Ensaio de setembre

Per començar dir que per a mi no es habitual açò de tindre un ensaio al mes de setembre. Sempre el primer ensaio era el de novembre, després de gaudir del Mig Any. Però pareix ser que al nostre Primer Tro li apetia un ensaio només començar el curs fester. I com que també pareix ser que Agus tenia que pagar-ne un, al final amb les despeses compartides per filà i reboster, hem tingut un ensaio de tardor.

Es un ensaio de reencontres, de tornar a veure a la gent després de les vacances, de gaudir un poc de la música, en aquesta ocasió per part de una xaranga de “La Primi”, i de la Festa.

I es que la gent te ganes de festa sempre, i, al contrari que a l'últim ensaio, que érem quatre gats, la gent si que s'ha decidit i érem un bon grapat de festers. Però hi ha alguna cosa que no em quadra, no se com explicar-ho, però l'ambient sembla últimament molt gelat. Pot ser siga sols una sensació, però fins i tot Jordi E. també ho va comentar. Falta alguna cosa, però no sabria dir el que.

Pel que fa a l'ensaio en si, algunes novetats. Només entrar abraçades i salutacions als dos nous aios Jordi B. i Santi V. Per descomptat que Jordi B. no tarda ni un segon en ensenyar les fotos de la seua neta al mòbil.

Més novetats, per fi, i degut al seu canvi de destí, Jordi C. Pot assistir a un ensaio! I se li noten les ganes i la il·lusió. I més que m'alegre jo, que gent així és la que ens fa falta a la Filà.

I com a part central d'aquest ensaio... el cunyat. No para ni un moment d'intentar (sense massa èxit) de fer campanya per que el voten per ser fester de la nostra Filà. Per sort tenim amics en trellat i tots pensen el mateix. Cal votar que no! Fins i tot Jordi L. amenaça en impugnar l'assemblea si arribara a ser admés. Poc a poc van fallant-li els recolzaments. Juanjo, que pareixia decidit pel si, canvia de parèixer. Pere reclama algun tipus de recompensa pel seu vot, i la conclusió, per molt que el Cunyat no vulga, és sempre la mateixa. Si sent soci no hi ha qui l'aguante, de fester serà pitjor. Però deixem aquest tema, que ja s'ampliarà convenientment al post que dedicaré a l'Assemblea de la setmana que ve.

I així, clavant-se tot el que podem en el cunyat, amb converses diverses en Esteban, esperant a vore si l'altre Esteban li toca a Tono per dir-li si ha parit (cosa que no passa) i amb alguna referència a las possibilitat o no de les dobles esquadres o partides, passem la nit.

Per cert, que si haguérem volgut arribar prompte ho haguérem aconseguit. A les 22:30 havíem acabat de sopar, i no per falta de menjar, que va haver prou i bo, sinó per la velocitat del nostre reboster.

I sense passar pel Friends, cap a casa, on arriben arremullats per culpa d'un inoportú ruixat de mitja nit.

A falta d'un any... (en aquest cas menys d'un any)

Un dels motius pels que vaig pensar en fer aquest blog, i d'ahí el seu nom, va ser pensant en la il·lusió que em faria tindre un fill S. Jordiet. Sí, fer càrrec també em fa il·lusió, però si em donaren a triar ho tendria clar: un S. Jordiet és un S. Jordiet.

La idea era escriure aquest post a finals de Maig, a falta d'un any per la Junta de Maig de l'ASJ del 2012, però entre unes coses i altres no he pogut i ho faig ara, a falta de 10 mesos per que es celebre la Junta en la que es triarà el S. Jordiet del 2013. I serà en aquesta ocasió la primera volta que presentarem a Jordi per a S. Jordiet.

Ell diu que li fa il·lusió, però jo crec que a mi encara em fa més. Tinc mil idees, mil projectes, mil propostes a fer i mil pors. Por a com reaccionarà Jordi si no es elegit (cosa prou probable per cert), por pel tema econòmic, por pel que representa ser el “pare del S. Jordiet”.

Però quan ho pense em pot més la il·lusió: dissenyar el traje junt en Michel (amb col·laboracions d'alguns amics més), acabar de definir un acte cultural que ja fa temps que em ronda pel cap i que alguna amiga ja sap i que se que ajudarà a preparar, pensar en els detallets, en la presentació del Cole i mil coses més.

I sempre em ve al cap una cosa, como no te que fer de S. Jordiet un xiquet tan fester, que li diuen Jordi i que va nàixer el dia de S. Jordi? Però també pense sempre que a la fi la decisió sols està en mans de S. Jordi, que sols ell pot dir qui deu fer de S. Jordiet.

Tant de bo totes este il·lusions es concreten algun dia en el que seria el segon S. Jordiet de la Filà (i crec que també el segon del cole), tant de bo S. Jordi tinga a bé concedir-mos aquest honor, ell sap que jo li ho demane molt, tant per mi com pel meu fill.

Bé, d'ací 10 mesos sabrem alguna cosa... i si es que no, tornarem a intentar-ho un any després, i si es que si, de bona fe vos dic que en aquest blog serà el primer lloc on podreu seguir el dia a dia d'un S. Jordiet i de son pare.

PD: Si per mi fora, si tinguera poders endevinatoris, m'agradaria saber-ho abans, encara que foren unes horetes, per poder convéncer a un Remugó per que continuara al Cos de Majorals i fora tutor d'aquest S. Jordiet. No vull ni pensar quin any tendríem!

La Dinà o “Ese toro enamorado de la luna”

Aquesta dinà ha tingut història, molta història...

Comencem pel principi. En ares a crear grup de cara al possible càrrec i també pel fet de que per a mi la Festa és, entre moltes altres coses, un bon ambient, vaig pensar que seria interesant quedar per anar a peu fins el “Tir de Pichón” que es on enguany es celebrava la dinà. A més a més matavem dos pardals d'un tir, fer ambientet i no agafar els cotxes, que ja se sap que la tornada sol ser conflictiva.

Així que vaig crear un “evento” en Facebook per avisar als “presumptes cavallers” i resta d'amics.

També cal afegir que era la primera vegada que venia a una dinà Jordi P., i tenint en compte que em venia de pas, doncs era millor anar quedant, que quanta més gent millor.

I mira que vam ser gent al final!

El primer en respondre, com no, va ser Jaume, que al igual que jo som de decisió rápida. Així que el recorregut va ser el següent:

Vaig eixir de casa, quasi al Collao, i vaig pasar per Jordi P. al C/ Sta. Rosa (al Bancaixa), baixadeta pel carrer Maestro Espí per arreplegar als Jaume's (pare i fill) i de refiló a Juan Santacreu i a Javier Baño. Ja com si estaguerem de manifestació, vam continuar per L'Alameda, allí està Agustín que en veure que no l'arrepleguen se'n ve amb nosaltres, i a l'altura de la Rosaleda arrepleguem a Efren i, per casualitat, a Tonin i el seu nebot Nando.

A un altre dels fixes i dels que s'apunten a un bombardeig, Jordi Lazaro, l'arrepleguem a la Màquina del tren, i fem parada i fonda al costat de l'Eroski, al costat de casa de Jordi E. on acudeixen també Jordi C., Currillo i Currillet. Gracies a Currillo gaudim d'un bon herberet en bacores en el jardinet de davant casa de Jordi E. I des d'allí, ja com a autèntica manifestació “d'indignats” anem cap al Tir.

Supose que la gent que ens veu deu de pensar en alguna cosa així, ja que fem un bon grapat.

La resta de gent, Michel i Vicent, Esteban o Ximo i Jordi J. Van apareixen al llarg del matí, uns per esmorzar i altres més tard.

Al Tir han col·locat les taules al aire lliure, baix de la uralita del aparcament. Fa prou bon estar i gaudim amb els altres companys de Filà del típic esmorzar de Filà, amb espencao, ous i embotit.

Després els coteros se'n van a jugar i els altres a xarrar i comentar les coses més diverses.

Arriba també la Banda de Beniatjar, que se'n van directes a la piscina. Al anar la banda, no se molt bé perquè, a molts es agafen les ganes de banyar-se, jo, com que soc de secà , passe del bany.

El dinar justet, per no dir pobre. Poc menjar i molt de beure, que pareix que es el que vol la gent. Més calor que al matí i, com sempre, bona conversa i bon ambient.

I aleshores arriba el problema. Apareix un camió de SEA, l'empresa d'esdeveniments de l'amic Tomás Tomás. Que faran aquestos ací? Em pregunte jo, hi haurà després boda?

No, descarrega un unflable. Quin? Sorpresa: un bou mecànic. Crec que no es una bona idea, però com no pense pujar... O això creia jo.

De sobte un individuo, per no dir-li alguna cosa pitjor, es posa “gallet”. Si, no podeu imaginar-se qui, es en el que menys heu pensat. Qui pot ser? Es preguntareu.

Doncs si, ni més ni menys que el Majoral Remugó. És ell el que diu, i cite textualment: “No teniu ous de pujar. - Si puje jo pujeu tots!”

- Que no, que jo em marege – conteste jo.

- Si vols ser Capità tens que pujar – sentència ell.

Bé, tu ves que ja aniré jo

Jordi tira cap on està el bouet i puja. No dura ni mig minut i cau a terra entre rises. Al moment tinc al meu costat al “comité de recepció” que en poques paraules em fan anar fins on està el bou i pràcticament em reballen dins. No dure massa, però més del que jo voldria, ja que per descomptat em marege prou. Tots pujem, amb més o menys fortuna.

A destacar que Esteban puja i aguanta prou, però de sobte li diu al que maneja el bou que pare.

- Què t'ha passat? - li preguntem

- Si no para, la resta no hagueren pogut pujar, s'hagueren esvarat, això o hagueren tingut que “mochar”.

Rialles i bon ambient, i en un apartat, sense que quasi ningú s'entere, Jordi E. li fa una consulta a Jordi P.

- Em fa mal la ma i se m'ha unflat un poc, pega-li una miradeta – li diu.

- Això no es res, serà un colp, si fins i tot ho tens com raspat, què has fet?

- Es que per no caure m'he rollat la corda.

- Seràs animal – li diem – si es que no tens una idea bona.

- Però en principi tens mobilitat, no crec que tingues res – sentència Jordi P.

Més rialles i molt de clavar-se en ell. Es fem una copa i Jaume, com no, proposa anar a fer-se una mentireta.

Anem al Fashion a fer-se un poal! - diuen altres.

I altra vegada, en pla manifestació, anem caminant fins aquest bar, on alguns es fem una cervesa, altres una mentira i altres utilitzen el poal el gel per clavar la ma, cada vegada més unflada.

Es fa tard, son les set i pico i, tenint en compte que hem començat a les vuit del matí, ja va sent hora de tornar a casa. Però no és com al matí, ara ja no apeteix anar caminant i, rememorant vells temps, decidim agafar el autobús Jordi P, Jaume i jo.

L'espera es fa interminable. El bus no apareix i anem desesperant-se. Jaume troba la solució.

- Voleu veure com ve de seguida? M'encenc un cigarret i ja voreu!.

Dit i fet. No ha acabat d'encendre el cigarro i apareix l'autobús. A la fi, entre unes coses i altres arribe a casa a les vuit passades. Es el que té la dinà...

Anexe al post.

Com va acabar el problema de la ma de Jordi? Doncs pitjor del que esperàvem: el dit xicotet trencat.

En principi no fa cas, però vist que la inflamació no baixava va anar, el dia següent, a la Residència i quan van veure la radiografia ho van diagnosticar clarament, estava trencat. Conclusió: un mes amb una fèrula en el dit i sense poder manejar el ratolí. I per descomptat catxondeo a raudals, tant en el implicat com amb el metge.

No vull fer sang, però no puc evitar recordar alguns comentaris sobre el dit de la Relíquia de S. Jordi, sobre on havia clavat el dit i sobre els seus propis comentaris al Facebook. Com el implicat diu: Bou 1 – Jordi 0.

I no puc evitar-ho, una cançó dedicada a l'amic Jordi, possiblement per la seua propera Diana:

La junta de maig

Crec que el que deuria de fer es copiar i pegar els comentaris de les últimes juntes. La veritat es que cada vegada son més surrealistes. Però anem a pams.

La crònica, com sempre que la fa Adrian, perfecta, amb al·lusions a temes clau de l'últim any fester, alguns fins i tot amb una fina ironia. Enguany, al menys m'ho pareix a mi, un poc més curta.

L'assistència molt fluixa, cosa que Jordi Sancha s'encarrega de recordar.

Els temes a tractar els habituals, pressupostos, sancions... Coses que la gent no li dona importància i que per al bon funcionament de la Filà si que la tenen.

Respecte als pressupostos, superàvit enorme (els que hem estat Directius no entenem que no es maquillen un poc els comptes) i algunes partides que tampoc acabem d'entendre que apareguen.

I després elecció de Primer Tro, que deuria reduir-se (tenint en compte que sols hi ha un candidat) a una xicoteta explicació del que vol fer la directiva els pròxims dos anys i poc més.

Però els temes deriven cap a terrenys prou escabrosos. Toni recorda el tema del calendari per mig d'una retailla de símils que fa difícil identificar el tema a tractar. Apareix també el tema de les dones, i una vegada més, el de la doble esquadra (o partida, o doble i partida, o per la Fot Roja, jo que se!) . José V. Jornet es posa pesadet en alguns temes amb ironies, per al meu gust un tant fora de lloc. No s'avança en res i la junta es fa llarga. Al final Alberto es reelegit com a Primer Tro i tot queda en res. A la pròxima junta vorem que es diu.

Un ensaio en Juny

Estic acostumat a que els ensaios d'estiu es facen en juliol, i és més, que es facen just quan jo estic de viatge, per la qual cosa enguany em vaig il·lusionar prou en anar en aquest ensaio.

Després vaig descobrir que era just el dia que tornava de La Manga d'estar tres dies amb els meus “fantàstics” alumnes i de dormir i descansar menys del que m'agradaria, i em va agafar un poc de perea.

Damunt li toque al amic Remugó i em diu que no sap si anirà, que no ve la banda de Beniatjar i que creu que es un de eixos ensaios que “paga” Agus i als que venen tres personatges al estil de pinet, en música enllaunada i que tant poc ens agraden. Més perea encara.

Però hi ha canvi de idea. All final és un ensaio normal, i els que venen son una xaranga de “La Primi” i Jordi s'anima. Jo continue sense saber que fer, més que res pel cansanci que tindre acabat d'arribar de viatge.

Posant en una balança les ganes d'anar d'ensaio (cal tenir en compte que enguany me n'he perdut un parell) i la perea i el cansament, guanyen les ganes de festa.

Així que arribe sobre les 7 de La Manga, dutxeta i cap a la Filà.

No recorde un ensaio en tan poca gent i tan poc ambient. Som quatre gats, això si, prou ben avinguts. I com que en som pocs sopem molts, perquè imagine que Agus ja te fet el sopar i no es qüestió de tirar menjar.

La xaranga prou bé, encara que alguns no entenem certes coses. A vorer, el repertori no dista gens ni mica de l'habitual: pas-dobles, marxes cristianes i mores de les que sonen a qualsevol ensaio amenitzat per la banda de Beniatjar. Però al contrari del que sol passar, critiques sobre d'interpretació i el repertori, aquestes peces si que agraden. Serà que hi ha gent que li te mania a la Banda i busca qualsevol excusa per criticar? L'amic Remugó memoritza el repertori per si algú te el poc trellat de tornar a dir que el que toca la Banda de Beniatjar es de concert (o de processó) i el que ha tocat aquesta xaranga si que és música.

Pel que resta, hi ha algun amic que em comenta aspectes relacionat amb la resta de candidats a càrrec i amb algun de les persones que considere properes a mi i que pareix que està fent campanya en contra meua. Jo, com es habitual en mi, preferisc ser prudent i no creure tot el que diuen, encara que també tinc que dir que en el fons no m'estranya. Temps al temps...

I com últim detall significatiu el convidat que aporten Vicent i Michel: tot un personatge, cunyat de Michel si no recorde mal, de Benidorm i amb unes xarrades dignes de menció, especialment les aportacions que fa sobre aspectes de les nostres festes...

I molt més prompte de l'habitual cap a casa, que alguns estem cansats i queden encara notes que posar.

PD: S'estranyareu que en aquest post no es nomene al cunyat, però es que no assisteix al ensaio per que te sopar del seu cole, i el primer es el primer.

El dia dels trons.

Amaneix mig nuvol, en molt bona temperatura per al disparo. Menys mal, perque sols de pensar en la calor del dia de l'entrà ja m'agafa un atac de pànic.

Enguany per a mi hi ha canvis significatius, per primera volta vaig a disparar sols pel matí. El perquè, una recomanació mèdica de l'amic Pastor. Després de l'intervenció medica de fa uns mesos pareix que és millor no prendre's enguany el tema del disparo molt a pit. I així ho faig.

Com sempre, i seguint el que sol ser la rutina d'aquest dia, m'alce, xicotet esmorzar a base de bolleria i café en llet, traje de navarro enfilat, peto de disparo, cantimplora, arcabus al muscle i cap al carrer. Primer l'estafeta i després l'ambaixada. Un any més bromes i comentaris sobre les poques possibilitats de que arriben a un acord i evitar aquesta guerra de pega.

Enguany detectem menys presència de Guardia Civil, encara que hi ha rumors de tot tipus. El disparo discorre tranquil i més bé ràpid, es nota que dispara menys gent, i sense cap cosa a resenyar. A l'arribar a la plaça em quede (una vegada més) sense pólvora. I es que amb dos quilos (si, dos, ja se que soc un il·legal) no hi ha prou per aquest recorregut. L'any que ve imagine que el problema serà el mateix o pitjor, ja vorem, però com sempre les possibles solucions arribaran tard i mal.

Dutxeta a casa i a la plaça de Dins a fer-se la tradicional mentireta post Alardo. I com no, la tradicional foto a la Casa de la Cultura.

I després a dinar. Un altra tradició: caldo en pilota i unes bones gambes a la plantxa.

Acaba l'any de l'Esquadra del Mig i per fer-ho, Tono te la gran idea a anar nomenant a cada un dels membres de dita esquadra fent un xicotet comentari de cadascun d'ells, en pla monòleg gracios. La veritat es que ho borda, li dona un to simpàtic que fa que la filà li ho agraixca amb crits de “Tono Primer Tro”. Però per a mi te un xicotet defecte, que a més a més, m'afecta directament.

Al nomenar al “Pegolí” deixa entreveure la possibilitat que siga el pròxim Alferes, a la cual cosa el grup d'amics responen am crits d'Alferes, Alferes!

No em pareix correcte perquè al dir-ho el Darrer Tro li dona certa oficialitat, quan a la Filà sols hi han rumors sobre possibles candidats a alferes i capità. De totes formes queda molt de temps i mai se sap com pot acabar açò. Però ni a mi ni a alguns dels meus “presumptes cavallers” ens sembla massa bé.

A partir d'açò els rumors augmenten i hi ha gent que s'encarrega de anar recordant-me que no tinc cap possibilitat. Sempre he dit que no se que llig aquest blog, però a partir d'ara no vull amagar més les meues il·lusions: vull fer càrrec. Si, repetisc, càrrec, no se si Alferes o Capità, però vull estar ahí fins el final.

Pot ser no tindré opcions, però ningú em llevarà la il·lusió de intentar-ho. Però crec que no sols no me la llevarà a mi, sinó que no pense deixar que li la lleven als meus amics, a tots aquells que creuen en aquest projecte i que els fa ganes de participar d'ell.

També hi ha un moment per l'homenatge i el record. Se li fa entrega a la família de Rafael del quadre que li haguera pertocat pels seus 50 anys com a fester. A Toni se li entrega, a banda del quadre, d'una rèplica de l'arma antiga de la Filà, la que ell va portar el primer any de vestir-se de Navarro.

Després de dinar el també típic gotet a qualsevol garito del carrer S. Josep fins mitjan vesprada. Em resulta estrany no anar a disparar i més encara pensant que aquest moment el volia compartir amb Jordi. A més a més el tema del “Pegolí” m'ha afectat més del que voldria reconéixer.

Que anem a fer, l'any que ve possiblement les coses seran d'un altra manera.

La vesprada transcorre en calma. Arriben a casa els xiquets i la meua dona, i tots junt anem a veure l'Aparició. Xiquets als muscles i Núria discutint amb un altre xiquet sobre qui era més major. Acbada l'Aparició, un castell de focs en pla piromusical molt guapet.

Les festes s'acaben i un altre any fester, ple d'incògnites comença. Espere que una vegada més S. Jordi mire per nosaltres i ens acompanye en el dia a dia.

El dia de S. Jordi

Encara que parega impossible, quan em desperte el dia de S. Jordi (en aquest cas i degut al canvi de dates, el dia de S. Isidro Labrador) disposat a fer segon dina, em trobe en un canvi radical del temps. Plovisqueja i la temperatura ha baixat considerablement. No se si despertar al xiquet o no... Em quede al llit parant orella. Per fi m'arriben sons de música dianera, m'acoste al llites de Jordi i li dic baixet si vol anar a la Diana. Pega un bot i mig dormint diu que si.

Como que ja han arrancat cal anar prou apresa: esmorzar alguna cosa de bolleria ràpidament, enfilar-se el traje de navarro i al carrer.

Arribem justets per agafar l'arma i formar. Sona la música i arranquem. Jo davant i Jordi a l'esquadra de darrere. Els dos fem el cabo i gaudim de aquest acte, que cada vegada m'agrada més.

Quan arribem a la plaça, per inèrcia, mire al termòmetre del Ideal: marca la mitat de temperatura que el dia d'abans. En aquestos canvis de temps es capaç que algú pille una pulmonia.

Arrepleguem a la resta de família i, amb els meus pares i els meus cunyats, rematem amb un cafenet a l'Autèntic (al cantó del pinyó). I a veure la processó de la relíquia, a veure els dissenys d'Alferes i Capitans, a veure per primera vegada al carrer a S. Jordiet. Continua plosvisquejant, encara que pareix que la cosa no anirà a pitjor.

Acabada la processó repetim un any més el fet d'anar Jordi i jo a pegar una volteta a soles. Enguany em decante per anar a veure paradetes, que estan situades al costat de la Torre Na Valora, cosa que aprofita Jordi per carregar en un joguet (la veritat es que li havia promés una “coseta”).

Acabat el xicotet passeig acudim a l'Església del Sant Sepulcre a veure si ja ha acabat la missa i comencem la cercavila.

Els que ixen de la mateixa ho fan espantats, pareix que el capellà ha estat sembrat i ha aprofitat la presència de públic per esplaiar-se amb una “interessant” classe de teologia.

I en mig de una gentada, comencem la cercavila cap al C/ S. Francesc, com sempre, per tal de fer temps i deixar que Agus acabe de preparar el dinar.

El dinar, per a mi correcte com sempre, s'allarga molt (també com sempre), al menys no fa calor i la gran quantitat de gent que som a la Filà no fa que ens acabe agafant una lipotímia (si, això que el dia de l'Entrà hi havia a dotzenes).

Acabant ja ens sona el telefon, Antonio (el pare de Carolina) no es troba bé i se'n van a l'Hospital.

Cal refer plans, preocupar-se de estar en contacte en ells i preocupar-se pel cunyat, que un any més es perdrà la processó de la vesprada. Així i tot anem a la professó, amb els xiquets més bé bascosos per la falta de descans. Aprofite els minuts d'abans d'eixir per trucar-li a Jordi P. Pareix que sa mare està un poc millor i el note un poc més animat. Esperem que tot continue anant a millor.

La processó es fa llarga, més pel cansament que pel recorregut. Els xiquets van pràcticament tot el rato caminant, encara que Núria reclama braç de volta en quan.

Quan arribem al final truquem altra vegada als pares de Carolina. Tot va bé, encara que Antonio es queda ingressat per seguretat. Correm cap a case i al C/ Mossen Torregrosa veiem passar l'imatge de S. Jordi, al que un any més li tinc que demanar moltes coses. Si continue demanant tant igual es cansa de mi, no ho se...

També truquem als meus pares, ells s'emporten als xiquets per que nosaltres anem a sopar a la Filà.

El sopar està bé, encara que nosaltres no estem del millor humor possible. Cap destacar un fet insòlit: Antonio es decideix a creuar, i pareix que l'any que ve si que serà fester Navarro...

I se n'anem a dormir... que el cos ja no està per massa coses.

El dia de l'entrà o que calor que fa!

Són les quatre i mitja, i ja es hora de despertar-se- Fa com sis anys que no ha faig, però avui dec d'anar a la missa. Eixa missa que abans era a les 5 i quart i ara és a les 5 per obra i gracia del president de l'ASJ que va decidir avançar la Diana.

I perquè dec d'anar? Per una promesa, aquestes festes per a mi han estat marcades per un fet: la malaltia de la mare de Jordi P. i vaig fer promesa de anar a aquesta eucaristia si es posava millor, i jo soc home de complir promeses.

Així que de bon matí estic vestit de Navarro observant com es desenvolupa de nou el ritus de començar les festes com aquell 1276, en la que la llegenda conta que els alcoians es van assabentar de l'atac musulmà mentre escoltaven missa.

Just després de la missa i abans de l'arrancà de Diana.

I després la Diana. Altra vegada la Dina que dona pas a la festa i a la música, un acte que per mi te un encant especial. Arranca la nostra diana Ximo, amb un pasdoble estrany però que la gent aplaudeix, nosaltres seguim el recorregut, un any més, pels destartalats carrers de la zona més vella de la ciutat fins el Casal, i pel mateixos carrers buits fina tornar a veure l'església del Patró.

I pel Terrer fins la placeta de Correus, on de sobte apareix Esteban en pla aparició. Somrient satisfet de veure's vestit de Navarro per primer cop. Ja a les 4 i pico l'han intentat despertar amb cridaes de mòbil el cunyat i Jordi E. sense èxit, però ara si, allí està ell fresquet i disposat a començar el seu primer dia de Navarro.

Sol hi ha un problema. La modista li ha fet mal les manegues i porta les ratlles verticals. Pareix una mescla entre Benimerí i Navarro. Quan li ho diem s'apura prou i entre tots es busca una sol·lució. Algú li deixarà la camisa per que puga baixar l'Entrà.

Continuem el recorregut fins arribar al Partidor. Allí és l'amic Juan qui arrancarà com a cabo als sons de “Els Llaneros Dianers”, en la seua experiència com a cabo. Per mi ho fa fantàstic, però millor que explicar-ho, veure-ho, encara que el meu pols i la gent que es creua facen que la qualitat no siga massa elevada.

I a esmorzar, que cal recuperar forces per aguantar un dia que, ja a aquestes hores es preveu caluros.

I es que aquestos esmorzars no tenen preu. Bon ambient, embotit, tonyina de sorra, ou fregit i creïlles. Un luxe per als sentits.

I arriba l'Entrà. El moment màgic en que al crit de “Per Alcoi i per Sant Jordi, avant l'Entrà” fa que els mecanismes de la festa comencen a moure. Però alguna cosa es diferent, alguna cosa no va tant suau com sempre. La música tarda en començar, hi ha nervis i es veu alguna cosa que no es coordina bé, i açò al final s'acabarà pagant.

Igual m'adelante als esdeveniments, i no és la manera més ortodoxa de contar-ho., però aquesta descoordinació, els boatets de filà desproporcionats, alguna carrossa que no arranca, cabos que necessiten dos “tocaes” de marxa per arrancar, i uns primer trons i directius de l'ASJ que no son capaços de portar l'entrà com cal, van sumant actor que desembocaran en una entrà Cristiana amb trencons i amb una esquadra de negres de l'alferes que arribarà tard i en mig d'un trencó que els fa baixar entre públic que s'alça i xiulets del public que encara queda a les cadires.

I a això cal sumar el calor. Molta calor. Esperant el nostre torn anem deshidratant-nos. Els xiquets es queixen, l'espera es fa interminable. Entre el retràs i el calor, es de les poques voltes que una entrada em resulta una càrrega més que una il·lusió.

Però per fi arranquem, i, per fí, veiem la nostra esquadra del Mig. Una esquadra que ens ha sorprés per seu comportament al llarg de l'any, i que ara ens sorprèn en el seu disseny. Un disseny que personalment m'agrada, amb plomes i materials naturals, i a la que si tinc que posar-li un però, és que te certes semblances amb el disseny presentat per Michel.

I baixem amb dones i xiquets, mal que li semble a algú, i, per primera vegada a la meua vida (i crec que a la vida de Jordi E.) baixe sense capa i casc, de vegades amb xiqueta, de vegades sol, i de vegades amb Aitana (que també és la primera vegada que es vist de Navarra) xarrant i comentat les millors jugades d'aquesta entrada plena de calor i que aconsegueix acabar amb les existències d'aigua i d'aigua llimó de molts bars.

Acabem i després de recuperar líquids, a dinar a casa, descansar un poc i, per la vesprada, gaudir de l'entrada Mora des de “El Trencat” amb la bona companyia de Michel, Carmina i demés.

I a sopar i a dormir, que és el que te tindre xiquets i haver d'alçar-se a segon diana...