No voldria repetir-me, ja que hi ha coses que, la veritat, canvien poc d'any en any. Són poques les anècdotes d'aquest any: una vegada més vam dinar al piset del C/ Sta. Rita, una cegada més un pollastre a l'Ast de “Los Pollos”, i una vegada més es vam fer un geladet a Albina a mitjan vesprada.
Vam anar veient gent, saludant i comentant, com no, sobr el temps. S'acostaven núvols, però feia calor. Fins i tot, hores després, al himne, alguna goteta va caure. Tot bons desitjos, bones paraules i prou alegria. I dic sols prou alegria pel fet que la mare de l'amic Jordi P. estava ingressada a l'hospital, la qual cosa va fer que aquestes festes, pensades,dissenyades amb la il·lusió de veure per primer cop vestit de navarro a Jordi, no foren exactament com haguérem desitjat. Per sort quan escric aquestes línies açò ja és un problema resolt i tot ha anat bé.
I després, un any més, a veure (i cantar) l'himne de festes. Primer s'entretenim un poc veient passar alguna banda, especialment la de Beniatjar, de la qual cosa deixe constància al vídeo següent:
I cap a la plaça, més o menys per davant del Calderon, a esperar que entren totes les bandes. Mentre tenim temps de fer-se una bona mentireta, de “salvar” a un home que cau a terra producte d'una lipotímia i de, com ja va sent tradició, clavar-se un poquet, que no més un poquet, en el cunyat.
I per fi arriba el moment màgic que el S. Jordiet li fa entrega de la batuta al director de l'himne d'enguany, Joan Ponsoda, que dirigeix amb entusiasme a la coral que representa el poble d'Alcoi en aquestos moments. Si no teniu tendència al mareig, podeu vorer (i sentir) la gravació de video que va fer el meu fill Jordi amb el meu mòbil.
Acabat l'himen enfilem el cunyat i jo cap a la Filà. De camí trobem a Michel i Vicent i, sense presa, cap a baix. Tan en calma anem que quan arribem quasi no queden llocs, al menys nosaltres quatre podem sentar-se junts.
Efren ens comenta que al dia següent s'incorpora a l'UME (Unitat Militar d'Emergencies) així que ja és el segon fester nou que enguany no es vestirà de Navarro.
El sopar bé, l'olleta també, algo espessa, però de molt bon gust, i les culleres decorades amb l'emblema de l'Esquadra del Mig.
La resta el de sempre: formen Esquadrers i Dianers (al pobre de Juan li canvien el pasdoble de l'arrancà) i es fa entrega del Cullerot al cabo d'arrancà de Diana, l'amic Ximo Moltó.
I com que estem majors i tenim xiquets, sense formar en l'entradeta se n'anem a dormir, que el dia següent es preveu llarg i jo tinc una promesa que complir.
