Aquesta dinà ha tingut història, molta història...
Comencem pel principi. En ares a crear grup de cara al possible càrrec i també pel fet de que per a mi la Festa és, entre moltes altres coses, un bon ambient, vaig pensar que seria interesant quedar per anar a peu fins el “Tir de Pichón” que es on enguany es celebrava la dinà. A més a més matavem dos pardals d'un tir, fer ambientet i no agafar els cotxes, que ja se sap que la tornada sol ser conflictiva.
Així que vaig crear un “evento” en Facebook per avisar als “presumptes cavallers” i resta d'amics.
També cal afegir que era la primera vegada que venia a una dinà Jordi P., i tenint en compte que em venia de pas, doncs era millor anar quedant, que quanta més gent millor.
I mira que vam ser gent al final!
El primer en respondre, com no, va ser Jaume, que al igual que jo som de decisió rápida. Així que el recorregut va ser el següent:
Vaig eixir de casa, quasi al Collao, i vaig pasar per Jordi P. al C/ Sta. Rosa (al Bancaixa), baixadeta pel carrer Maestro Espí per arreplegar als Jaume's (pare i fill) i de refiló a Juan Santacreu i a Javier Baño. Ja com si estaguerem de manifestació, vam continuar per L'Alameda, allí està Agustín que en veure que no l'arrepleguen se'n ve amb nosaltres, i a l'altura de la Rosaleda arrepleguem a Efren i, per casualitat, a Tonin i el seu nebot Nando.
A un altre dels fixes i dels que s'apunten a un bombardeig, Jordi Lazaro, l'arrepleguem a la Màquina del tren, i fem parada i fonda al costat de l'Eroski, al costat de casa de Jordi E. on acudeixen també Jordi C., Currillo i Currillet. Gracies a Currillo gaudim d'un bon herberet en bacores en el jardinet de davant casa de Jordi E. I des d'allí, ja com a autèntica manifestació “d'indignats” anem cap al Tir.
Supose que la gent que ens veu deu de pensar en alguna cosa així, ja que fem un bon grapat.
La resta de gent, Michel i Vicent, Esteban o Ximo i Jordi J. Van apareixen al llarg del matí, uns per esmorzar i altres més tard.
Al Tir han col·locat les taules al aire lliure, baix de la uralita del aparcament. Fa prou bon estar i gaudim amb els altres companys de Filà del típic esmorzar de Filà, amb espencao, ous i embotit.
Després els coteros se'n van a jugar i els altres a xarrar i comentar les coses més diverses.
Arriba també la Banda de Beniatjar, que se'n van directes a la piscina. Al anar la banda, no se molt bé perquè, a molts es agafen les ganes de banyar-se, jo, com que soc de secà , passe del bany.
El dinar justet, per no dir pobre. Poc menjar i molt de beure, que pareix que es el que vol la gent. Més calor que al matí i, com sempre, bona conversa i bon ambient.
I aleshores arriba el problema. Apareix un camió de SEA, l'empresa d'esdeveniments de l'amic Tomás Tomás. Que faran aquestos ací? Em pregunte jo, hi haurà després boda?
No, descarrega un unflable. Quin? Sorpresa: un bou mecànic. Crec que no es una bona idea, però com no pense pujar... O això creia jo.
De sobte un individuo, per no dir-li alguna cosa pitjor, es posa “gallet”. Si, no podeu imaginar-se qui, es en el que menys heu pensat. Qui pot ser? Es preguntareu.
Doncs si, ni més ni menys que el Majoral Remugó. És ell el que diu, i cite textualment: “No teniu ous de pujar. - Si puje jo pujeu tots!”
- Que no, que jo em marege – conteste jo.
- Si vols ser Capità tens que pujar – sentència ell.
Bé, tu ves que ja aniré jo
Jordi tira cap on està el bouet i puja. No dura ni mig minut i cau a terra entre rises. Al moment tinc al meu costat al “comité de recepció” que en poques paraules em fan anar fins on està el bou i pràcticament em reballen dins. No dure massa, però més del que jo voldria, ja que per descomptat em marege prou. Tots pujem, amb més o menys fortuna.
A destacar que Esteban puja i aguanta prou, però de sobte li diu al que maneja el bou que pare.
- Què t'ha passat? - li preguntem
- Si no para, la resta no hagueren pogut pujar, s'hagueren esvarat, això o hagueren tingut que “mochar”.
Rialles i bon ambient, i en un apartat, sense que quasi ningú s'entere, Jordi E. li fa una consulta a Jordi P.
- Em fa mal la ma i se m'ha unflat un poc, pega-li una miradeta – li diu.
- Això no es res, serà un colp, si fins i tot ho tens com raspat, què has fet?
- Es que per no caure m'he rollat la corda.
- Seràs animal – li diem – si es que no tens una idea bona.
- Però en principi tens mobilitat, no crec que tingues res – sentència Jordi P.
Més rialles i molt de clavar-se en ell. Es fem una copa i Jaume, com no, proposa anar a fer-se una mentireta.
Anem al Fashion a fer-se un poal! - diuen altres.
I altra vegada, en pla manifestació, anem caminant fins aquest bar, on alguns es fem una cervesa, altres una mentira i altres utilitzen el poal el gel per clavar la ma, cada vegada més unflada.
Es fa tard, son les set i pico i, tenint en compte que hem començat a les vuit del matí, ja va sent hora de tornar a casa. Però no és com al matí, ara ja no apeteix anar caminant i, rememorant vells temps, decidim agafar el autobús Jordi P, Jaume i jo.
L'espera es fa interminable. El bus no apareix i anem desesperant-se. Jaume troba la solució.
- Voleu veure com ve de seguida? M'encenc un cigarret i ja voreu!.
Dit i fet. No ha acabat d'encendre el cigarro i apareix l'autobús. A la fi, entre unes coses i altres arribe a casa a les vuit passades. Es el que té la dinà...
Anexe al post.
Com va acabar el problema de la ma de Jordi? Doncs pitjor del que esperàvem: el dit xicotet trencat.
En principi no fa cas, però vist que la inflamació no baixava va anar, el dia següent, a la Residència i quan van veure la radiografia ho van diagnosticar clarament, estava trencat. Conclusió: un mes amb una fèrula en el dit i sense poder manejar el ratolí. I per descomptat catxondeo a raudals, tant en el implicat com amb el metge.
No vull fer sang, però no puc evitar recordar alguns comentaris sobre el dit de la Relíquia de S. Jordi, sobre on havia clavat el dit i sobre els seus propis comentaris al Facebook. Com el implicat diu: Bou 1 – Jordi 0.
I no puc evitar-ho, una cançó dedicada a l'amic Jordi, possiblement per la seua propera Diana:
