La Glòria Infantil

Enguany la Glòria Infantil ha estat especial per diversos motius. El primer i més important, el glorieret, Jorge Colomina, fill de l'amic Juan, i el segon la reedició de la Glòria dels majors, suspesa setmanes abans per causes climatològiques ja comentades a aquest Blog.

Comencem pel principi. Al ser Jorge el Gloriero la matinada va ser més important del que acostumava a ser els últims anys. Calia despertar a Jordi, arreglar-se i anar a arreplegar al Glorieret. I així ho vam f er, a les vuit ja estàvem a casa del gloriero disposats a menjar-se unes gambes a la planxa, bé, òbviament el tema de les gambes era pur catxondeo amb la mare del Gloriero. El que si que vam gaudir va ser d'un bon herbero i fantàstiques magdalenes, i de l'agradable sensació de bon rotllo amb els festers que hi van acudir.

Després cercavila pel pont de S. Jordi fins arribar a S. Mauro. Si, no m'he equivocat, a S. Mauro, ja que degut a l'exposició “La Llum de les Imatges” els actes religiosos s'han traslladat tots a aquesta Reial Parròquia.

I ací ve el problema. Encara que Jordi entra un ratet a Missa amb son tio Xavi (deu ser per la seua antiga feina), l'estona d'espera a que acabe la mateixa es fa interminable. Jordi bascós i nosaltres també. A més a més hi ha fam i això fa que el temps passe més lentament.

Per fi ix el Gorieret amb la seua Primera Comunió recent feta i, altra vegada en cercavila, cap a la Filà.

A mitjan camí arrepleguem a Adrian, amb la qual cosa ja ni m'entere de que tinc fill. Ells dos van a la seua, fins i tot entren abans que nosaltres a la Filà i li donen les jaquetes a Agus per tal que els les guarde i no embrutar-se.

L'esmorzar una vegada més espectacular, encara que el cambrer, un de nou, al demanar-li un poc més de coca en tomaca ens contesta que de seguida ens porta pizza, davant de la general sorpresa pel comentari.

I deprés, contant que els golosos han picat (o pecat segons es mire) compartint l'esmorzar dels xiquets (a saber: xocolata i dolços variats), a repetir vestida del Gloriero Oficial, repartiment de detallets del Gorieret i, a una velocitat desorbitada cap al Partidor. Es tanta la pressa que tenim que a la fi, Jordi, Xavi i jo es quedem darrere i acudim directament al C/ Sta. Rita on , poc després acudiran les xiques.

La Glòria es fa molt pesada. Fa molta calor i el eixir al carrer les dos Glòries juntes ho fa excessivament llarg. Quan passen els cristians quasi no queda gent al carrer. Per cert, em toca fer de aiguader per la Primitiva, ja que algunes de les músiques estan al borde de la lipotímia quan passen per on estem nosaltres.

I de ahí a veure (o sentir) la mascletada i cap a la Filà, on dinem prou bé i on seguim compartint moments de Filà, menjar i beure.

A la fi acabem tardissim el dinar, i corrent cap a casa que el dia següent cal fer feina...

Vídeo de Pagina66.com

Entradeta oficial 2011

En un poc de retràs vaig a comentar les meues impressions sobre aquesta entradeta. Cal dir que per a mi una entradeta sempre es bona. Sempre m'apeteix i quasi sempre gaudisc molt. I aquesta no va ser una excepció.

Moltíssima gent al sopar, més que a qualsevol ensaio. I prou bon ambient, encara que continuava notant a faltar a un poc més d'implicació de l'Esquadra de Negres en crear un ambient que, si bé no és d'any de càrrec, deuria de semblar prou. Recorde que fa 14 anys l'esquadra del Mig sempre anaven junts a tot arreu, que formaven a tots els ensaios i a les entradetes, i ací.. res de res. Ells a la seua i, per dir-ho de alguna manera, gaudint sols de les seues entradetes i aïllant-se de l'oficial.

Pel que resta a dir, poc que comentar. Musicalment el de sempre, molt Ambaixador, pel que fa a la Directiva, nerviosos en alguns moment, pegant accelerons i parades i sense massa sentit de quan enviar a les esquadres a la part de darrere. Respecte al Primer Tro, malament, a la seua i sense dirigir res.

En quant al meu ambient propi, una esquadra de cavallers, que al principi estava plena de gent que no feia fàcil formar, però que poc a poc va anar aclarint-se, i en la que hi havia un parell d'absències, la de Jordi P., per motius de força major, i la del Remugó, que primer va decidir portar un camí diferent a la resta, i després ens va abandonar per un altra esquadra. Però dona igual, perquè a la fi, l'important encara està per vindre i tots devem fer Filà, sense donar-li importància a aquest tipus de situació.

Una entradeta especial

Fa ja 50 anys que l'amic Toni Torregrosa va començar a eixir als Navarros, com ho acredita la insígnia d'or que se li va imposar fa no massa temps a la Filà, i ell, fester fins la mèdula,va voler celebrar-ho compartint en tots els navarros la seua visió de la Festa. I que millor manera que mitjançant una entradeta.

Però no va ser una entradeta normal: 60 músics, de Beniatjat, es clar, un repertori del més selecte (l'Ambaixador Cristià de Mullor, Als Cristians de Valls Satorres, i Aleluya i Àguiles i Cadenes de Blanquer ) i un bon grapat d'amics acompanyant-lo.

I la veritat és que jo vaig gaudir con un xiquet, de l'ambient i de la música, de fer el cabo amb aquestes peces, que com tots sabeu son del meu repertori preferit.Com ja li ho vaig dir a Toni al acabar la mateixa, enhorabona i gracies!

I es que totes elles tenen un significat especial per mi. L'ambaixador cristià va representar la meua entrada a la Festa, la marxa que sonava als meus primes ensaios, aquella que baixaven tararejant Jordi E., Juan i jo quan eixíem dels ensaios al carrer Casablanca. Un clàssic que no perd vigència a pesar que de tant sentir-lo de vegades pot cansar un poc.

Als Cristians, la meua arrancada d'esquadra de l'any passat, 15 minuts de glòria des del partidor fins la Font redona, que més puc dir...

Aleluya, primera marxa cristiana i marxa nupcial de la meua boda, per a mi un referent de la música de festes, una música que Toni en va ensenyar a apreciar.

Àguiles i cadenes, la marxa en la que vam baixar la capitania, última peça composada per Amando Blanquer, un record de l'any de càrrec que sempre estarà a la meua memòria.

Tot açò va ser el que varem sentir i gaudir.

Però abans un sopar amb bon ambient i amb un Luis Lazaro com als seus millors temps, repartint pessics i carxots per on anava, i per tant deixant morats a cames i braços.

I a l'entradeta, puro i prou de gent al carrer, amb menys ambient del que jo esperava, però a la fi el que passa tots els anys: les entradetes son una oportunitat de gaudir de la festa i de preparar-se per al que ens ve.

I la setmana que ve més...