemes... algú va decidir que aquest dinar no era el que ell esperava.
Reconec que quasi s'havia convertit en tradició anar-se'n a dinar el dia del Mig Any Jordi, Toni, Juan i jo mateix, però les circumstancies canvien i també cal dir que per diverses causes, que no venen al cas, aquest dinar s'havia fet en altres dates i en més assistents (Jaume va vindre un parell de voltes)
No vull entrar en polèmiques ni en divagar sobre qui te raó o quina era la solució ideal. Sols vull deixar clar que em sap molt mal que Jordi (però també Juan i Toni) no vinguera al dinar i se'n anaren a la seua. I em sap mal perquè son els meus amics i perquè crec que dins una Filà cal fer-se en tots (bé, en quasi tots) i que tots els que anàvem (i vam anar) som i serem amics. I aquestos dinars uneixen mol més que els ensaios i les Festes en sí.
I ,a més a més, crec que cal ser sincer, el que més mal en sap es que Jordi es veguera atrapat entre dos aigües. Saps que per mi mai hi haurà cap problema, vages en qui vages i faces el que faces. En això consisteix l'amistat, mai en condicionar, sinó en donar llibertat.
I una última cosa: a Jaume i a Jordi L. també es va doldre, i si el dol sols pot ser per una cosa, per l'apreci que et tenen.
divendres, 22 d’octubre del 2010
Dinar Homenatge a Nemesio
Començaré aquest post en una reflexió al voltant de Xavi. Jo comprenc que el meu cunyat te (i fa) poca feina, i creu que mantindre un blog actualitzat es senzill... Doncs no, i més amb dos fills, molta feina del cole, una classe de 26 energúmens, un altre blog que intente actualitzar un parell de voltes a la setmana i un cunyat pesat que envia missatges al mòbil per dir bovades sobre el seu equipet de futbol (no se si serà casualitat, però el dos remugons son del mateix equip). Si a açò li sumem que l'idea de fer el dinar va ser d'ell, però al que escriu li va tocar encarregar-se de tot, la conclusió és que no tinc temps d'escriure al blog.
Feta aquesta consideració passem al dia dels fets. Per començar a fer ambient, vam preparar unes pegatines, amb la ma experta de Jordi P. al Photoshop en les que, com podeu veure apareix Nemesio, el nostre benvolgut amic, caracteritzat per l'ocasió.
També Xavi i Elena van col·laborar amb unes agulletes que representaven els fillets de Nemesio.
El dinar, a la Braseria La Rosaleda, va discórrer entre bromes, acudits i un continuo clavar-se en el abandonador de gossos. Òbviament els hòmens participants vam cuidar que el interfecte begues el menys possible per evitar les conseqüències que en ell sol tindre la beguda (si algú no sap quines son aquestes conseqüències, no te més que veure el post: Despedida de solter de Xavi)
La veritat que aquest tipus d'ajuntades tenen la seua gràcia i el seu encant. No es que es deguen de fer tots els meso, però de volta en quan s'agraeixen. Reforcen les amistats i, al no tindre als xiquets rondant, dona per bones converses de tot tipus.
El dinar es va allargar en unes mentiretes a la plaça de dins, on desgraciadament jo vaig abandonar la festa. El perquè, una inoportuna migranya de la meua dona ens va fer retirar-se prompte a casa. Se que el cunyat dirà que si som no se que o no se cuantos, però les migranyes son així, apareixen als moments més inoportuns. De totes maneres, més oportunitats hi hauran i, sense voler que sone a amenaça, segur que Carolina es venjarà (si... de Xavi i de no haver pogut gaudir del sopar).
Feta aquesta consideració passem al dia dels fets. Per començar a fer ambient, vam preparar unes pegatines, amb la ma experta de Jordi P. al Photoshop en les que, com podeu veure apareix Nemesio, el nostre benvolgut amic, caracteritzat per l'ocasió.
També Xavi i Elena van col·laborar amb unes agulletes que representaven els fillets de Nemesio.El dinar, a la Braseria La Rosaleda, va discórrer entre bromes, acudits i un continuo clavar-se en el abandonador de gossos. Òbviament els hòmens participants vam cuidar que el interfecte begues el menys possible per evitar les conseqüències que en ell sol tindre la beguda (si algú no sap quines son aquestes conseqüències, no te més que veure el post: Despedida de solter de Xavi)
La veritat que aquest tipus d'ajuntades tenen la seua gràcia i el seu encant. No es que es deguen de fer tots els meso, però de volta en quan s'agraeixen. Reforcen les amistats i, al no tindre als xiquets rondant, dona per bones converses de tot tipus.
El dinar es va allargar en unes mentiretes a la plaça de dins, on desgraciadament jo vaig abandonar la festa. El perquè, una inoportuna migranya de la meua dona ens va fer retirar-se prompte a casa. Se que el cunyat dirà que si som no se que o no se cuantos, però les migranyes son així, apareixen als moments més inoportuns. De totes maneres, més oportunitats hi hauran i, sense voler que sone a amenaça, segur que Carolina es venjarà (si... de Xavi i de no haver pogut gaudir del sopar).
dilluns, 4 d’octubre del 2010
Junta del Mig Any
No se que passa últimament, però les juntes de la meua Filà son cada vegada més estranyes. Per començar érem poc, molt pocs. De fet quan vaig arribar jo, a la Filà, i contant que la Directiva estava per dins, érem 4 o 5. Pensareu que vaig arribar molt prompte, doncs no, la segon convocatòria era a les 16:30 i jo vaig arribar a les 16:15. Poc a poc va arribar algú més per comptabilitzar una vintena de festers. Contant delegacions uns 38 si no recorde mal.
Segon tema, admissió de socis. Va haver moguda. Jo esperava que fora com sempre, un tramit més, però no. Luis Lazaro va esposar les seus reserves per tal d'admetre a 4 dels sol·licitants. Els 4 antics festers i que no va eixir de la forma més adequada. No entraré en detalls, però al finalitzar les votacions els quatre es quedaven fora. Per sort açò no va influir en l'entrada de la resta d'aspirants, quedant així confirmat que Esteban i Jordi P. Ja son Festers Navarros (bé, si llegim el nostre reglament detingudament, fins que no es visquen en Festes no ho seran oficialment).
Un altra bona noticia es que, prèvia consulta amb la Directiva, pareix que Inma també es vestirà de Navarra enguany. Segur que si s'entera algú pensa que m'he fet bigam!
Un altre motiu d'alegria va ser el nomenament de Jorge Colomina com a glorieret oficial per les properes festes. Espere (i se cert que ho farà) que ho gaudisca molt.
Per acabar dos temes complicats: la pólvora i el Betlem.
Del primer parlaré més extensament en quant tinga temps de serenarme i de pensar bé el que vull escriure. De fet no descarte una carta al Director del “Ciudad” i altres mitjans de comunicació al respecte.
Respecte al Betlem, va haver una intervenció de Adrian respecte a que l'any passat va haver problemes amb el mateix que han pogut condicionar que continue posant-se enguany. Luis, gran artífex del nostre Betlem, està fart de veure-lo relegat a cosa (o moble) sense importància. Els que s'il·lusionen amb alguna cosa i lluiten per fer-la millor, en moltes ocasions, acaben desmoralitzats veient el poc interes que desperta. Si, a més a més, des de la institució (en aquest cas la directiva de la Filà) no hi ha recolzament, pitjor encara.
Jo espere que açò acabe bé i que continue la curta, però pense que arrelada, tradició de posar el Betlem el 8 de Decembre, perquè, de veritat, que a molt de nosaltres si que ens importa, i molt.
Segon tema, admissió de socis. Va haver moguda. Jo esperava que fora com sempre, un tramit més, però no. Luis Lazaro va esposar les seus reserves per tal d'admetre a 4 dels sol·licitants. Els 4 antics festers i que no va eixir de la forma més adequada. No entraré en detalls, però al finalitzar les votacions els quatre es quedaven fora. Per sort açò no va influir en l'entrada de la resta d'aspirants, quedant així confirmat que Esteban i Jordi P. Ja son Festers Navarros (bé, si llegim el nostre reglament detingudament, fins que no es visquen en Festes no ho seran oficialment).
Un altra bona noticia es que, prèvia consulta amb la Directiva, pareix que Inma també es vestirà de Navarra enguany. Segur que si s'entera algú pensa que m'he fet bigam!
Un altre motiu d'alegria va ser el nomenament de Jorge Colomina com a glorieret oficial per les properes festes. Espere (i se cert que ho farà) que ho gaudisca molt.
Per acabar dos temes complicats: la pólvora i el Betlem.
Del primer parlaré més extensament en quant tinga temps de serenarme i de pensar bé el que vull escriure. De fet no descarte una carta al Director del “Ciudad” i altres mitjans de comunicació al respecte.
Respecte al Betlem, va haver una intervenció de Adrian respecte a que l'any passat va haver problemes amb el mateix que han pogut condicionar que continue posant-se enguany. Luis, gran artífex del nostre Betlem, està fart de veure-lo relegat a cosa (o moble) sense importància. Els que s'il·lusionen amb alguna cosa i lluiten per fer-la millor, en moltes ocasions, acaben desmoralitzats veient el poc interes que desperta. Si, a més a més, des de la institució (en aquest cas la directiva de la Filà) no hi ha recolzament, pitjor encara.
Jo espere que açò acabe bé i que continue la curta, però pense que arrelada, tradició de posar el Betlem el 8 de Decembre, perquè, de veritat, que a molt de nosaltres si que ens importa, i molt.
Concurs de Pintura Infantil a l’aire lliure Silvestre Vilaplana Molina
De vegades et dones compte que hi ha actes “festers” que desconeixes totalment. Supose que els que em coneixeu pensareu que això es pràcticament impossible, que jo soc, com algú em va batejar, un “animal d'actes”, es a dir, com un fester dels que no es perd cap acte. Doncs encara hi ha actes als que mai havia assistit. Un d'ells el “Concurs de Pintura Infantil a l’aire lliure Silvestre Vilaplana Molina”. Es clar que quan tens fills xicotets és quan comences a descobrir un altra faceta de la Festa. No és la primera vegada que ho dic al blog, gaudisc com un xiquet, em cau la baba veient als meus fills participant en tot allò que envolta a la Nostra Festa. I encara que també ho he dit en altres ocasions, la Festa no son tres dies, és un seguit d'actes i experiències que es desenvolupen al llarg de l'any i d'això una vegada més done fe en aquest blog.
Pel que fa a l'acte en concret, bon ambient, gran participació i el pobre del meu fill que no va poder guanyar. Es va disgustar ja que diu que mai guanya res. La vida es així i ell sols acaba de començar a descobrir-ho.
Ah! i com les noves tecnologies donen gust, vos penje el vídeo de l'acte en el que surten Núria i Jordi pintant (minut 6:13)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)