Un ensaio en constipat: gener 2011

El ensaio de gener sempre és un poc fluix. Te menys ambient, encara que el pilles en ganes perquè fa més d'un més que pràcticament no xafes la Filà. Jo ahir reconec que ganes en tenia més bé poques. Un inoportú constipat, en un poc de febre fins i tot, em va deixar fos.
A les vuit i mitja encara no tenia clar si anar o no, però al final va poder més les ganes d'ensaio que la malaltia, em vaig engolir un paracetamol i cap als Navarros.
En aquest ensaio van haver un fum d'absències destacades: tots els jovençols i Jordi P. De totes formes, si no hagueren hagut convidats de S. Blas d'Alacant, haguérem estat en família.
Aquest fet va fer que em retrobara en un amic alacantí, German, una gran persona i un enamorat de les Festes, en el que he compartit converses, feina i experiències en molts EDIT (son uns encontres esportius de la meua feina).
Poques coses més a destacar. Les converses habituals, un bon vermut (al menys a mi em va semblar molt bé, en taretes típiques), rialles i café, prou café, adreçats amb música de la nostra banda.
I per acabar dos detalls, un surrealista: el betlem encara estava muntat. L'altre, el convenciment de que alguna cosa no funciona a la Filà, que les coses es deixen molt en l'aire. Ja vorem, el temps dirà.
Reconec que també tinc poc que contar perquè el constipat en feia tindre desconnexions, i, per descomptat, em va fer retirar-me directament a casa.
Així que al de febrer, a gaudir. (Encara que no es oficial, pareix que serà de plantaillo i conjunt en els Vascos, poc gauirem... en fin, ja veurem.)
I la setmana que ve, junta.

Felicitació Nadalenca

Des del meu humil Blog, tant jo com la meua família, vos desitgem
Bon Nadal
i que l'any vinga ple de tot allò que en el més profund dels vostres cors desitgeu.

I si podeu, feu-me un xicotet favor... aneu demanant-li als Reis una Alferesia o una Capitania.

L'ensaio de Nadal

Encara que per al que escriu açò el mes de desembre està fent-se-li interminable, i les ganes de eixir son mínimes, el ensaio de Nadal (o del pobre, o del pollastre, o com vostés preferisquen) sempre te un caràcter especial. No se... deu ser que com al final mai ens toca la loteria necessitem alguna alegria per tancar l'any.
Per començar dir que va haver una absència destacada, la del cunyat, que va enviar un lacònic missatge de text per comunicar la no assistència. Hores d'ara continuem sense tindre noticies del perquè d'aquest succés, encara que en la ment de tots està el possible motiu.
Enguany vaig començar l'ensaio un poc més prompte del que ve sent habitual, ja que primer vaig acompanyar a l'amic Jordi P. a provar-se la túnica de navarro. Xe, li para bé i tot, i això que només està embastadeta ! I clar, vam tindre sort buscant lloc per aparcar i vam acabar més prompte del que pensàvem i massa tard per tornar a casa a fer temps, així que vam decidir anar a fer-se una cervesa al Buy Cafè. I clar, no va ser una, van ser un parell entre bona conversa i fer temps. Afegir el detall de la cervesa que vam beure. Per començar una Alhambra, però per continuar vam degustar una Estrella Damm Inedit, una encertada creació de Ferran Adrià que val la pena provar. I a més a més, la vam acompanyar amb uns embotits d'autor (llonganissa al cabrales, botifarra amb dàtils i un fuet en no recorde el que) que va tindre a bé en convidar-nos el cambrer.
I de cap a la Filà, pagar el ensaio, posar montepio, agafar la loteria del “niño” i a sentar-se en els amics. A part de la ja senyalada absència tampoc va aparéixer Jordi V. (que ja s'ha perdut dos ensaios seguits) que pareix que el seu cap no el va deixar anar perquè treballava al dia següent. La resta crec que tots, encara que en taules separades per motius d'espai.
El sopar va estar bé, típic per la data, amb la sardina, l'ou i la bajoca, i tot regat amb una quantitat més que considerable de cafè. (Si, Remugó, el Pastor calia remenar-lo perquè no es notes els polvets de nescafe que gasten per a fer-lo)
La música molt bé. No sabem molt bé el perquè però la Filà va contractar 30 músics, en la qual cosa sonaven de cine. Les partitures bé també, prou comercials fins que, en un moment determinat, just després del sorteig, que ara passaré a contar, van decidir dedicar-se un homenatge (i fer-li-lo a algú) interpretant de manera consecutiva “Al·leluia” i “Àguiles i Cadenes”, per desesperació dels que havien agafat l'arma pensat que anaven a interpretar algun “Greatest Hits”. Si vos tinc que ser sincer quasi m'agafa un atac veient les caretes...
Respecte al sorteig, un any més es va complir la tradició que fa que quan hi ha algú nou al grup ens toca alguna cosa. Enguany estava Jordi P. i va caure un lot de begudes alcohòliques. A saber: botella de Whisky, un altra de Conyac i una de un licor de caramel. Acompanyaven les botelles unes baralles, uns daus i unes fitxes de les de jugar a poker. I mira que aquestes bobades podes donar joc.
Les fitxes van se emprades fins i tot com a “apirines”, la botella de licor de caramel, en alumini, va servir per fer immersions (i sinó que li ho diguen a la camisa de Jordi E.) i com a coctelera, i la caixa per amagar dos botelles de Pastor.
Però... on es la caixa? Eixa va ser la última pregunta de la nit. Algú ens havia furtat la caixa amb les botelles, els daus i les fitxes. Fins i tot el remugó es va queixar al Primer Tro que estava indignat.
Després, i per no perdre les bones costums, vam anar cap al Friends on, cosa estranya, es vam acabar fent una botelleta d'aigua cadascun i vora les 4 a casa.
Va haver un altre xicotet detall, però més intim, més lligat a la possibilitat de fer càrrec. Pareix que al final serà possible fer un dinar de “presuntos caballeros” allà pel més d'abril (per això del bon temps, dels que juguen a futbol ja han acabat i que, total, les Festes son en Maig). Es preveu una mega rostida i un anar fent ambient. A més a més, si es confirma, pareix que Alfonso Juarez també comença a fer montepio. Cavallers... açò va avant!
PD: Com es nota que no estava Jordi V., no hi han fotos!!!
PD2: Si ens toca la loteria hi haurà post especial... sinó Bon Nadal i fins l'any que ve.

La plantà del Betlem.

Any estrany per açò del Betlem. Fins ara estàvem acostumats a contar amb el mestre Luís Lazaro en el muntatge del nostre Betlem, i enguany, per diversos motius, molts d'ells més bé aliens a ells, no ha estat així. Ni ha estat ell, ni cap membre de la seua família. I això es nota.
Cal dir que mai he estat al 100 % d'acord en la manera que Luís va conduir la Filà mentre va estar al càrrec de Primer Tro, però si una cosa he de reconéixer es el seu bon gust pels detalls, pel quedar bé en propis i estranys, per donar-li “calidesa” a tots els actes que es feien a la Filà, en resum, per el que ara sol dir-se “posar-los en valor”.
De vegades una simple felicitació nadalenca diu més d'una entitat que moltes coses pot ser més espectaculars, un detall pels xiquets o una activitat muntada en il·lusió més que un bon esmorzar o el posterior dinar. I aquest acte sorgia d'aquesta intenció de fer Festa en els més xicotets.
Per sort som una Filà jove (i pel que es veu, fèrtil) i abunden xiquets i xiquetes. La Festa també cal que siga per ells, que pot ser són en els que menys pensem, això sí, se'ns plena la boca quan diem que son el futur de la Festa. Si volem que ho siguen caldrà cuidar-los, donar-los peu a sentir la Filà com casa seua, fer-lo cada cert tems xicotets activitats que creen grup i sentiment de pertinença a alguna cosa. I per desgràcia aquestos actes son més bé poquets.
Repassem: plantà del Betlem, Glòria Infantil, i per alguns, berenar de Pasqua, que és més una reunió familiar que un acte de Filà en si mateix (cal recordar que es va llevar l'entradeta dels xiquets per la crisi). Poc, i no serà que no paguen fulla.
Quedaria en un tema apart la Segon Diana, però segons les previsions escoltades avui de boca del Remugó, mal futur li veig.
I amb este quatre bovades volem fer Festa, convertir als nostres fills en grans festers? Mal ho veig. Crec que em repetisc més que l'all, però a la Filà cal quedar bé en tots, i per descomptat en els xiquets també.

Passant ja a temes més propis d'aquest dia, una vegada més en una bona xocolatada per esmorzar, herberets i (com no podia ser d'un altra manera) pastissets de boniato. El meu fill encantat de retrobar-se en el seu amic de Filà, Adrian , i la meua filla, també contenta de poder gaudir de la llibertat de córrer i jugar a un espai conegut i de veure a la seua companya de classe Lea.
L'assistència a aquest acte un poc més baix del normal, però amb una garbera de xiquets i xiquetes.


El Betlem també més xicotet del normal i un poc menys de gust. I tornant al tema d'abans, amb l'absència del primer tro, que deuria estar en aquest tipus d'actes, li agraden o no. Son coses que van en el càrrec.
Com a novetat, aprofitant el seu pas per Alcoi i que Elena dominava el tema, hem anat a veure el Betlem de Bancaja: nosequantes figures, nosequants litres d'aigua i un muntatge prou bo. A la fi, entre uns i altres uns 40 s'han apuntat al tema.
Per descomptat que ens ha eixit la vena criticona i se'm queixat de tot, però sinó no seriem alcoians.
El més impactant la pobra de la “burra” del portal, cap per abaix perquè els responsables del Betlem han considerat que l'animalet tenia picors i estava refregant-se per terra. I com no podia ser d'un altra manera ha sorgit la pregunta: què no haurà caigut? Haurà begut massa cafè? Estarà morta?
No podem evitar-ho som així.

El dinar de lujo com sempre, massa picadeta per a després menjar-se un bon plat (o coca) de gaspatxos i amb un preu més que raonable. I una vegada més, com ja es tradició una de les coques ha acabat al meu cap. El que deia la meua ex-jefa Tere, si en aquest poble una cosa es fa dos anys seguits ja és tradició. Ara bé, enguany, aprofitant que el cunyat a dinat en nosaltres a ell també li ha tocat (per bocut) així que com l'any que ve li toque... ja és per sempre.

PD: Son les 21:06 hores, per si algú Remugó ho pregunta després.

Ensaio de novembre 2010

Dins de les peculiaritats d'aquest ensaio tenim, com ja vaig dir l'any passat, la missa de difunts. Enguany, per desgracia, ha estat més emotiva del que sol ser habitual. Per una part el record a Juan Constans, i per l'altra el recent falleciment de Rafael Miró, “Rafelet”, al que fa menys d'una setmana l'imposaven la insígnia d'or de la Filà. Són coses de la vida, però afecten molt, especialment quan es gent que sempre l'has vista ahí, callat, però sense clavar-se en ningú, donant la seua opinió quan tocava, però sempre discret. En fi... descanse en pau.
I després ensaio.
Enguany Jordi E. no va tindre la visita del Vicari de l'Associació, que tenia actes diversos en altres filaes. Què perquè dic això... qui no sapia de que va el tema que mire el post de l'any passat.
Per el que fa al ensaio en si, un poc el de sempre. No massa gent, però en el fons tampoc poca, poc menjar, peces encertades i comercials en el 75 % dels casos (supose que es nota quan no està el que mana), per cert, destacar un “Daniel Juan” sentat i meravellós, i una falta de sentit de l'oportunitat per part de la Directiva. El minut de silenci per Rafelet, correcte, però no en el moment adequat.
Continuem sense anar tots els que som als ensaios, i quan no falta un és un altre. En aquest no hem tingut fotògraf (Jordi V. Estava de cap de setmana en la novia), Jordi P. en València, Alfi desaparegut i Jaume un poc del mateix.
Però per altra part molt bé pels que anem. Jordi E. en la seua línia de posar-me coses al cap (aquesta vegada un polvoró, si Juan passa les fotos ja les penjaré), bona conversa en Michel i Jordi L. (cadascun a un costat meu) i un bon rato de Filà.
Esteban es va destapar com a Cabo, tant en navaixa com en porra, i com li deia a algú, per ensenyar-se cal fer això: perdre la por i decidir-se.
Per tancar el tema, també un parell de Visca el Capità! Per part de Santi Valor i un comentari del mateix veient-mos a mi i al Majoral junts de l'estil de: “mira, dos capitans junts! Serà que ell sap alguna cosa que jo no se.... demostra el seu recolzament? En aquesta Filà mai se sap.
I pronte a casa, que alguns tenen xiquets, altres reunions de majorals i jo tinc la sort que la meua dona m'arreplega en el cotxe i m'evita pujar tot Oliver.
PD: algun dia vos contaré com va estar censurat el post...

Sopar de convivència...

Si en una cosa estic d'acord en l'àmic Remugó és en el nom que ha adquirit aquest sopar i en la transformació del mateix al llarg dels anys que porte com a fester.
Recorde els primers anys, allà pels anys 90 i pico que es feia al Reconquista, amb el nom encara políticament correcte de “Cena Homenaje a la Mujer”. Jordi en novies ocasionals i que no sempre venien, jo sense novia, Juan ja en Emma, tots ben mudats i amb il·lusió per anar. Els detallets per les dones, normalment triats en poc gust pel primer tro de torn, a la tenda de Jaume O. (pare), i que acabaven com a regalet per la mare corresponent. Tot tenia un caràcter especial, diferent...
Van passar els anys i tots vam anar tenint novia. El sopar es va desplaçar al Circul, en concret a la Gruta. Allí van ser els millors anys. Elles gaudien de vestir-se per l'ocasió, l'ambient era immillorable, així com el lloc i el menjar. Començaven ja a gaudir del bon vi, que com estudiants no es podíem permetre, d'una ocasió que per nosaltres era única, a pesar de que els detallets continuaven tenint poc gust.
I aleshores va arribar el problema. Fer-li un homenatge a les nostres dones ja no era correcte, tot el contrari, era una humiliació cap a la dona, era menysprear-la i convertir-la en un objecte de decoració. Se que açò no és el que pensen les nostres dones, però enmig de tot el que va passar al voltant del tema de “la dona i la Festa”, la Filà va decidir canviar-li el nom. I mai ha tornat a ser el que era.
Ara pareix un sopar “postís” que cal fer per continuar en aquella tradició que ja no te sentit. El lloc també ha canviat, açò motivat en tindre un local que si que reuneix condicions (el del C/ Casablanca era xicotet i en una cuina diminuta i el del C/ Gurugú millor ni recordar-lo). Així que, mal que em pese tinc que dir que, en aquest cas, si que es compleix el dit de “cualquier tiempo pasado fue mejor”
Però entrem en matèria sobre el sopar d'enguany. Jo feia al menys 5 anys que no anava, el mateix temps que fa que tinc xiquets, i vist els antecedents que em comentaven alguns amics em feia por el que anava a trobar-me.
Però al final, i no em cansaré de repetir-ho, el més important es la companyia, així que el sopar, un 10.

Si l'analitzem part per part, podríem dir que de menjar un poc fluix, tot estava bo però sense grans quantitats ni massa varietat, l'organització de taules estranya, però supose que hi havia gent complicada de col·locar, l'assistència un notable pels pels i l'ambientació musical L-A-M-E-N-T-A-B-L-E.
Per altra part, i en línia al que comentava al començament, la presencia (sense parelles) de Ximo, Alfonso, Jorge J. i Jordi V. em va recordar aquells primers anys de alguns de nosaltres. Què bé s'ho passeu, gamberros!!!!
I un altra crítica al voltant de l'acte que deuria ser central d'aquest sopar: la imposició d'insígnies. Va ser gelada i sense trellat. Cal cuidar aquest tipus d'acte i donar-li rellevància i si una insígnia de plata comporta haver estat 25 anys a la Filà, la d'or deuria de ser un reconeixement a tota una vida de Fester. I això comporta discursos per part del Primer Tro i per part del qui rep la insígnia. Per desgràcia ja fa anys que la Filà a perdut el bon gust i els detalls xicotets, que al igual que passar-s'ho bé, també fan Filà i Festa.
Per rematar el tema, des d'aquest humil blog, la meua més sincera felicitació a Jordi B. i a Toni T. per el reconeixement a la seua trajectòria com a festers. Sense gent com vosaltres no hi hauria Filà.
I com anècdotes varies el de sempre: jo en un pa al cap, Jordi tocant les maraques, i per damunt de tot, bona conversa, bons amics i festa (al Friends com no) fins altes hores de la matinada.


I l'any que ve si Deu vol més (I que s'apunten també al sopar Jordi i Nadia, Jaume i Jordi L. que els vam trobar a faltar)
PD: Ala Remugó (i Xavi, per descomptat), ara digues que tarde en actualitzar el Blog.

El Mig Any: La Glorieta, el sopar i l'entraeta

Després de canviar-me i en més bon estat de l'esperat, i amb el cunyat, enfilem cap a la Glorieta. Allí estan ja esperant-nos Carolina i els xiquets (Jordi ja en un estat de nervis considerable), els sogres i la cunyada, Nadia i el nou i flamant fester Navarro Jordi P.
Comentaria sobre el dinar, abraçades i besades i cap al lloc reservat de la Filà. Allí ens rep la pancarta de l'esquadra del mig i un bon grapat d'amics i festers.
Al poc arriben també Jordi E. i Juan. Em sap mal tornar al tema, però Jordi E. rep per tots els llocs, especialment quan apareixen Jaume i Jordi L.
No se molt bé com, però sense voler acabe en un plisplai de Pastor en casera en les mans que per no fer-li un lleig al “Remugó” acabe bevent-me sense adonar-me'n. Les dones se'n van i al poc nosaltres també decidim tirar cap a la Filà. Més bromes i bobades fins la Filà on quan entrem pràcticament no hi ha lloc per seure.
Busquem i busquem... i per fí trobem a Michel i Vicent que, a pesar de ser uns gallines i no vindre al dinar, han tingut el detall de guardar lloc. Em sap mal no sentar-me en Jaume i companyia, però es el que te tardar tant en arribar.
I per no parar, i tenint en compte que el senyor Pastor te que posar-se al dia en el referent a café, comencem de nou a fer-se el plisplais.
Una vegada més en reafirme en que m'encanta el Mig Any, l'ambient, la música (la banda de deu), l'olla... tot acompanya. I per damunt de tot els amics.
Tinc la gran sort de tindre en mi a la Filà als meus millors amics i és per això que aquest Mig Any ha estat diferent. Poc a poc les coses a la Filà m'han anat rodant a millor. I no vull que ningú pense que mai ha estat així. Des de sempre, des del mateix moment que vaig entrar als Navarros m'he sentit en mig d'un gran grup d'amics. Ara recorde grans moments de fa ja 18 anys en Luis Lazaro, en Jaume (pare), en Currillo... ensaios memorables, el de Nadal dels xupitos de xocolata, el dels xupitos de litro al Charlies (ja també en Jaume fill), les escales dels aseos del carrer Casablanca, tancar la Filà i baixar S. Nicolau cantant L'Ambaixador Cristià... tot gracies a la fantàstica gent de la meua Filà. Però ara, a tot això, s'ha sumat que Michel, Vicent i Jordi P. també son Navarros. I com deia el desaparegut Andrés Montes: “¡La vida puede ser maravillosa!”
Després de menjar-se una olleta la mar de bona toca la següent fase... l'entraeta.
Formem els amics, Currillo fa el cabo i passa l'arma, Jordi P. i el Cunyat no es decideixen... ho se.. ho he dit mil voltes... m'agrada fer el cabo fins i tot a les entraetes. Gaudisc de la música, de la festa i del puro... I encara falta el millor: arriba el meu fill i s'uneix a la Festa amb la seua espasa que fa llum.
Encara que per ell es pesat aguanta fins la plaça sense problemes.
Sobre el sopar i sobre l'entraeta em falta un comentari: l'esquadra del mig
Quan vam entrar a la Filà vam vorer una taula buida... com ja he dit la Filà estava a tope i vam anar a sentar-se, però, sorpresa! Era una taula reservada per a l'Esquadra del Mig. No em pareix mal, però l'estrany del cas es que hi havien més de dotze places, no se si per el reserva o per els amics, i damunt al final sols hi havia mitja esquadra allí. I a l'entareta? Ni idea, ningú va veure formar als esquadreros. Això si, al Primer Tro si que el vam veure per allí... però com deia un famós llibre.. això és un altra història.
Un últim detall per tancar el post: l'actuació del meu fill. Una de la matinada, Núria morta de son. Carolina diu d'anar-se'n a casa i li ho comuniquem a Jordi.
On anem? - pregunta el xiquet.
On tenim que anar? A casa. No voldràs anar a fer-te'n una per ahí? - conteste jo.
Anem a fer-se'n una papi!
I de ahí no va haver manera de baixar-lo del burro. Vaig tindre que anar a fer-me'n una al Blau (la veritat es que ell es va fer un “agua limón” compartit en Nadia i jo res de res). No vull ni pensar en quant tinga 14 anys!

Mig Any 2010: El dinar

Mig Any 2010: El dinar o com diria algú: Un dinar Mitik

Pese a qui li pese el dinar va anar avant. A la una i mitja estaven a la plaça de dins per començar el dia, que es preveia llarg i divertidet. L'ambient a la plaça brutal, digne del dia de S. Jordi, i damunt no se perquè regalaven amb la cervesa una tapa i una samarreta (que no se qui va acabar regalant a uns xiquets marroquins que hi havien bambant per allí). Jo vaig començar en certa prudencia ja que havia pasat la nit en seriosos problemes estomacals (típic virus 24 hores), però en veure que la cervesa m'entrava bé vaig començar a somriure i a beure en tranquilitat.

Vam ser tots puntuals, menys els que treballaven o estudiaven, per raons obvies, i de seguida es vam posar a xerrar. Calia explicar-li a Jaume i a Jordi L. el perquè de les absències. A partir d'ahí laes converses van anar derivant cap a temes diversos fins les dos i alguns minuts que vam decidir pujar cap a La Tareta.
La primera: millor vore la foto, per quedar-se gelat!



Vam demanar unes cerveses i uns gots (tots menys Ximo que va continuar en el de la plaça de dins) i als poc minuts ja teníem entre nosaltres a Esteban, que va ser rebut amb un fort aplaudiment. De seguida sorgeixen els dubtes: apareixerà Alfi o no? Esperem 5 minuts i sinó demanem ja que hi ha fam.
Alfi no apareix... no apareix.... SI!!! Arriba també acompanyat d'un form aplaudiment. Es palpa el bon ambient i les converses es diversifiquen, es parla de Festa i de feina (es clar, ara tenim un empresari entre nosaltres... o era un autònom?), de dones i d'amics, d'anècdotes d'altres Mig Anys i de personatges que ja no son a la Filà. Per descomptat tot açò acompanyat de les tradicionals fotos dels nostres Solroques particulars: Jaume i Jordi V.
En un moment determinat Jaume te una idea brillant: caldrà trucar-li a Jordi a veure com els va el seu dinar. Però no te gracia que li truque un soles no? Ala... conforme acaba un d eparlar truca un altre. Al final ja no ens agafa el mòbil i l'apaga... pobriu!! Em sap mal, de veritat.. però com bé va dir Jaume... T'ho has guanyat! Això si, de bon rotllo.
El dinar continua entre botelles de Pastor, alguna tareta i uns montaditos, rematat tot en el meu cas, amb un cafenet tocat de Bailyes.

I també, per descomptat, apareix el tema estrela dels últims temps: els futurs Càrrecs
La veritat es que em sorprèn el que vaig sentint: continuen apareixent i confirmant-se candidats, tant per l'Alferes com per al Capità. A aquest pas hi hauran tants com fester som. Hi ha filaes preocupades per perdre individuos i nosaltres cada any som més i, a més a més, no tindrem cap problema en trobar un que faça de càrrec.
La única cosa que hem preocupa és que alguns d'eixos candidats estan jugant brut. Ja van dos vegades que m'arriben comentaris de que estan “tocant” als meus possibles cavallers, dient que hi ha més possibilitats.
A vorer, cadascun és molt lliure de fer el que vulga, però no em pareix correcte anar per darrer fent mal. Si un vol fer Càrrec, que ho diga, que il·lusione als seus, que faja projectes, però sense anar en contra dels que tenen la mateixa il·lusió que ell. I si jo tinc que fer eixe joc brut, la veritat es que mai faré de Alferes o Capità als Navarros.
Per altra part també va eixir a conversa el quan fer l'elecció del Càrrec. L'opinió va ser unànime: el més prompte possible, més que res per que aquestos mal rotllos podrien anar a més i fer mal a la Filà. Jo per la meua part encantat, quant abans sapiem alguna cosa millor, pel projecte en sí i perquè a nivell econòmic també sabria per on tinc que tirar, tant si es que si com si és que no.
I per acabar, perquè estant Jaume no podria ser d'un altra manera, a fer-se'n l'última. Anem els de sempre, els perduts: Jaume, Xavi, Jordi V., Esteban i jo mateix, que la resta tenen que posar-se guapos.
La conversa continua pels mateixos temes i també per temes econòmics, que també son importants per fer un càrrec. Un bon Ron en cola, ben preparat per la cambrera del Fabula (que ens comunica que està embarassada) i a canviar-se per preparar-se per la següent fase: La Glorieta.