Ha passat un mes des de la
junta de gener i les coses relacionades amb les meues il·lusions han
anat evolucionant.
En un primer moment la
il·lusió per desenvolupar un càrrec, amb tot el que açò
comporta, pot per damunt de tot. La teua ment estava bloquejada. La
impressió de sentir en boca del primer Tro que anava a triar-se el
càrrec a maig (o a setembre), la conversa prèvia amb el senyor
Jordi Constans, els ànims de alguns amics en acabar la Junta i
fer-se una cervesa al Buy... tot portava al optimisme i a tirar-se de
cap.
Per acabar-ho de
arredonir, després de la cervesa vaig anar a sopar a casa d'uns
amics, la família Paredes, i amb dos colps de café i el bon ambient
tot es veia fàcil i clar.
Però el dia després
comencen a sorgir els dubtes. No estaré clavant-me en un “fregao”
massa gran. Fer un càrrec es cosa de gent en diners, d'empresaris,
o, en el cas contrari, de gent de Festa, que han mamat la Filà des
que van naixer.
Fer el càrrec, a més a
més, comporta altres obligacions: sopars, quedar be en uns i altres,
saber guanyar-se a la gent i ser, en moltes ocasions, el centre
d'atenció. I encara que molta gent puga pensar el contrari, a mi
això em pesa prou i no m'agrada massa.
Cada vegada ho veig més
negre, i encara que un blog no es lloc on airejar els meus comptes,
els diners son el que més em para.
Si tinguera que parlar
sols d'il·lusió pròpia i de la meua família, d'idees per
desenvolupar el Càrrec, d'amics que també estarien en mi amb molta
il·lusió, de projectes i inclús de dissenys de boatos, no tindria
cap dubte. Però al meu cap sorgeixen altres dubtes, altres
problemes, coses que, en molts moments, em fan estar quasi més
convençut de deixar-ho estar que de tirar endavant.
Però cal seguir un
proces, tinc que pensar amb el cap, deixant poc marge al que em diu
el cor.
La meua ment fa una llista
de pros i contres, pregunte a familiars i amics, faig comptes,
intente posar-me en el millor i en el pitjor dels casos. En resum,
estic un parell de setmanes dormint mal i en el cap entre el si i el
no.
La meua dona em diu que
tirem avant. Se que a ella li fa il·lusió eixir de favorita, i al
meu fill, sense saber molt bé que es açò del fer càrrec, sols del
que sent a casa s'il·lusiona. I els diners? Amb esta punyetera
crisis no hi ha que puga fer plans. Però Carolina ho veu clar. Segur
que tot ix bé.
La família també em diu
que tire endavant, que es una bona oportunitat i sabes que a mi la
Festa em tira molt.
Més reunions: aquesta
vegada amb el Capità en el retiro (com es defineix ell). Números i
més números, diners i més diners. Així i tot comence a veure-ho
més clar. Son molts diners, però pareix assumible (si les coses van
normals).
I un sopar: per
circumstancies que no venen al cas, en compte d'anar al assaig de
febrer, que es als Vascos, se'n anem uns quants a sopar. Més
converses, més dades alentadores. Més il·lusions. Pareix que un
possible candidat a Alferes s'ha passat a mitja fulla.
Així que cal prendre una
decisió, i, per desgracia, encara que en el beneplàcit de la meua
dona, la decisió sols puc prendre-la jo. I si el resultat de la
mateixa es un si, també caldrà definir-se i deixar de parlar de
“Càrrec” per passar a dir “Alferes” o “Capità”
I com ja sabeu els que
llegiu aquest blog, la decisió es que si, que tirarem avant i que
siga el que S. Jordi vulga!
La decisió sobre si
Alferes o Capità... en un pròxim post.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada