Blog actualitzat

Ho sé, m'ha costat... però el blog està actualitzat al 100 % Ara intentaré que no torne a desactualitzar-se i intentaré anar penjant coses en certa periodicitat i sempre que hi haja alguna cosa que contar. Gracies al lectors... i per acabar un regalet per al Majoral Remugó... que ja te una edat i segur que el necessita per llegir totes les novetats!!

Un divendres de setembre

Per fi arriba setembre!
No, no ho dic perquè he de tornar a treballar ni res d'això, sinó perquè hem retrobe en la Filà.
I normalment no contaria res d'aquest primer dilluns de campionat de Cotos, en el que un any més Jordi i Juan no passen de la primera ronda. No contaria que els dos van patir acosament per part d'un membre de l'altra parella que els va fer proposicions deshonestes, no contaria que vam sopar la mar de bé i que em vaig fer una bola de cafè per tal de començar el curs, si no haguera un fet diferenciador. Aquest any, i per primera vegada, va vindre Jordi Pastor com a membre (pendent d'aprovació per part de l'assemblea) de la Filà Navarros. I espere que açò es repetisca en certa periodicitat.
Ara a pensar en un altra excusa per ajuntar-se, que si tot va bé serà el “Memorial Nemesio”. Vos tindré informats.

La Dinà

No se per on començar ni com acabar. La Dinà 2010 ha tingut un poc de tot, de bo i de roin, de anècdotes i d'amics, de Festa i de coses que l'envolten. Així que, per començar d'alguna manera, narraré els fets en ordre cronològic.
Punt primer: la dinà és a la Piscina Municipal, no es que estiga lluny, però cal plantejar-se com vaig. El cotxe descartat de primer moment, no es qüestió de agafar-lo en un estat lamentable. Així que a peu. Ix de casa i nomé arribar al carrer de dalt en trobe en Tonin “Catorra”. Perfecte, sempre es millor pujar xarrant en algú. Sols una pega, Toni te un ritme de caminar propi dels que estan acostumats a eixir cada dia a fer-ho, així que vaig en la llengua fora, per altra part part te com a positiu que en 20 minuts hem arribat.
Arribem i xarrem un poc mentre esperem la gent que va arribant: Vicent i Michel, els diversos Jordis, els Juarez i el Currillo i poc a poc la resta de gent.
I com és costum, a esmorzar, que cal agafar forces ja que el dia es preveu llarg.
Respecte a l'esmorzar sols puc dir que molt bé. Típic amb embotit, espencao i vinet en casera. La cosa promet, pareix que el retorn a la Piscina comença en bon peu i que el dinar també acompanyarà.
De totes formes ja es senten queixes, ens havien dit que la piscina estaria plena i se l'hem trobada totalment buida. Serà que no es fien de nosaltres?
I ara ve la part més llarga del matí: els cotos. Supose que per al que juga passa el temps volant, però per als que no... uff... passa prou lent. Al menys som un bon grapat els que no juguem i al menys xarrem. I entre unes coses i altres arriba el dinar.
Un dinar en un servici molt lent, poc menjar i d'escassa qualitat. Espere que la Filà no haja pagat una barbaritat per ell. Per rematar la picaeta una fideuà que, al menys per a mi no val res. I ni siquiera tenim de postre el típic gelaet que ens solien regalar per completar el dinar.

Al menys la música, una recull de músics de diferents bandes, ens regala grans composicions. Faig ací un punt i apart sobre el tema musical. Aquest músics interpreten, per al meu gust de manera un poc estrident, grans peces: Tino Herrera, Musical Apolo, Als Cristians, ... moltes d'elles de les habituals a la nostra banda, la de Beniatjar, peces que quan sonen a la Filà son motiu de critica, acusades de ser “marxes de processó” i que a la dinà son encumbrades com a “la millor marxa que mai he sentit”. Es curiós, però els Navarros som així, rarament valorem el que tenim a casa.

De totes formes hi ha un punt en el que ja comencen a sonar peces desconegudes per la majoria i d'escassa qualitat, es el que tenen aquestes bandetes.
Ja que no tenim gelat, decidim fer-se un cafè i una copa, pagant per descomptat, ja que a la “barra lliure” sols hi ha ginebra.
I ací ve el primer moment surrealista de la Dinà en estat pur. Michel està per baix fent el cabo (intentant no obrir-li el cap a ningú), una any més hu ha gent fent esquadres dins la piscina buida, i Vicent, Jordi E. i jo xarrant a l'interior del bar quan apareix Natxo Lara, que sense més em solta: - Tu vols fer Capità?
La meua reacció és un tant tardia, òbviament no esperava la pregunta.
- Home, dit així sona un poc fort, però si, m'agradaria fer càrrec.
- Però càrrec o capità? - pregunta ell.
- La veritat és que em fan il·lusió les dos coses...
Jordi intervé i comenta que el que vull es fer càrrec, el que siga, Alferes, Capità, ambaixador o Mossèn Torregrosa, el que siga, i S. Jordiet perquè no em deixen...
- Podries fer Alferes...
- Hi han més candidats...
- Qui?
Li comente el rumors sobre el Pegolí , a la qual cosa contesta:
- Home, però ell es estranger! Et recolzaríem a tu!
En eixe moment entra Adrian i ens talla la conversa, Natxo desapareix i jo li pregunte a Jordi, de que va açò?
Ell sols em contesta: “Al que te envia dí”

Per desgracia les noticies que ens porta Adrian son molt roïns.
Juan Constans ha faltat, ho acaben de comentar uns membres de l'Associació que no se a que han vingut.
A partir d'ací no sabem ja que fer, ni s'aclarirem molt. Dubtem si trucar-li a Jordi C. Poc a poc van confirmant-se els fets i decidim anar-se'n per tal d'anar a veure'l al Tanatori. És un trist final per la Dinà, però els amics deuen d'estar per damunt de tot.
He dit al principi que no sabria com acabar el post i així és. Sols puc que enviar-li de nou una forta abraçada a Jordi i a la seua família i tindre, una vegada més, un record per a Juan. Descanse en pau.

PD: Un altra vegada més, gracies a Jordi Verdú per penjar les fotos a Facebook... tio eres un crack.

La junta de Maig.

Vaig a intentar que aquest post reflectisca el que va ser aquesta junta.
Per Alcoi i per S. Jordi s'obre la sessió. Lectura del acta anterior. Lectura de la Crònica de Festes 2010, encertada i amb bona prosa i criteri per part, un any més, de Adrian Espí. S'informa dels comptes. Hi ha superàvit i es pagarà l'esmorzar de la Dinà. Es crearà una comisió de reforma del reglament de la Filà.També s'informa que Juan presenta a Jordi a S. Jordiet (per desgracia no eixirà al sorteig de l'Associació). Senyors, alguna cosa més? No, doncs es tanca la sessió.
Temps record per aquesta junta: hora i poquet.
La junta de Maig més curta de les que he assistit jo, i crec que no serà per temes que es deurien de tractar.

Tornant a casa

Al igual que vaig fer un post sobre el preparatius, crec que dec fer-ne un de la tornada. De la dura tornada a casa i a la realitat.
El dia del descans, per als que el tenim, te poc de descans. Al menys per a mi.
M'alce quan em desperte i pense “un any més açò s'ha acabat”. Encara al llit reflexione sobre les sensacions que deixa la Festa d'enguany: records de fragments de l'esquadra, converses, anècdotes, sensacions... I no queda més remei que alçar-se. Si no és festiu cal preparar coses per avançar i que done temps a aprofitar el matí: preparar per una part la roba per la tintoreria, per altra rollar l'arcabús per portar-lo a netejar. Cal també veure que queda per la nevera per tal d'emportar-se a casa el que es puga fer roin, que les coses que poden caducar més avant ja les arreplegaré un altre dia.
Fas bosses i més bosses, tantes que penses que caldrà un camió per endur-se tot. Pareix que t'ha fet falta mitja casa per tres dies de festes. I ara en els xiquets encara cal sumar joguets, toalletes i bolquers que deuen retornar a casa.
Cal aleshores anar a recuperar el cotxe, que als últims anys està aparcat al parking de la Politècnica, i tornar fins el C/ Sta. Rita, aparcar a S. Nicolau, ja que ara tenim a l'entrada del carrer uns pilons que sols un conegut regidor te clau, junt en altres festers que fan les mateixes tasques, i anar cap a casa a descarregar.
Per sort, des de fa anys, després d'estar tot el matí d'ací cap allà, a casa de ma mare ens espera un reparador dinar d'arròs caldós, el que a ma casa anomenen “olla de notari”, que et fa recuperar el sentit.
Anys arrere, abans de tindre xiquets, gaudia d'un tradicional dinar que fan els meus amics a Benilloba, a “La Ponderosa”, però reconec que ara em ve costera amunt deixar-me dona i xiquets i desaparèixer un dia més.
I depenent de l'any encara queda un xicotet acte que complir: la creuà. Eixe gest de tornar a posar una xicoteta quantitat de diners com a paga i senyal de que, un any més, tornes a ser Navarro. I dic depenent d'anys ja que si la creuà és a mig dia, fixe que no arribe, però si es a la vesprada, amb el meu fill Jordi al darrere, per descomptat que vaig a complir en aquesta tradició.
Així que un any més, en aquest senzill gest, torna a començar la roda festera, l'any fester que vet tu a saber que ens portarà. Per començar una Esquadra de Negres, un any diferent i que marca just el mig de la roda cap als anys d'Alferes i Capità